“Nosaltres, els valencians” i la historia del país

Pau Viciano. Historiador

Que Nosaltres, els valencians va ser una aportació fonamental per a la historiografia del País Valencià és una constatació que, sens dubte, admet tota mena de matisacions, però que ningú que conega la trajectòria dels estudis històrics dels darrers cinquanta anys podrà impugnar fàcilment. Hi ha, certament, un abans i un després de la publicació d’aquest assaig alhora cívic –o polític— i històric. Pot afirmar-se que la influència que tingueren els plantejaments i les actituds de Joan Fuster en la renovació de la historiografia universitària dels anys seixanta i setanta no té comparació entre els estímuls que venien des de fora de l’àmbit acadèmic. Evidentment, el mestratge d’historiadors professionals Joan Reglà, Miquel Tarradell o Emili Giralt, per esmentar els que tingueren contacte directe amb les aules valencianes, i el “mestratge bibliogràfic”, com en deia Fuster, de Jaume Vicens Vives o Pierre Vilar, van ser decisius per a la renovació dels estudis sobre la història del país, tot superant alhora la limitada producció de tall tradicional –i sovint anodina– que encara es feia a la universitat i l’erudició regnícola que prolongava l’esperit d’una Renaixença que semblava no acabar-se mai. Sota la influència d’aquests autors acadèmics, el passat valencià va començar a abordar-se amb unes preocupacions i una metodologia que volien homologar-se a les de més enllà dels Pirineus. Es tractava d’un projecte d’història social on confluïen, malgrat les discrepàncies, l’escola dels Annales difosa per Vicens i el marxisme obert practicat per Vilar. En aquest sentit, l’aportació de Fuster també va ser remarcable, ja que va contribuir, a la seua manera –és a dir, a través de l’assaig, de la premsa i de l’activisme cultural–, a aquest combat per la renovació historiogràfica. En primer lloc, fent costat a aquesta manera d’escriure la història de pretensions científiques i centrada en els sectors majoritaris de la societat, en l’economia i en les grans tendències culturals. El diàleg inacabat amb el mateix Vicens Vives i l’amistat que l’uniria a Vilar encara van reforçar les complicitats que, com a simple “lector d’històries”, ja havia anat teixint l’assagista amb la nova manera d’estudiar el passat. Aquelles ironies que, als anys cinquanta, es permetia l’assagista sobre el caràcter merament erudit i polític de la història (“tot el que en ells no és erudició –i encara, encara…– és política”, havia dit dels historiadors) deixaven pas a declaracions favorables a la nova història social. Ara bé, no es tractava d’un xec en blanc: ara i adés, sobretot quan comparava la disciplina històrica amb les “ciències-ciències”, podia deixar anar la seua reticència divertida sobre les ampul·loses pretensions d’objectivitat dels historiadors. Però no deixava de reconèixer que era aquesta història social –que  més tard concretaria en el materialisme històric— l’eina que permetia acostar-se a un coneixement vàlid del passat. És més, la relació personal que Fuster va mantenir amb professors universitaris com Joan Reglà i Emili Giralt permetia que, a través d’ells i de la lectura que van fer de Nosaltres, els valencians, les tesis fusterianes, i els suggeriments de recerca que se’n derivaven, poguessen arribar a les noves fornades d’estudiants i de llicenciats universitaris. Tot això, dins de la universitat, perquè, des de fora de l’àmbit estrictament acadèmic, l’impacte de l’assaig contribuïa a despertar l’interès d’un públic més ampli sobre la història pròpia. Ací l’interès no era estrictament científic ni erudit, és clar. La nova història era un instrument per a explicar el present –un present clarament insatisfactori— i alhora un projecte de futur. De fet, Nosaltres, els valencians tenia una “intenció última” que, encriptada per protegir-se de la censura, era recognoscible per als lectors, fins i tot per als funcionaris franquistes que, tot i haver deixat passar el llibre en un primer moment, acabarien prohibint-ne la reedició quan es van adonar amb escàndol del seu caràcter “separatista”. De fet, reivindicar el caràcter historiable del País, que aquesta societat havia tingut una història pròpia diferent del discurs monolític i aclaparador de la història oficial d’Espanya, era ja subversiu: la mirada cap al passat implicava un projecte de futur, la construcció del País Valencià com alguna cosa més que una simple regió natural o administrativa. Per això, al costat de la renovació del treball historiogràfic en ell mateix, que té també en Nosaltres, els valencians i en la producció posterior de Fuster una mostra de la seua assimilació de la nova història social i cultural, hi havia una dimensió cívica o política, en un sentit ampli, que es manifestaria igualment en el seu activisme com a promotor de congressos, de publicacions i de centres d’estudis històrics. Ací hi havia “política”, com ell mateix retreia als historiadors d’ofici, però Fuster no amagava les seus cartes: tota història fins i tot la aparentment més freda i erudita era una forma de ideologia. La diferència és que, en autors com Fuster, la presa de partit no hipotecava la lucidesa ni una raonable objectivitat.

Després de la valoració de les aportacions d’una obra com Nosaltres, els valencians, sorgeix la qüestió de la seua vigència, en aquest cas historiogràfica. En aquest sentit, seria erroni llegir-lo com si hagués acabat d’eixir ara mateix de la impremta. La valoració, per fer justícia a l’autor, no pot perdre de vista el context en què va aparèixer i la trajectòria posterior dels estudis històrics. També s’hauria de tenir en compte que les discrepàncies o crítiques que han rebut al llarg d’aquests anys –i ara mateix— les seues “tesis”, tot i que es presenten revestides de l’autoritat científica, no deixen de tenir també un rerefons ideològic. Bona part de les impugnacions de les interpretacions de l’obra fusteriana apunten a la seua “política” explícita en nom d’una altra “política” no tan explícita. No hem d’enganyar-nos: si els debats sobre la Renaixença i el valencianisme dels anys trenta, sobre l’abast de la industrialització o sobre les formes de la identitat col·lectiva premoderna han suscitat tant d’interès dins i fora de la universitat, no es només per motius “científics”, de l’evolució de la mateixa disciplina històrica. Amb tot, la recerca que s’ha anat fent des de la discrepància matisa o impugna algunes interpretacions massa tallants de l’assagista o que s’atribueixen a l’assagista. Perquè la relectura de Nosaltres, els valencians pot donar algunes sorpreses: Fuster no hi parla del “fracàs” de la industrialització valenciana, ni fa una condemna tallant de la Renaixença –ell mateix se situa dins del corrent d’una pervivència de la millor tradició que arranca amb Llorente—i, fins i tot, no hi apareix el concepte de “dualisme” com una dinàmica explicativa de la història del país. Tampoc no hi trobarem una idea de la nació catalana tan essencialista i rígida que anul·le el poble valencià com a subjecte col·lectiu que protagonitza la seua pròpia història. Potser la divulgació de l’obra fusteriana i les seues mateixes intervencions polèmiques posteriors van simplificar els seus arguments, que encara serien reduïts a trets més gruixuts pels seus crítics. En qualsevol cas, abans de dictaminar la superació de moltes aportacions i suggeriments historiogràfics que conté Nosaltres, els valencians, convé detenir-se a esbrinar quines eren les postures de Fuster, que ben sovint resulten més cauteloses i matisades del que diu el tòpic –fusterià o antifusterià— i que, per aquelles giragonses que fa la història, poden obrir-se a desenvolupaments inesperats i plens d’actualitat.

Article publicat al nº 370 (abril 2012), dedicat a Joan Fuster. Ací pots fer-te amb un exemplar