Tens 0 productes a la teua cistella
Hi ha quelcom d’atàvic en el fet de començar un any. Encara que també podria ser en el fet d’acabar l’anterior. Segons es mire, si posem el focus en els inicis o en els finals. Quan mentalment substituïm un calendari, no només fem rodar una pàgina –com cada mes–, sinó que aspirem a canviar també més coses: hàbits, vicis, aficions, talles. De tot això, en diem propòsits per a l’any nou. Ens proposem canviar, com si tot canvi fora intrínsecament bo.
També és moment de fer balanç i retrospecció, fins i tot amb ànim d’autocrítica, sovint caient en contradiccions: hauria pogut treballar més, hauria pogut estar més temps amb la família, fer més esport, encetar un nou passatemps, corregir la gepa, aprendre una llengua, acabar el doctorat, dedicar-me més temps a mi mateixa (el que siga que vulga dir això), llançar-me a tocar un instrument, pintar amb aquarel·les o haver anat més al teatre. Hi ha milers de gurus a les xarxes que ofereixen desenes de milers de vídeos amb consells per poder-nos convertir en eixa persona que sembla que volem ser i que no acabem de ser. Vídeos amb explicacions de com transformar-se de manera dràstica si fem xicotets passos. Però, clar, per a això també cal estar menys temps connectades veient eixes desenes de milers de vídeos. I, si no els veiem, com vols descobrir eixa rutina miraculosa que estàvem esperant? Tot plegat, quasi delirant.
Així –tornem als propòsits– veiem com de les errades passades intentem forjar les accions de l’any que encarem. Els pretèrits imperfets de tot allò que no ha ocorregut dona pas a futurs més imperfets encara. I, en tot açò, el present escassament entra a l’equació. És com un cercle que no parem de rodar: ens marquem moltes fites, algunes d’elles inassolibles ja d’entrada i, òbviament, no les aconseguim. Ens frustrem i passem gran part de l’any lamentant-nos del que (no) hem fet, en lloc de ser conscients del moment que vivim, amb les seues penes i les seues alegries.
Tot açò és una distracció programada i un perill creixent. Res no és fortuït i sí molt mesquí. En aquestes hores isardes, ben poques de les nostres decisions són lliures, fins i tot les de les persones humanes que tenim les necessitats bàsiques cobertes i que no ens despertem a mitjan nit amb bombardejos constants i les nostres criatures plorant per la fam, el fred i la feredat. N’hi ha qui es creurà que pot fer allò que considera, però em sap molt greu dir que, en un món capitalista, patriarcal i colonial, la llibertat és més un miratge que no una realitat. Crec que amb una ullada aleatòria a les notícies en tenim desenes d’exemples, de com s’atempta no només contra els nostres drets fonamentals individuals, sinó també contra la construcció col·lectiva de la societat i la democràcia.
Però, mentre tot això ocorre, ens distraiem. O, com a mínim, el sistema s’esforça a desviar el focus d’allò col·lectiu a allò individual: tu pots, tu hauries, tu guanyes, són els eslògans constants que ens aboquen quan passem d’un any al següent. No cal que us diga que està tot inventat i que, quan venen mal dades, l’escapisme és una de les eixides recurrents al llarg de la història de la humanitat. Arts com la literatura, la pintura o el cinema, en períodes difícils, s’han encarregat de mostrar relats tan bonics com allunyats de la vida real. Ara, en canvi, eixe afany –o necessitat, val a dir– per desvincular-se emocionalment del que passa ha adquirit, des del meu punt de vista, una dimensió molt més àmplia gràcies a les xarxes socials i la facilitat que tenen per penetrar en el nostre pensament íntim i de manera global. L’accessibilitat dels missatges no és comparable a res del que hàgem vist fins ara: els tenim literalment a la mà, i el que hauria de ser positiu –en tant que facilitador de coneixement i informació– resulta que té un vessant obscur: som més susceptibles a la manipulació.
Si hi afegim, a més, que bona part d’eixos textos o imatges que ens apleguen no estan creades per humans, el perill es multiplica de manera esfereïdora perquè el sistema ha sabut extraure’n tot el seu potencial. Són uns algoritmes els que elaboren el que veiem i trien per nosaltres el que consumim; en poques paraules, ens modelen i marceixen. De segur que la intenció d’Ada Lovelace, quan es va aventurar en la computació, no era la de facilitar que la creativitat humana fora substituïda per l’artificial. Perquè, sense dubte, crear –en tota l’amplitud de la paraula– és la mostra més palpable de la nostra intel·ligència. És molt trist veure com estem implementant la tecnologia per fer allò més artístic i reservem per a persones allò més feixuc, com ara extraure coltan. Per dir-ne només dos exemples, segons la revista Forbes, el 71 % de les imatges de les xarxes estan generades per la IA, 34 milions per dia; i l’aplicació Deezer ha publicat que els apleguen 50.000 cançons no humanes a diari. Una autèntica allau que ens supera. Una mena de batalla cultural en una dimensió fins ara desconeguda.
També hem de ser conscients que és necessari un cert marge de benevolència i admetre que cal un xicotet refugi per poder transitar per la cruesa de la vida. I ací és on podem tancar una porta i ser un poc més lliures del que ens creiem, lluny de l’esclavatge de l’algoritme. Llegir un llibre a la vora del foc, gaudir d’una conversa reparadora amb gent que t’estimes, fer un passeig per la natura, pastar un pa de massa mare, assaborir un gelat artesà. Sense més intel·ligència que la humana, perquè deixe d’estar en perill d’extinció. Davant del silenci i aïllament planificats, hem de practicar la rebel·lia de les coses que ens fan humanes i que ens recorden que la nostra individualitat no pot existir si no és en la col·lectivitat. Que allò que tenim ara ha estat per la feina visible o invisible de qui ens ha precedit. Que tenim la responsabilitat de transmetre a qui vindrà darrere un llegat tangible més enllà del que és material i del que puga ensenyar qualsevol màquina: la capacitat de saber quan encetar un nou camí.
Revista Saó, Núm.520, pàgs.46-47. Gener 2026.
