Tens 0 productes a la teua cistella
Em dic Pepa Flores, Pepita per als amics. Quan era petita, vaig començar a cantar en el corral de la meua benvolguda casa a Màlaga. Als nens i als adults els agradava molt la meua veu, supose que jo era un mer entreteniment per a oblidar-se de la fam i la pobresa. Fins i tot vaig anar a Madrid a actuar per a Franco; aquesta retransmissió la va veure des del seu televisor Manuel Goyanes, un productor que va advertir alguna cosa en mi. Així va ser com amb tan sols deu anys em van convertir en una marca, un producte batejat com ‘Marisol’.
La meua història, difuminada entre el personatge fictici i la vida real, la resumeix grosso modo la directora Blanca Torres, en el llargmetratge – documental ‘Marisol, llámame Pepa’ (2024). Partint d’arxius, el meu testimoniatge el prenen les actrius Carla Gris (qui em dona veu durant la infància), i Irene Lázaro (la veu de Pepa Flores en la maduresa). Elles, fent-se passar per mi, us relataran aquest fosc conte de fades amb un accent andalús en veu en off.
Precisament, assenyalava Enrique Cerezo (productor cinematogràfic) que en aquesta època hi havia això, “o Marisol o res més”. Deien que havia arribat un àngel, però jo només era una nena petita que somreia innocentment davant la vida. Aquesta innocència va fer que molts em qualificassen de “nena prodigi”, i vaig ser arrossegada a tota una sobreexposició mediàtica que em va llevar la meua infància.
En la meua primera pel·lícula, ‘Un rayo de luz’ (1960), em vaig enfundar en vestits de volants, trenes i llacets, i vaig començar a fer l’única cosa que sabia: cantar i ballar. L’escriptora Marta Sanz comenta que “Marisol responia a una fantasia infantil en la meitat del malson del franquisme”. Pot ser que sí, fins i tot pot ser que el personatge de Marisol renovés el cinema espanyol, perquè quan es va abandonar el blanc i negre va arribar ella, un raig “de llum i de color” que, paral·lelament, també va modernitzar la dictadura franquista.
Fotograma de Marisol (Pepa Flores), en la pel·lícula ‘Un rayo de luz’ (1960).
En els anys 60, totes les nenes volien ser Marisol. Consegüentment, Franco es va beneficiar d’això i va començar a dipositar en mi els valors del règim franquista. A través de la pel·lícula ‘Las 4 bodas de Marisol’ (1967) van transmetre la imatge de la dona moderna com a mestressa de casa supeditada al marit, perpetuant els codis de la dona com a “àngel de la llar”. Aquestes idees es reforçaven musicalment amb les lletres de les cançons: “me conformo con estar a tu lado, me conformo con hacerte feliz”.
No obstant això, vaig créixer i vaig perdre aquest esperit d’innocència que desprenen els nens. Em vaig divorciar, em vaig comprar un pis de soltera i vaig canviar el meu estil. Molts deien que estava traint al país, i les crítiques van augmentar quan vaig conéixer al ballarí Antonio Gal·les, qui em va despertar les idees pel comunisme, la lluita obrera, etc.
Marisol (Pepa Flores) retratada per César Lucas.
Arran de la mort de Franco en 1975, a poc a poc el desig de llibertat es va excedir i van publicar nus fotogràfics meus. “La nena del franquisme s’havia despullat”, deien mentre em reduïen a un cos, mentre publicaven el llibre ‘¡Mesura el cuerpo de Marisol!’. Per tant, postule que Marisol és un mite: és la construcció de la mirada masculina.
Per a qüestionar la situació de la dona en l’etapa de la transició, vaig escriure el disc ‘Galería de Perpetuas (Canciones para Mujeres)’ (1979). Avui dia potser podria ser un decàleg feminista, però jo sols vaig utilitzar la meua veu per a qüestionar la prostitució, parlar del matrimoni com una institució que oprimeix…
A la fi dels 80 vaig decidir retirar-me de la vida pública. No volia ser una icona ni un ídol de masses. A vegades pense que, com bé assenyala Blanca Torres, el meu gran do i la meua condemna és ser inoblidable. Jo us convide a veure el documental per a entendre al personatge de ficció que va ser Marisol. “Procés a un mite”, em vaig convertir en la icona dels valors del franquisme, però vaig poder trencar-los quan vaig recuperar la meua veu i la meua veritable identitat: Pepa Flores. Per aquesta raó, la càmera s’apaga i deixa de gravar quan s’acaba el mite.
“Me gustaría que se olvidaran de mi. ¡Qué se olviden!
Como si no hubiera existido nunca”. – Pepa Flores.
*Aquest article s’ha pres la llibertat de ser redactat en primera persona atenent fins creatius, sempre des del respecte i prenent les paraules del llargmetratge documental.
