“Noruegues”

05/09/2022

L’invent, l’aparença, és un recurs fàcil per a contrarestar el que ens resta de memòria a fi de fer d’acréixer l’oblit. Noruega, però, no és cap invent. El seu autor, Rafael Lahuerta, esdevé torsimany (o bé, alter ego) de la memòria narrada per Albert Sanchis –el veritable autor de Noruega. Esdevé transmissor dels mons que embolcallen el protagonista tot remetent a la biografia urbana, i, més concretament, a la comunitat de barri.

Una qüestió fonamental que subjau al temps narratiu és que no existeix cap història idíl·lica de la ciutat. Sanchis mateix ens recorda en un passatge que la ideologia del Levante Feliz és fruit de la voluntat de substitució de la realitat per l’aparença amb l’objectiu d’ocultar el conflicte. Lahuerta, per contra, transmet la memòria d’uns espais marginalitzats de la perifèria i del centre històric de València que fan pensar, alhora, en altres ciutats i entorns semblants.

Es tracta d’una marginalització que no prové d’avui, sinó que sorgeix d’una falsa il·lusió causada per l’optimisme infantil del creixement indefinit a la darreria dels anys setanta i de començaments dels anys vuitanta. Un fet comú a València i a altres ciutats mediterrànies.

La València que parla al lector a través de Sanchis és la formada pels indrets d’infantesa i d’adolescència compresos entre el Mercat Central i el carrer Trench –un lloc de memòria. Trench és on hi havia una bacallaneria –Noruega– que era el fogar familiar d’Albert Sanchis. A més, també ens interpel·len els ambients de joventut autopercebuts com a lumpen pel narrador. Es tracta d’un escenari que el lector transita amb gran elasticitat, un espai situat entre el món del tragí diürn –monotonia– i el món nocturn, aspre i creatiu alhora. Aspresa i creativitat que actuen sobre Albert Sanchis, un jove que vol i dol, que no sap on es troba el seu lloc: si es defineix a través de la banda urbana de què forma part fins a apartar-se’n, o si s’afirma com a continuador de la cadena de treball generacionalment heretada. De la no resolució d’aquesta dualitat, viscuda com a permanent conflicte intern, sorgeix un individu descentrat en una ciutat que va  allunyant-se dels seus orígens.

Un context, però, reclama una trama. La trama, molt elaborada, de la memòria del nét del blasquista Josep Sanchis, fundador de la botiga de venda de salons “Noruega”, es desenvolupa a través de la informació –el canemàs de la narració– que Albert Sanchis deixa a un personatge central de l’obra: Helena, amb qui Albert establí una relació sòlida, però de cop en sec interrompuda. Situació no gens estranya: l’ambient urbà postmodern no permet solidificar gaire res. El darrer capítol explica la manera com s’ha enfocat la resta de l’obra. Llegir el text a partir del darrer capítol pot ser una opció. Ho és perquè la història és acumulativa: parteix del present per a comprendre el passat, encara que sigui un passat recent.

La narració de la coneixença de qui fou estimada d’Albert esdevé fonamental per a comprendre l’afany reconstructor del “descendent” del comerç del carrer de Trench. Esdevé reconstructor per mitjà de la redacció de projectes de novel·la de València que no fou capaç d’escriure, però que contenen l’esperit final de “Noruega”. No foren intents balders.

De la manera d’enfocar l’escriptura de la novel·la per Rafael Lahuerta –la mort de l’autor– prové l’endreça de l’obra, autoria de Roland Barthes “Qui narra no és qui escriu, i qui escriu no és la persona cívica que signa el llibre”. Lahuerta mor a mans d’Albert Sanchis. No escriu Noruega i tampoc no ha viscut els tràngols de l’actor real. Quan es tracta d’una metanarració (novel·la de novel·la) la funció de l’escriptor no deixa d’aixecar d’acta d’allò interioritzat pel protagonista que, segurament, hauria volgut escriure. El protagonisme passa de l’autor al lector, el qual “reescriu” l’obra.

L’ambient de Noruega explica un aspecte ‘nacionalitari’ introduït a l’obra: l’oposició d’Albert Sanchis a la idealització d’una València inexistent imaginada per intel·lectuals universitaris fusterians procedents de comarques. La contraposició subjacent entre rerepaís i  ciutat, –una ciutat que hauria d’exercir de capital d’un país– es produeix en el context social viscut pel protagonista, una situació que possibilita una crítica a una concepció nacional, la de Fuster i la dels qui la defensen.

La crítica d’Albert Sanchis no deixa de ser conseqüència del mateix contramodel d’estructura urbana, base de l’anomia social dominant i de les polítiques que la perpetuen. El model d’urbs imperant explica la minorització d’una via de construcció nacional que a l’obra apareix com a concepció llunyana per poc representativa dels ambients transcrits a Noruega. Una cosa semblant ocorre, però, amb la pervivència en el record d’una certa ciutat a punt de desaparèixer, aquella que recolza l’actitud de l’avi blasquista del protagonista, la que dugué a recomanar la lectura d’Arròs i Tartana al seu nét.

La biografia de Sanchis ens adverteix de l’estat present de les coses. Cal no fer-se massa il·lusions: la gran ciutat d’avui com a producte de la voràgine financera. D’on deriva una certa frustració d’un projecte nacional modern, que no ha arrelat de manera suficient. Una insuficiència d’arrelament condicionada per la mateixa concepció especulativa i gentrificadora de l’urbs i, també, per l’existència d’un solc de memòria –blasquista– que vol retornar il·lusòriament a uns espais urbans que havien esdevingut centrals en la València comerciant i burgesa de la Restauració.

El que es desprèn de la vida d’Albert Sanchis és que l’actual ideal de ciutat especuladora, la ciutat dels millors, ha bandejat, guetitzat, Joan Fuster i Blasco Ibàñez. Quina identitat, raó de ser, justifica València? Sanchis vol combatre la nuesa del present amb retorns, encara que siguin esporàdics, a la València intramurs, la València de Noruega. Es tracta d’un mecanisme de defensa que no és suficient. Seguint la dita, el carrer de Trenchs no acaba d’exercir de born.

On resta la base identitària d’una ciutat oberta a la Mediterrània precisament a causa de la seva preponderància històrica medieval i moderna? És una de les qüestions que pot plantejar la memòria d’Albert Sanchis. No és, però, una pregunta que només es pugui imputar a una ciutat. Hi ha moltes noruegues que han vist suplantades la seva forma històrica d’afirmació i les seves maneres de ser i de fer. La ciutat germana de Barcelona, amb característiques històriques –i algunes d’urbanístiques– semblants, és una altra noruega. Amb tot, hi poden haver noruegues fantasmes: noruegues que aparenten ser.

Lahuerta planteja, a través de la vida del protagonista, la fragmentació d’una personalitat confegida, gairebé simultàniament, amb l’extinció d’una imatge integrada d’una ciutat. Sembla que ens avisi, alhora, de la reciprocitat i de la ruptura entre identitat individual i personalitat urbana.

Noruega no és la ‘novel·la de València’ (no creiem en novel·les “rodones” entorn de qualsevol ciutat). Del temps i espai d’Albert Sanchis n’aprenem la intrahistòria. Lahuerta ha fet una exhaustiva visita a un entorn gairebé desaparegut. Per a reviure un ambient relativament llunyà cal treballar sobre allò concret. I sense “fervor localista”. La vida d’Albert Sanchis no en desprèn.

Rafa Lahuerta Yúfera: Noruega, Drassana, València, 2020, 385pp