La revista degana en valencià

Notes i debats del 25 d’abril

“El País Valencià pot optar a un projecte de futur més enllà de la perifèria colonial espanyola”

Els aniversaris, en tant que simbòlics, sempre han sigut propensos als balanços, bons moments per a seure, contemplar el panorama ha deixat pel pas temps i traure’n les conclusions que a cadascú li semblen oportunes. De vegades arriben amb histèria i d’altres com qui no vol la cosa. Ha sigut així el cas del 25 d’Abril d’enguany i, no ens enganyem, no ha suposat cap novetat. La data, tradicionalment, no he encomanat massa histèria col·lectiva en la població valenciana –de fet, potser caldria fer una enquesta i preguntar qui sap què es reivindica en tal dia i després plorar amargament pels resultats. Ha sigut, doncs, una festa sempre alternativa, promoguda pel valencianisme outsider o almenys poc institucional, que decidia mostrar la seua manera de vore les coses en una manifestació i posterior acte/concert com a materialització més vistosa, amb lema anual i normalment convocada a la ciutat de València, llevat d’alguna heroica i esporàdica excursió a Alacant o altra vila del Regne. El 2018 ha repetit la fórmula però certificant de pas algunes tendències que, contra tots els manuals d’estil, expressaré per punts:

  1. La manifestació fou animada i digna numèricament, però ni de lluny multitudinària o tan multitudinària com caldria, si donem per bona la interpretació dels seus convocants i dels que hi anaren, és a dir, el fet que cal reivindicar la sobirania perduda, la capacitat de governar-nos com a valencians que vam arrabassar-nos fa temps (taxativament i simbòlicament el 1707, en realitat prou abans) i que no hem acabat mai de recuperar; sobirania que de fet se’ns nega cada vegada més, tot en forma d’Estat espanyol del qual som l’últim vagó, sistemàticament apartat del poder, teledirigit a distància des de Madrid i sense cap sensibilitat política per la nostra manera de ser, per la nostra història, cultura, llengua, economia o qualsevol altra mostra palpable i diària de la vida d’un poble i dels seus membres. El perquè de tot plegat és un tema espinós. Ara bé, sembla obvi que els valencians encara no semblem patir massa pel tema. I el fet és que el tema continua afectant-nos. No és cap novetat però convindria recordar-ho.
  2. Times are a’changin, deia Bob Dylan. Hi ha en marxa una emancipació simbòlica des de fa un temps que pogué comprovar-se clarament el passat dissabte. Si les estelades amb el triangle i els lemes al voltant dels països catalans eren allò més vistós de la cita des dels huitanta, enguany el canvi ha sigut substancial: el valencianisme ha entés que necessita el símbol que no tenia. La senyera coronada, l’oficial, és necessària, estratègicament ha d’estar present, sí, però el caràcter reivindicatiu, de lluita, ha de ser d’una altra: en la manifestació, cosa inaudita, foren majoritàries les estelades valencianes de franja blava i estrela roja –esquerranisme manifest– o simplement blanca. Tot i que tímida i amb poques reverberacions encara en el nord i en el sud del país, és una maduració política a tindre en compte. Potser així –amb una simbologia acostada al que el públic general entén per “valencià”– la societat se sentirà interpel·lada, en no poder adduir cap excusa o subterfugi d’estrangerització de l’estil “això és català” o “vete a Cuba” o altres greatest hits de l’espanyolisme. Que n’inventaran d’altres? Evidentment. Però almenys quedaran inevitablement retratats. En posaré un exemple del qual vaig ser testimoni. Un bon amic meu caminava al meu costat amb la senyera coronada nugada a la motxilla. En un cert moment de la processó, al carrer Colón, tres dones amb iguals banderes a mode de capa dirigiren successius insults als caminants. “Però si porteu la mateixa”, els vaig dir. Elles assentiren solemnes. “Per què no veniu amb nosaltres, per tant?”. La resposta fou clarivident: “Antes muerta que ir con vosotros”. El retrat era allà: la senyera valenciana –la seua– amagava en el fons una immensa bandera espanyola monàrquica. Açò tampoc és cap novetat, però també convindria recordar-ho.
  3. Tot el tema simbòlic, per cert, es veu més clarament amb l’existència de dos manifestacions el mateix dia en el mateix lloc i a la mateixa hora: amb simbologia, decàleg polític i marcs de referència territorials no contraposats però sí diferents, cosa que no vol dir que no puguen conviure en el mateix espai. L’autoanomenada Esquerra Independentista, coherent, sincera i sempre lluitadora, no s’ha menejat d’on estava; la resta, sembla ser que sí.
  4. A la manifestació del 25 d’abril no se’n parla massa, del 25 d’Abril. Més enllà de la tematització anual, la trobada hauria de centrar-se més en la qüestió del dia (l’autogovern valencià, etc)? És una simple pregunta al vent.
  5. Una innegable novetat d’enguany ha sigut la introducció de les institucions. Si en els últims anys no ha sigut estrany vore com les primeres espases dels partits susceptibles de poder abraçar la convocatòria l’eludien o almenys passaven desapercebudes –la paorosa idea de ser portada de Las Provincias!–, enguany alguns han fet un pas avant. La dedicatòria d’una via urbana a Guillem Agulló, a qui se li dedicava la manifestació, va portar a l’alcalde i la primera tinent, Joan Ribó (Compromís) i Sandra Gómez (PSOE) respectivament, a fer-se la foto, discurs inclòs. Han perdut la por a la figura del jove independentista assassinat pel feixisme? En eixe cas seria positiu. S’ha banalitzat la seua imatge? En eixe cas no ho seria gens.
  6. Tot açò, tots aquests punts de circumstàncies és obvi que són només això: una simple visió més, subalterna i incompleta, que en necessita d’altres, però la constatació de les inèrcies i els canvis que mouen el valencianisme, la seua valoració i –sobretot– l’actuació estratègica posterior, haurien de ser a hores d’ara prioritaris per als qui pensen que encara hi ha posteritat possible, que el País Valencià pot optar a un projecte de futur més enllà de la perifèria colonial espanyola, que el que estem fent no es tracta, al capdavall, d’una eterna processó de minories cap a la dissolució final.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top