La revista degana en valencià

No tinc por, de segons qui o què

He vist les imatges, repetides fins la sacietat, tot incloent paraules malsonant i insults, als mitjans de comunicació de masses que ens permeten veure els valencians (totes emissores de televisió provinents de l’altiplà) i que sembla que necessiten de fets com els que ens han embotit tothora per subsistir a l’estiu.
He vist amb massa desvergonya, com instants després dels fets de Barcelona, el món del futbol (primer) i dels cantants “de mitja capa” però de gran suport mediàtic (després) llançaven consignes aprofitant Barcelona com a teló de fons, per arrimar el foc a la sardina amb què el dia següent obrien portada els mitjans afectes: “matança terrorista a la Rambla”, “units contra el terrorisme”.
Les portades dels diaris més llegits al territori valencià, procedents de l’interior peninsular, evidenciaven massa clarament, el que es volia subratllar: matança i Barcelona. Sembla que volien veure massa coincidència amb l’11M sense tenir res a veure una qüestió amb altra. Resulta curiós veure com les comunitats islàmiques condemnen l’atemptat, mentre els mitjans de comunicació espanyols, Mariano, Felipe i els seus estols, condemnen l’independentisme: cap problema; tot en ordre.
Gràcies que, els mitjans que no necessiten muntar càmeres a la plaça de Catalunya per fer creure que s’hi troben a peu de la notícia, han sabut informar i formar opinió a la seua parròquia. Parle de La Vanguàrdia, El Punt Avui, El Periodico de Catalunya, Ara, Vilaweb –tots ells mitjans seriosos i casolans— així com els més prestigiosos rotatius europeus, han acostat aquesta realitat amb tots els “its i uts” i com l’Andreu mana.
Ja ho he dit a l’inici: no tinc por de segons qui, però d’aquesta dèria malaltissa per voler presidir alguna reunió susceptible d’esdevenir en conferència de premsa posterior, em fa desconfiar. Tampoc no em refie d’aquelles persones que 48 hores després, passegen per dos hospitals lliurant llibres als xiquets i xiquetes accidentats, mentre els fan carícies postisses.
Lliureu-nos d’aquelles persones que tenen dues cares i que, mentre es posen corbata negra per col·locar-se al capdavant d’una gentada a l’epicentre de la plaça, venen armes a països que, posteriorment financen el terrorisme i procuren silenciar que durant aquestos mateixos dies de la barbàrie de Barcelona i Cambrils, milions de musulmans marxen contra ISIS a l’Iraq.
Barcelona i Cambrils, han deixat entreveure la tendenciositat dels mitjans de masses que ens desinformen i abunden amb imatges de cossos tirats per terra i terroristes abatuts en “prime time” mentre silencien la repressió que Mohamed fa al Rif contra els manifestants que demanen escoles, hospitals, carreteres i treball, al mateix temps que denuncien l’estat de militarització que viuen des de 1958.
Es parla que la major part dels terroristes d’aquests dies són joves marroquins emigrats, però no he sentit dir ningú que el nivell d’analfabetisme al seu país d’origen, és de vora un 50% i que el salari mínim a la zona, és de 60 dirhams al dia (uns 6 euros) com tampoc del desequilibri social enorme provocat pel dit Mohamed.
Un Mohamed, al qual l’estudi Forbes li calcula una fortuna personal de més de 10.000 milions de dòlars, i on el regne d’Espanya, és el segon inversor i, les relacions entre les dues monarquies “són magnífiques” pel que fa a venda d’armes, col·laboració policial i silenci davant l’autodeterminació del Sàhara.
Gràcies que, davant d’aquest vel que ens intena tapar la realitat, hi ha persones i institucions dels quals em puc refiar i, proclamaré als quatre vents, que no tinc por de la gentada que es manifesta a la plaça de Catalunya, ni de la que passeja, hores després per les Rambles i deixa escrit el seu sentiment o el seu pensament, en un munt d’expressions culturals i lingüístiques.
Tampoc tinc por d’uns Mossos d’Esquadra, que tot i no tenir accés a informació internacional sobre terrorisme, han sabut actuar –en col·laboració amb la guàrdia urbana de Colau—de manera impecable. La ciutadania així ho ha proclamat i és les televisions centralistes i genuflexes, s’han vist obligades a donar les imatges d’una ciutadania procurant perllongats aplaudiments a un esquadró policial que sols procura fer el seu treball.
No tinc por, a segons quines persones que procuren que els tècnics policials contestes els dubtes dels periodistes i que les compareixences, siguen sempre amb la llengua originària del seu país. Tampoc tinc por d’aquelles altres que fan que les ensenyes nacionals, se situen de manera correcta a les nacionalitats i pobles peninsulars que disposen d’autogovern. No tinc por de res d’això i, si cal, seguirem informant.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top