No sols consens

13/05/2022

Llegia una llarga entrevista al rellevant polític valencià Ciprià Ciscar en la qual aquest venia a dir que allò que resta, o es consolida en política, és el resultat dels acords o consensos. El tema és quelcom que sempre m’ha interessat, crec que cal considerar-lo. Certament, una part important d’allò que acaba consolidant-se, és producte d’acords, això no obstant, aquest èmfasi en el consens, amb el qual es justifica gran part de la nostra transició i moltes coses més, no correspon a la totalitat de la política que perdura, perquè si repassem la història de les conquestes socials i polítiques, podem constatar com en moltes ocasions, la dissidència, o el trencament també juguen el seu paper.

No vaig entendre’m, citem el cas de la democràcia i el constitucionalisme, per què algú pot negar com s’han produït els canvis? La democràcia deu molt a la dissidència, al pensament il·lustrat i a les revoltes. Durant tot el segle XIX i part del XX va existir una constant de revolucions democràtiques enfront de l’absolutisme. Ara podem veure com el seu llegat, en gran part, ha estat resultat de l’enfrontament amb el sistema que es resistia a desaparéixer. Tanmateix, si ens fixem en les llibertats o en les polítiques igualitàries, igualment comprovem com, durant molt de temps, ha fet falta lluitar, enfrontar-se contra les situacions que les negaven. Les conquestes s’han aconseguit en gran part amb el sacrifici de molta gent, amb patiments, víctimes mortals, repressió i empresonaments.

Què podem concloure de tot el que comente? Simplement: que la relació entre la lluita, la reivindicació, i, per tant, la dissensió civil, han tingut un paper determinant i que els acords o els consensos podem donar eixida als problemes, sempre que això implique coherència entre les dues vies. Per això, em sembla que ficar tot l’accent en el fet del consens o els acords, ignorant els processos de trencament, resulta inexacte, i tal vegada pot servir de justificació a operacions, a opcions interessades. Abans he esmentat el cas de la nostra transició, de com passarem de la dictadura a la democràcia, en la qual va haver-hi acords i pactes, per què tot el que es consensuà resultava coherent amb les expectatives? Aquest és un debat pendent per a alguns de nosaltres, per a molts altres, però, es considera inútil o tancat. De vegades, el debat se simplifica en el sentit dels apriorismes, en refermar-se els sentiments sense relacionar-los amb la realitat de cada situació, o també no admeten cap revisió crítica.