La revista degana en valencià

Nòmades

19/07/2021

No hi ha hagut cap sorpresa en els lliuraments dels premis Oscar. Nomadland, que ja havia guanyat el Lleó d’Or en el Festival de Venècia, s’ha emportat tres dels premis principals: Oscar a la millor pel·lícula, a la millor direcció per a Chloé Zhao i millor actriu per a Frances McDormand, que, amb aquest Oscar i les interpretacions de Fargo (Joel Coen i Ethan Coen, 1996) i Tres anuncios en las afueras (Martin McDonagh, 2017), iguala els tres aconseguits per les grans actrius Ingrid Bergman i Meryl Streep. Sols queda al capdamunt, amb quatre premis, la llegendària Katharine Hepburn. Cal afegir que Frances McDormand (Chicago, Illinois, 1957), muller de Joel Coen, ha rebut un altre Oscar com a productora de Nomadland. 

Nomadland de Chloé Zhao, directora quasi desconeguda a la Xina a causa de la censura establerta allà per unes declaracions contra la manca de llibertat, és la història d’una dona perdedora que, a partir de la mort del marit i els efectes demolidors de les hipoteques subprime de 2008 ―la bombolla immobiliària que deixà sense treball milions de persones― decideix abandonar la seua casa per viure en una furgoneta i recórrer diversos estats de l’oest americà  (Dakota, Nevada, Arizona, Nebraska…) per treballar en feines temporals. Fern, la dona que interpreta Frances McDormand, encara les pèrdues mitjançant una elecció personal: ser nòmada com altres persones víctimes del capitalisme que viuen en remolcs i caravanes, sota la protecció del Sol, la Lluna i els estels. Les primeres seqüències, tot repartint les darreres coses que li quedaven de la casa, olorant i prement la roba del marit contra el pit, són colpidores. Però, Fern (una superba Frances McDormand) no és una rodamon sense amics ni família; compta amb l’afecte d’una germana i l’estima de David, un company ocasional de treball. Tots dos li ofereixen viure amb ells. Tanmateix, l’elecció de Fern és d’una solitud assumida, de trencament amb arrels fixes per abraçar-se a paisatges distints i ocasionals. Una actitud que l’ajuda a superar la pèrdua i el record del marit. No vol estranyar les coses, no vol dependre d’elles, no les necessita. Sols el camí l’ajuda a sobreviure. És comprensiva i atenta amb els altres nòmades amb qui comparteix espais enmig del no-res, mostrant la gran capacitat de saber escoltar. Marcada pels solcs de la vida. Emociona escoltar-la recitant Shakespeare: «Tota bellesa fatalment declina / per l’atzar o pel curs de la natura. / Però jo veig perenne el teu estat / i sense perdre un bri de gentilesa».

Quan retorna a la casa on va viure tants anys no hi vol romandre perquè els records l’aplanen. Recorre la casa buida. Amb l’obertura d’una porta cap al paisatge, d’esquena a la càmera, ens recorda el també solitari Ethan Edwards (John Wayne) en Centauros del desierto (John Ford, 1956).

Pel·lícula de grans panoràmiques i travellings expressius, dominades pel mantell protector de la natura, on transiten i cooperen nàufrags perduts en les planures immenses de l’oest americà, on sols se sent en el gran silenci de la nit l’udol del coiot i el crepiteig del foc que dona, enmig dels amics, l’escalfor i la tendresa que tots necessitem.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top