Noruega compleix la promesa dels divendres

Títol: La promesa dels divendres

Autor: Rafa Lahuerta

Editorial: Drassana

Any: 2024

Després de l’èxit esclatant de Noruega (2020), algú podria pensar que a Rafa Lahuerta li hauria sobrevolat la maledicció del segon llibre. No ha estat el cas, encara que només fos perquè aquell Premi Lletraferit de Novel·la tenia precisament un antecedent: La balada del bar Torino (2014). Lahuerta, en aquest sentit, ha confessat que La promesa dels divendres (2024) li ha sorgit amb menys pressió, després d’haver vençut, gràcies a l’èxit lector, els dimonis i les pors personals que sempre acompanyen a tot aquell que un bon dia es veu reconegut per l’etiqueta d’escriptor. O, millor dit, d’aquell que un bon dia es veu que no pot viure sense omplir un full en blanc amb paraules.

Lahuerta té coses a dir i ha creat un públic que, a més, vol escoltar-les. I, de fet, l’ús del verb crear és més que adient, ja que el fenomen Noruega va comportar un increment net dels lectors en valencià; és a dir, no només va ser un llibre que els valencianolectors habituals varen llegir en massa, que també, sinó que va ser un llibre que va crear els seus lectors i va portar a la lectura en valencià un segment de públic que no s’hi hauria acostat en altres circumstàncies. Sobretot un cert espai social i generacional de València ciutat que ja té el castellà com a llengua familiar i relacional, però que manté una relació d’estima i identificació amb la seua ciutat i la identitat i la llengua valencianes. Lahuerta va interpel·lar-los perquè, en definitiva, hi pertany, i aquest sector es va sentir interpel·lat. Això és construcció i —també, per descomptat, i per què no destacar-ho?— fer país. Respecte màxim, doncs.

En aquest nou lliurament, La promesa dels divendres, Lahuerta no cau en un dels altres perills que podrien comportar aquesta síndrome de la buidor que s’obri després de l’èxit. És a dir, La promesa dels divendres no és Noruega 2. Ara bé, sí que continua una línia clara d’identificació, però per una raó molt evident i que, a més, no ve d’ara, sinó que ja s’havia encetat abans: amb aquest títol es clou una trilogia particular que no segueix un mateix fil argumental, però que sí que es pot identificar amb una mateixa localització en l’espai i el temps, un mateix discurs i una mateixa proposta, un mateix projecte de narració introspectiva en primera persona i de reflexió personal en clau d’autoficció.

Trobe que Lahuerta es troba ací més àgil que no en Noruega. De fet, el mateix autor també ha confessat que està d’acord amb algunes crítiques que assenyalaven que a aquell llibre li sobraven unes quantes pàgines. El problema, però —i he de dir que hi coincidisc i hi empatitze molt—, és destriar-ne quines. De fet, és molt probable que els lectors de Noruega no s’hi posarien d’acord tampoc. Siga com siga, aquesta sensació no es dona en La promesa dels divendres. En aquest sentit, ens trobem amb un llibre més redó i, en certa manera, més madur, potser no tan icònic i, per tant, no tan efectiu, però que sí que desenvolupa un domini millor de l’ofici. Caldrà esperar una miqueta per a conéixer el judici inapel·lable dels lectors, però els primers indicis són positius: Lahuerta sembla que ha fidelitzat una part important d’aquest públic nou que va crear amb Noruega.

La promesa dels divendres és, dins d’una trilogia que, com hem dit, explora els territoris de l’autoficció, l’obra més personal. Lahuerta ha explicat que s’hi ha obert en canal i, de fet, es nota. Però, de la mateixa manera, allò que conta Lahuerta és tan personal i intransferible com col·lectiu i compartit: quants lectors s’hi podran sentir identificats i representats? Probablement, tots. Paga la pena de capbussar-s’hi.

Revista Saó Núm.509, pàg.58. Gener 2025.