Tens 0 productes a la teua cistella
16/06/2021
«S’estan trencant els patrons comunicatius habituals i s’aposta per noves formes, nous canals i nous llenguatges perquè els polítics s’adrecen a la ciutadania»
Un dels reptes de la política actual és, sense cap mena de dubte, arribar a nous públics. Hi ha hagut un canvi de comportament electoral en la ciutadania, que abans era fidel a un partit al llarg de la seua vida i ara canvia el seu vot segons la contesa electoral. I aquest canvi ha de ser aprofitat pels equips de comunicació, per poder seduir i atraure nous votants.
És per això que, d’uns anys ençà, s’estan trencant els patrons comunicatius habituals i s’aposta per noves formes, nous canals i nous llenguatges perquè els polítics s’adrecen a la ciutadania. Els espais que fins ara han conformat l’ecosistema comunicatiu dels partits (seccions d’informació i opinió de diaris, televisions i ràdios) ja no en tenen l’exclusivitat, i els polítics han aterrat als espais d’entreteniment, als late-night com ara «El hormiguero», programes del cor com ara «Sálvame» o concursos show com «Mask Singer» o «MasterChef».
Els més puristes consideren que és una degradació de la política veure, per exemple, la ministra d’Igualtat, Irene Montero, a «Sálvame» comentant el cas de Rocío Carrasco, però estratègicament és molt bona decisió perquè el perfil de persones que veuen aquest programa potser no estan tan polititzades i el missatge que es vol difondre des del ministeri contra la violència de gènere arriba a moltíssima més gent que amb una roda de premsa institucional.
L’aposta perquè la política s’endinse en contextos mediàtics que fins ara no li estaven reservats rep el nom de politainment, i no és una dinàmica que succeeix únicament a l’Estat espanyol, sinó que es tracta d’una tendència que veiem a tot arreu. Tanmateix, l’arrelament de les xarxes socials en el nostre dia a dia ha provocat que els actors polítics no depenguen només dels mitjans de comunicació, i aquestes permeten botar-se l’intermediari (que en alguns casos pot fer de dic de contenció d’algunes propostes polítiques per diferents motius) i crear contingut propi.
Més enllà del contingut viralitzable que trobem a les xarxes, hi ha propostes més elaborades que responen a una estratègia comunicativa molt interessant d’autoproducció de continguts d’entreteniment. I dos exemples recents i de gran notorietat són, per una banda, «La fábrica de Rufián» i, per l’altra, «En confiança» de Joan Baldoví.
«La fábrica de Rufián» és un programa del polític català, basat en entrevistes a persones rellevants de diferents àmbits: des d’esportistes, presentadors de televisió, companys del Congrés, influencers, etc. Es tracta d’un contingut pensat per a Youtube, el segon cercador més emprat al món (després de Google). Quin és el seu objectiu? Sens dubte, acostar-se a un públic, a una audiència propera a les seues fronteres electorals. Posar en pràctica el concepte d’«ampliar la base» tan emprat pel seu partit, Esquerra Republicana. Impactar, deixar empremta entre la gent jove i persones interessades en diferents àmbits, i desfer programa rere programa la imatge de gamberro que fins ara es tenia associada a Gabriel Rufián. A través dels diferents vídeos no sols coneixem els entrevistats, sinó que coneixerem una mica més el polític i s’aconsegueix que molta gent elimine la barrera que a priori tenia cap a ell.
Per la seua banda, «En confiança» de Joan Baldoví també és un programa d’entrevistes, però amb diferències respecte del de Rufián. Les principals són les plataformes on es desenvolupa: el polític suecà fa un pas endavant i, a més de Youtube, fa dues apostes importants: entra a Twitch (la nova xarxa social de moda de vídeos en directe) i a Spotify (tot un encert, aprofitant l’eclosió del format podcast). No és banal la tria d’aquests canals, ja que a Spotify hi ha un buit en l’aposta política estatal, i Twitch és un canal que comencen a tenir-lo present els equips comunicatius, però encara tímidament. A més, també trobem diferències en els objectius estratègics: Baldoví és un dels polítics millor valorats a l’Estat i desperta molta simpatia entre el votant valencianista. Ara bé, així i tot, s’observa el fenomen del vot dual (persones que voten Compromís a les autonòmiques però no a les estatals, tot i coincidir el mateix dia), i, possiblement, l’estratègia que hi ha al darrere d’aquesta nova proposta comunicativa siga convéncer aquestes persones i alhora apropar-se a una nova audiència de les fronteres electorals.
Estem davant un nou concepte, sense intermediaris, que humanitza i acosta les grans decisions al dia a dia de la gent. Amb nous llenguatges i noves formes de comunicar políticament per deixar empremta en la ciutadania.
