Notícies sensacionals i un peix ben peculiar

A la ciutat de València, l’any 1679, s’obrien unes carnisseries noves a la placeta de Pertusa, el port de la ciutat obtenia el reconeixement mercantil de port franc, el bandoler Senent escapava de la presó de Madrid després de protagonitzar una fuga amb avalot de presos inclòs, i, desafortunadament, morí la senyora Àngela de Cardona, segons Joaquim Aierdi, la dona més grossa que mai no s’havia conegut a València. El dietarista anotà, encara aquell any, moltes més notícies: punyalades, fugues, nomenaments oficials, morts sobtades, escopetades, casaments reials, processons… D’alguns dels esdeveniments, en degué ser testimoni, almenys, d’oïdes. D’altres, devia assabentar-se’n a través de notícies que arribaven a la ciutat. Moltes d’aquelles notícies s’estampaven en plecs solts, si es preveia que l’assumpte despertaria l’interés dels potencials lectors, als quals solien agradar històries exòtiques i fabuloses de terres relativament llunyanes.

I aquell mateix any de 1679, arribà una notícia sorprenent a la ciutat de València, que degué fer les delícies de les ments més fantasioses. Els fets havien ocorregut aquell estiu mateix, a la zona costanera de la Toscana. La notícia ben bé ho mereixia, així és que s’imprimí un plec solt que contenia una Curiosa y verdadera relación de un pescado que cogieron unos pescadores este verano passado en el mar de Liorna, ciudad de Italia, en la Toscana. La història era tan fantàstica com deliciós és el gravat que l’acompanyava, que representava un enorme peix amb un rostre d’home: «Sobre la cabeça llevava un cerquillo y un capacho; en el pecho tenía tres ojos muy grandes y colorados. Tenía una mano sobre otra y movía los dedos. Debajo del pecho era escamado también. Y a más d’esto, tenía tres estrellas de color dorado […] la cola era como la de los otros pescados, excepto que tenía tres ojos blancos a cada parte y ocho alas para nadar».

Aquells tres pescadors italians, que solien treballar a prop de la platja a bord d’una precària embarcació de poc calatge, en veure el monstre que havien atrapat a la xàrcia, saltaren de la barca i fugiren espaordits. La curiositat, però, els impedí tornar-se’n tranquil·lament a casa, on, de ben segur, ningú no se n’hauria cregut ni una paraula, d’aquella història estrafolària. Així és que, poc després, encoratjats, hi tornaren. El peix monstruós encara seguia allà, atrapat a l’ormeig de pesca, intentant inútilment escapar-se’n. Els pescadors l’agafaren i, amb prou feines, el dugueren davant del duc de Toscana. L’empresa no fou fàcil, perquè aquell misteriós portent de la natura era tan pesat que entre els tres gairebé no podien transportar-lo. Al remat, uns metges s’encarregaren d’analitzar-lo; al cap i a la fi, la troballa era tan inusual que la ciència mereixia descobrir-ne el misteri. Després d’inspeccionar-lo minuciosament, arribaren a la conclusió, com no podia ser de cap altra manera, que aquell espècimen era «un monstruo nunca visto». Els lectors valencians d’aquell any 1679 degueren corprendre’s a mesura que es delitaven en la lectura d’aquella història exòtica, plena de meravelles i misteris. I és que, tal com deia l’anònim relator d’aquesta fantasiosa història: «Del libro del Universo / la cultura es tan estraña / que son más, que las sabidas, / las materias ignoradas».

Revista Saó Núm.518, pàg.9. Novembre 2025.