No rendir-se mai

Fitxa

Autor: Ricard Ripoll

Títol: Fènix

Premi Octubre Vicent Andrés Estellés de Poesia 2021

Editorial: Tres i Quatre

Col·lecció: «Poesia» núm. 190

València, març de 2022

Potser un dels trets més característics dels llibres de Ricard Ripoll (Sueca, 1959) siga la precisió amb què el poeta organitza el material literari i l’explicitud del motiu poètic que el genera, que al seu torn demana un repte inicial el desenvolupament del qual serà el llibre mateix, en la forma que és donada al lector. És el que els autors de l’OULIPO (OUvroir de LIttérature POtentielle), creat a París en 1960 per l’escriptor Raymond Quennau, i el matemàtic François Le Lionnais, anomenaren trava o constricció. Aquest pretext creatiu, que per a Ricard Ripoll implica l’acceptació que la literatura «és un joc que es juga si es té la consciència que del dolor neixen flors», és a la base d’un llibre tan suggestiu com Antibiòtic. Aforismes per a un temps de crisi (2013), summa poeticovital de l’autor on tots i cada un dels aforismes, tres cada dia durant un any, escrits a les 8.00, a les 16.00 i a les 24.00, comencen per «Em sembla que». Per altres viaranys, el del sotmetiment a les regles compositives universals de la mètrica i la rima, Ricard Ripoll ens tornà a sorprendre anunciant El món s’acaba demà, llibre que es va presentar a Alcoi el 7 de març de 2020, l’ahir del confinament ordenat per la covid, i que és infinit i sempre en vigor en la seua factualitat de present, a la manera d’aquells rètols dels bars que anuncien «Avui no es fia, demà sí». L’arbre de moltes branques de Ricard Ripoll té la virtut de moure’s inquiet per molts territoris sense que les seues arrels perden consistència. És una mateixa veu poderosa i profunda que entona moltes melodies i un mateix riu subterrani irriga tots els seus camps poètics, sempre oberts a l’infinit.

I, tanmateix, l’atzar és l’aventura, el camí que es camina, però la composició poètica que va creixent no s’abandona a la gratuïtat de la troballa ni a l’imperi del sentit. Tot significa, tot ocupa el seu lloc exacte sobre un fons d’infinit, tot és mesura i precisió en el llibre, en els llibres del nostre poeta. Perquè Fènix, el vell mite egipci, que traspassa gairebé totes les cultures, és el tornar a començar de nou cada dia mentre el carro d’Apol·lo s’atura un instant a l’alba per escoltar la cançó de l’ocell, és no rendir-se mai, és sostraure’s a l’angúnia, al desistiment, a la derrota, a l’abisme del suïcidi. És la confiança poètica que, malgrat tot, la llum tornarà a dissipar les tenebres de la nit. Fènix és un programa d’acció, un cant obert a l’infinitiu infinit, és la síntesi de totes les potències creatives de l’art que no se sotmet sinó a les regles del joc per ell creades, que fa miques els dogmes i l’ortodòxia, que només busca la paraula que allibera.

Tot hi compta amb precisió, cada branquilló és important per al niu on Fènix cremarà i tornarà a alçar-se. La dedicatòria múltiple, a Joan Fuster, veí del mateix poble, a qui va regalar el primer llibre i que li va «ensenyar qui era […], d’on venia, cap on anava i quina era la meua llengua». Als pares que el van dur a París quan tenia dos anys i que li van transmetre la llengua i la possibilitat d’un ofici multiforme (de professor universitari, d’estudiós i traductor de literatura francesa, de poeta i escriptor). Als dos fills, una vegada més. I a la companya amb qui ha compartit l’aventura de Fènix. Les cites de Samuel Becket, el visionari mag del silenci, del mestre Vicenç Altaió. El (un) Pretext on el lector descobreix les raons per als moviments següents: «Un dia, no saps per què, ja no tens ganes de caminar». Però camines i construeixes el teu niu en tres moviments. Heus-los ací.

El Primer moviment (contemplar l’infinit), introduït per una cita de Josep Carner, està format per 12 poemes en prosa. «Contemplar l’infinit a partir del no-res per tornar a pensar el passat i el futur. […] Els anys passen de pressa, els amors no perduren, aviat tenim l’edat de no mirar enlloc. […] Nosaltres som present i l’avui és etern». «[…] però, si mirem enllà, l’espurna del passat il·lumina el futur. Ahir ja és demà […]». El Segon moviment (res/endins), un conjunt de 14 poemes (11 en vers i 3 en prosa) tenen com a tret unificador l’ús d’un guionet que pauta ritme i sentit: «Ara no és mai –i sempre– […] – Has de partir – Ara o mai». Amb versos tan bells com: «Han tornat les hores toves a les platges de l’oblit / La marea deixa un mot que encara no entenc / I a la sorra el teu cos és la barca i la fugida». El Tercer moviment (els batecs de l’eterna espera) és la síntesi final, la porta de l’infinitiu que porta a l’infinit, la veu, la profecia i el programa en 17 quartets de versos alexandrins: «Lluitar contra el poder i les seves corones», «Plorar, plorar, plorar i no rendir-se mai», «Cremar els fanatismes amb el foc del no-res», «Menysprear els cretins, ignorar els fatxendes», «Donar abans que rebre i saber estimar», «Ignorar tots els dogmes i celebrar el goig», «Contemplar el present en guspires d’infinit». Tanca el llibre un Post scriptum «Dedicat a tots aquells que van intentar trobar l’infinit, entre d’altres…». I hi segueix una llista, que no podia ser exhaustiva, d’escriptors i d’un personatge novel·lesc que es van llevar la vida, de Nelly Arcan a Virginia Woolf, Unica Zürn i Stefan Zweig, més l’avi matern José Villanueva.

Amb Fènix, el seu dotzè poemari, com les dotze hores pautades pel tic-tac inquietant, Ricard Ripoll continua reinventant-se, únic i divers, nou i vell en cada passa. Des de la radicalitat del seu vitalisme i la veritat de la seua poesia ens convida a un joc a vida i mort que és present infinit nodrit per espurnes de passat i de futur. Una força que alimenta en temps de desesperança.