Noa de la Torre: «Llibertat d’expressió, dignitat professional i periodisme sense masclisme»

09/05/2019

 

«Sense periodisme no hi ha democràcia, i molt important: sense periodistes no hi hauria periodisme»

«No sempre un periodista és 100 % lliure per fer la seua feina»

«La precarietat sí que és un problema generalitzat en el món del periodisme»

«Crec que la peça clau d’eixa televisió han de ser els serveis informatius»

«Com a mínim, s’ha de demanar un mínim de respecte pel teu rival polític»

«Llibertat d’expressió, dignitat professional i periodisme sense masclisme»

Havia quedat amb ella a la seu del diari en què treballa, un edifici molt cèntric a València. Després de les salutacions, vam seure en una sala per començar l’entrevista. Des del primer moment vaig descobrir que la nostra protagonista estima la seua professió i et trasmet la importància, també social, que dona al periodisme. Ella és la presidenta de la Unió de Periodistes Valencians, és dona i és jove.

–Per què ets periodista?

–Perquè sempre he volgut ser periodista. No tinc familiars periodistes ni coneixia a ningú que en fora, però jo sempre conte que en ma casa el fil musical era la ràdio. El despertador era la ràdio; en la cuina no teníem televisió, teníem la ràdio, i després els meus pares compraven diaris i jo vaig créixer llegint El Pequeño País. A partir d’ací, sempre m’ha agradat molt llegir, escriure i viatjar, i pensava que el periodisme era una professió que em permetria fer tot això. M’agradava l’actualitat i sempre havia estat en contacte amb els mitjans, era bona estudiant i per això vaig poder vindre ací a València a estudiar en la universitat. Va ser per això, no perquè tinguera jo cap familiar o conegut que fora periodista, sinó simplement perquè m’agradava el periodisme.

–Arribes tu a la professió o la professió t’arriba a tu?

–Doncs no ho sé, perquè jo crec que arribe a la professió en el sentit que no tenia cap indici o cap cosa que em portara cap a la professió. He sigut sempre bona estudiant i he tingut els típics mestres que em deien que per què no feia ciències, però he de dir que el meu pare sempre m’ha dit que havia de fer el que volia. És veritat també que el periodisme ha vingut a mi en el sentit que ha entrat en mi a través de la ràdio i la premsa; vull dir, que jo crec que ha sigut una confluència de tot.

–Creus que el periodisme és fonamental per a un sistema democràtic?

–Crec que això és evident. El nostre lema és «Sense periodisme no hi ha democràcia, i molt important: sense periodistes no hi hauria periodisme». Per tant, pense que és vital, i que el conjunt de la societat no és conscient del que això implica i que això ha de ser així.

–Del que implica o del valor dels periodistes?

–Del que implica el periodisme, del valor del periodisme i del treball dels periodistes. Crec que no som, no fem una tasca que estiga valorada socialment, o almenys com hauria de ser valorada.

–Periodisme i llibertat són sinònims?

–No. Haurien de ser-ne, però la realitat és que no. No sempre un periodista és 100 % lliure per fer la seua feina.

–Això de la Llei Mordassa hi ajuda? Quant de mal ha fet?

–Crec que ha fet molt de mal perquè, després del que hem vist, pel simple fet de posar un tuit pugues estar davant d’un jutge, això ja envia un missatge de «compte amb el que vols dir, que igual qui sap!». Jo crec que en eixe sentit ha fet molt de mal, a més de la gravetat que suposa que per un missatge, per una cançó, es puga estar davant d’un jutge.

–Els partits polítics i els periodistes són com l’aigua i l’oli? Poden estar junt però no mesclar-se?

–Hauria de ser així, perquè quan tens un tema en exclusiva és perquè evidentment tu tens una relació de confiança amb la font. Aleshores, tu confies en la font i la font confia en tu. Per tal que un polític et conte una exclusiva, s’ha d’establir una relació de confiança. Crec que és problemàtic quan hi ha una relació d’amistat, perquè segurament som humans i pots pensar que no vols perjudicar en excés el meu amic. Les relacions han de ser, perquè han de ser, però posant una barrera.

–Per cert, un bon periodista acaba treballant per a un polític, com a assessor, com a cap de premsa? Realment, eixe és el futur dels bons periodistes?

–No necessàriament. És una eixida, evidentment, però no és l’única. El que passa és que sí que és veritat que no es pot obviar la precarietat del mercat laboral, que és un dels pitjors problemes del periodisme a hores d’ara. Així, doncs, una eixida per a un periodista pot ser assessor polític. També reivindiquem l’assessorament en comunicació a les empreses privades.

–Com és possible que un partit polític governe dècades i cap periodista publique/descobrisca cap corrupció?

–Ací els periodistes sí que han publicat molt abans que coneguérem la corrupció en tota la seua gravetat. Sí que se n’han publicat moltes coses, però una altra cosa és que tingueren després recorregut judicial. De vegades, després de publicades s’havien oblidat. Recorde l’exemple de l’accident del metro: molts periòdics valencians van publicar, però fins que no va eixir en un programa de televisió… Moltes vegades es publiquen coses, però malauradament no tenen més recorregut.

–I com veus el present del periodisme?

–Doncs, jo no soc massa optimista: el periodisme evidentment té futur, el valencià i qualsevol altre, però és tanta la precarietat que vivim actualment que la manera de viure del periodisme no pot ser com la d’abans. Abans un periodista es podia guanyar perfectament la vida, i ara dubte que molts joves periodistes tinguen l’oportunitat de tindre un contracte i un salari digne d’entrada.

–I la situació actual dels mitjans de comunicació al País Valencià?

