Nou comiat i benvingudes

Desgraciadament, hem de començar la visita a la Plaça fent-nos ressò de la defunció de l’amic Antoni Ferrer Perales (l’Alcúdia de Crespins, 1943-València-l’Eliana, 2022). Acompanyem Empar, la seua companya, i Andreu, el seu fill, amb tots els amics poetes o no, a tots els qui hem fruit de la seua poesia i dels seus escrits a Saó. Va ser sacerdot i després bon marit, bon pare, bon professor, bon amic. Com que fa poc es va publicar un Quadern d’aquesta publicació i en publicarem, si és possible, un altre, sols voldria finir aquest comentari amb la transcripció de la part última del seu poema «III-Indivise», que vaig llegir en l’homilia del seu funeral, en el qual crec que dona testimoni de la seua gran fe cristiana: «I és hermós i és terrible / no haver d’avergonyir-nos mai més de carn impura, / no haver d’odiar més la carn més enemiga o més estranya, / no haver de témer més la carn eternitzada. / Nosaltres, que temem / allò que ens sobrepassa set vegades, / ¿com no anem a esglaiar-nos de setanta / vegades set vegades sobre els muscles / el pes de tanta vida, i de tan dolça? / ¿Qui més te’ns faràs Tu, si Tu t’has fet nosaltres indivise? / ¿Qui més haurem de fer-nos, de cor-arrel, nosaltres? / ¿Qui més de carn i sang estranya? // Massa dur, el pro semper. / Massa etern, massa bell, per poder superar-lo». (València 2021) Quanta fe en el Déu a qui sempre va estimar i servir!

També recordem en aquest més d’octubre el 60é aniversari de l’obertura del Concili Vaticà II. S’inauguraven, en aquell any 1962, els primers aparells de televisió que funcionaven al seminari, i en acabar-se el Concili el bon professor que fou D. I. Valls, en fer-nos estudiar la part dogmàtica de l’eclesiologia, tant al curs d’Antoni Ferrer com al meu, ens va fer llegir i exposar a la classe la constitució dogmàtica Lumen gentium sobre l’Església, sense temors i pors a divisions que vingueren més tard i que encara continuen, encara que el papa Francesc, amb el Sínode sobre la «sinodalitat eclesial», pretén superar aquestes divisions.

Moltes més coses podem dir del Concili i de l’esforç per la seua aplicació que està fent el papa, però entre nosaltres encara no hem deixat aquell error o pecat original que, en introduir la llengua pròpia de tots els pobles en les celebracions, l’arquebisbe Olaechea digué i imposà que la llengua pròpia del bisbat de València era el castellà. Encara no hem arreglat aquella dissort. Sembla que podrà retornar a la veritat idiomàtica el nou arquebisbe, Enric Benavent, nomenat recentment i que vindrà a fer-se càrrec del bisbat el proper 10 de desembre. No necessitem escoltar dels seus llavis aquella promesa que van fer alguns antecessors seus dient que aprendrien el valencià i, després, no van complir; ell el parla i l’escriu per ser de Quatretonda (la Vall d’Albaida), coneix el bisbat perquè és el seu i va ser bisbe auxiliar, professor de la Facultat de Teologia i educador del seminari i director del Col·legi Major de Sant Joan de Ribera a Burjassot. Benvingut, D. Enrique; sabem que ens estima i que és estimat pel clergat i pels fidels del bisbat.

El papa Francesc, que ha nomenat Mons. Enric, també ha acceptat la renúncia al càrrec del cardenal Antonio Cañizares, que va posar a disposició del papa el seu càrrec en fer els 75 anys i ara, el 15 d’octubre, acaba de fer-ne 77. Ha estat al front del bisbat pocs anys, però ha fet un esforç organitzador. És veritat que molts l’han considerat molt conservador i que va començar la tasca pastoral escrivint a Iglesia Viva, publicació que podem considerar progressista i que va deixar de col·laborar-hi al temps que el prof. Josep Ratzinger, company de Hans Küng a la Facuntat de Teologia de Tubinga (Alemanya) donava suport als canvis eclesials pre i postconciliars, i ell, atemorit, buscava una universitat més tranquil·la a Ratisbona; després serà cridat per Joan Pau II a Roma, on el substituirà com a papa Benet XVI. Han estat grans amics D. Antonio Cañizares i ell, cosa que ens alegra i no és cap inconvenient per a estimar-lo des de la discrepància pastoral, que no teològica ni contrària a l’ensenyament més tradicional i també més renovador, fruit del Vaticà II.