No serà tan fàcil com sembla

11/11/2019

Passades les setanta-dues hores després de la celebració de les quartes eleccions en quatre anys, que ha hagut de fer el conjunt dels pobles de l’Estat espanyol per tal d’intentar fer govern, sorprén la capacitat que han tingut Pedro i Pablo per a desdir-se de les barbaritats que s’han dit l’un a l’altre i al conjunt dels pobles i terres que configuren aquest estat plurinacional.
També sobta la capacitat que ha tingut el líder socialista, en preferir deixar de dormir tranquil, per arribar a pactar amb els que fins abans-d’ahir, eren part dels adversaris i ha sucumbit davant l’estratègia d’Iglesias de la nit al matí. No vull pensar que, el primer, necessitava l’abraçada del segon, per pegar el pas endavant.

Les imatges de dimarts 12 de novembre, a escasses hores de l’escrutini provisional del ministeri que pilota el jutge, han sorprés gran part de la ciutadania, però hom sap que, l’abraçada de l’os, no serà fàcil, perquè l’actual president en funcions necessita 176 vots per sentir-se investit per majoria absoluta i un nombre semblant de vots afirmatius, per poder tirar endavant una legislatura de quatre anys.

L’actual president en funcions, necessitat a més dels vots de les dues forces que han anunciat pacte, els del Partit Regionalista de Cantàbria, Partit Nacionalista Basc i Més País, per aconseguir una majoria simple, sempre que hi haja l’abstenció d’Esquerra Republicana o Ciudadanos. La imatge de l’abraçada de l’os, pot quedar en orris, si –almenys— no es dóna aquesta premissa. L’esperança d’una part de la població, pot esvair-se en hores. Hi ha molta dependència d’Esquerra Republicana, però ningú no ho diu. Aquesta gent –els d’ERC— tenen molt a dir.

El que sembla que està clar, és que l’IBEX 35 està nerviós, la patronal més recalcitrant, no ho acaba de pair i els partits de la dreta i de la ultradreta, se n’apugen per les parets i estan a un pas de llançar-se al degoll, perquè han comprovat com a la gent d’esquerra li costa molt arribar a tractes, però quan ho fa, són capaces de fer governs amb la mateixa força que té el del Botànic al País Valencià.

Hui i demà i passat, assistirem a focs d’artifici ben variats des dels mitjans de comunicació que encara es troben ancorats al règim del 78, però una vegada que es puga fer possible el pacte més ampli, comprovaran que ni l’Estat es trenca, ni la política que s’hi desenvolupa, tindrà cua, banyes i pintarà el BOE, de roig.

La ciutadania, una bona part de la ciutadania, espera pacte entre els 120 del PSOE, els 35 de Podemos, els 13 d’ERC, els 8 de Junts per Catalunya, els 6 del Partit Nacionalista Basc, els 3 de Més País i l’1 del Partit Regionalista de Cantàbria (Bildu s’abstindrà). Si fos així, si “els picapedra” aconsegueixen aquest acord, estarem parlant de 185 vots per a la investidura i una bona base per fer “rular” la legislatura.

Si fos així, no s’estaria fent més que el natural de la política ha de fer, per poder bastir un cordó sanitari a la ultradreta que tanta força ha agafat després del 10N. Si fos així, el redreçament de la política estatal i del conjunt dels pobles que el configuren, veurien de grat una política de progrés, progressista, arrelada a la ciutadania (a la majoria de la ciutadania) i amb uns clars colors favorables a la democràcia participativa i radicalment democràtica.

No serà fàcil i bé que ho sabem dins i fora dels cercles polítics habituals. En cas d’arribar a les xifres somiades, el nou govern, ha de continuar fonamentat sobre el diàleg, però ha d’avançar sobre la necessitat de fer una societat més oberta, més transparent, més solidària, més respectuosa. Per això els poderosos, aquells que sempre han estat a l’ombra, es troben nerviosos i tenen més por que vergonya.

S’ha de resoldre el conflicte territorial existent al conjunt de l’Estat i s’ha de fer amb obertura de mires i retornant-lo al camp de la política, respecte a totes les institucions autonòmiques existents i amb una clara vocació de diàleg. D’una altra manera, ni Sánchez podrà caminar cap a l’objectiu de la seua organització (la concepció d’un estat federal) ni les organitzacions conservadores pararan d’amenaçar a tort i dret.

Hi ha massa front oberts: la llei de memòria històrica, el problema de l’atur al conjunt de l’Estat, l’encaix territorial dels pobles peninsulars, la bombolla de l’habitatge, el “resset” que li cal a la Salut, els pensionistes, la inclusió, els migrants, l’equitat, l’ensenyament, el medi ambient, la crisi climàtica…

Sincerament, s’ha obert la porta a l’esperança, però el darrer que cal fer en aquest cas, és tancar-la bruscament, perquè hi ha molt a fer i tot és possible, si el camí de l’acord i de la paraula, torna a les organitzacions polítiques que ens representen. Res no és fàcil i, tampoc la política.