–Crec que ha passat un poc el vendaval de la crisi, en el sentit que hem conegut els ERO, la reducció de plantilles… Ara no estem en eixa fase, però sí que és cert que els nous periodistes que estan aconseguint entrar dins del que és la professió, els contractes no són els que hi havia fa 10 anys . Hi insistisc: crec que la precarietat sí que és un problema generalitzat en el món del periodisme.

–Quin consell donaries als estudiants de periodisme de hui en dia?

–Primer, que els agrade de veritat el periodisme. Moltes vegades no eres conscient del que és ser periodista i del que implica aquesta feina. Segon, t’ha d’agradar l’actualitat. Jo vaig fer periodisme perquè volia treballar en un diari, però pense que hui no et pots tancar tant la porta i, evidentment, hi ha moltes eixides professionals i s’ha de tindre la ment oberta i disposada a fer coses diferents i no tindre un únic camí si de veritat vols ser periodista.

–Pel que fa a les noves tecnologies, han generat un gran canvi als mitjans de comunicació. Penses que ha afectat per a bé o per a fer un canvi que necessitàvem?

–Pense que per a bé. Per a mi és una ferramenta fonamental tindre WhatsApp, Google… Sempre he treballat amb Google. Sembla una bajanada dir-ho, però hi ha molta gent que, quan va començar, no treballava en Internet. Amb Internet hem vist també el sorgiment de nous mitjans digitals. El tema de la publicitat digital no compensa tots els ingressos que has perdut en paper.

–El futur passa pel món digital?

–Jo crec que sí, sí o sí.

–El paper desapareixerà? En quin paper quedarà el paper?

–No necessàriament. Jo crec que se’n parla molt, però ningú no té la solució. El que sí que és evident és que el paper té un cost que difícilment es podrà assumir sempre, i tal vegada, per exemple, el problema que jo veig al paper és que no s’adapta al ritme diari en general. És a dir, tots anem amb presses, i posar-te una hora o dues a llegir un diari crec que molt poca gent ho pot fer. Aleshores, per què no una publicació en paper per al cap de setmana? Estic un poc parlant per parlar, però evidentment és un producte que va cap arrere encara que el paper continue tenint prestigi, per fer marca; pense que és fonamental encara això de fer marca. No m’atrevisc, encara, a dir això que es carregaran el paper…

–Parlem una miqueta de la Unió de Periodistes Valencians. Què és exactament?

–Som la principal associació valenciana de periodistes.

–Molts afiliats teniu?

–Tenim prop dels 800.

–I tu ets dona i presidenta del col·lectiu…

–Una cosa molt positiva de la Unió de Periodistes és que, ara que parlem molt de la igualtat de gènere, jo no soc ni la primera ni la segona: en soc la tercera dona presidenta. Primer en va ser Rosa Solbes, i després Amparo Bou. Crec que és positiu. No és que estiga jo ací ara perquè està de moda; ja ve d’abans.

–Com van, com estan les relacions amb els responsables d’À Punt?

–A veure, al marge del recurs que tenim presentat i que continua la seua via judicial, hi ha una relació bona; hem tingut reunions amb ells i, bé, en eixe sentit, la qual cosa no lleva que tenim presentat el recurs.

–Què penses de la nostra televisió i ràdio pública?

–Jo crec que s’ha de donar temps a consolidar el projecte, crec que estem en un moment molt important per a la consolidació d’uns mitjans de comunicació públics i en pocs mesos no m’atrevisc a fer una anàlisi del que és. Crec que encara hi falta temps. Jo, per exemple, sí que pense que el tema del web és prou millorable i bastant evident, perquè a més se’ns va dir, i crec que era una bona aposta, que À Punt hauria de ser un projecte comunicatiu transmèdia. També he de dir que crec que ara no es pot parlar de manipulació ni censura; hauria de ser una obvietat, però, clar, venint d’on venim, crec que és el més positiu. Una altra cosa positiva és la varietat de temes, de visions que crec que podem trobar als informatius… Crec que la peça clau d’eixa televisió han de ser els serveis informatius.

–Parlem de la dona dins de la professió. Quin paper esteu fent? Hi aporteu una altra visió?

–Jo crec que sí, que tenim una visió diferent de les coses, sobretot. Ací, per exemple, al meu diari, tenim molts debats del tipus «aquest titular és masclista o no?». Pense que sí que és important el nostre punt de vista.

–Aquesta presència de les dones és una mena de moda o és una realitat que ha vingut a quedar-se?

–Crec que és important, però sobretot no som dones que estem ací per ser simplement dones, sinó que tenim darrere una trajectòria; crec que és important visibilitzar-ho. Pense també que no es tracta de modes i espere que siga una realitat per a quedar-se.

–Una de llengua: el valencià és una assignatura pendent als mitjans de comunicació privats del PV?

–Sí, crec que és obvi que sí.

–Estem ja en plena campanya electoral. Cada vegada és, són, més navaixeres?

–Jo també pense això, però no sé si tot el món ho pensa. No sé si sempre percebem que totes les campanyes són així o és una impressió del moment, però sí, eixa necessitat d’insultar, eixa crispació… Crec que com a mínim s’ha de demanar un mínim de respecte pel teu rival polític.

–Aquestes eleccions són les més obertes de les darreres dècades? Quina valoració faries del que s’aproxima?

–Jo crec que el context és tan d’incertitud que ningú no sap el que pot passar o passarà, però jo, com a presidenta de la Unió, no crec que siga la meua funció fer una anàlisi política del que pot passar.

–Si pogueres demanar tres coses per al món periodístic, què demanaries?

–La derogació de la Llei Mordassa, la necessitat d’una aposta per unes condicions de treball dignes i un periodisme sense masclisme: llibertat d’expressió, dignitat professional i periodisme sense masclisme.