Nous usos del trinquet al Cap i casal

La ideologia hegemònica, de totes totes, conforma una forma de veure el món, és a dir, una representació d’idees i de valors comuns. N’és, al capdavall, un clar mostrari de com s’estructura i es basteixen les relacions entre les persones i, sovint, contribueix a la reproducció del sistema dominant. Tot i això admet espais per on els grups subalterns poden esmunyir-se i desenvolupar pràctiques independents capaces de satisfer les seues pròpies necessitats dins de les seues xarxes particulars. En la societat valenciana actual el trinquet n’és un clar exemple d’aquests espais subalterns. Fins i tot, té un tarannà contrahegemònic, ja que, de fet, representa idees i valors contraris a la de la majoria de valencians i valencianes. Roman, de fet, com un espai resistent encara al canvi cultural.

Entre altres coses el valencià continua sent la llengua vehicular. Ultra això, roman com una pràctica en què la vessant tradicional, cultural i local preval per damunt de l’esportivització completa. El trinquet és, de fet, l’escenari d’una ideologia subalterna de les classes populars valencianes autòctones amb un component ètnic important -i això vol dir amb un sentiment de filiació a la història, al territori i a la llengua pròpia-.

De fet, l’avantsala del trinquet, que sovint és el bar, conté una vessant simbòlica important perquè, a banda del personal del bar, hi ha els marxaors i els jugadors que arriben abans d’anar a arreglar-se les mans i xerren amb els aficionats. Hi ha una familiaritat particular i específica que conforma un grup d’amics, tot i que siguen només del trinquet. Per als aficionats, és un punt de trobada un cop o dos a la setmana en el qual es fan tractes i s’estableixen lligams d’amistat. És un espai per a conversar i escoltar històries que, sovint, han passat en el mateix trinquet.

Els protagonistes del trinquet, per tant, són aquests agents: els aficionats, els pilotaris, el trinqueters i els marxaors. Aquesta premissa ha de ser respectada a l’hora d’intervindre sobre els espais vinculats a un trinquet, ja que si els protagonistes passen a ser secundaris, l’espai protagonista -el trinquet- també.

En el nou trinquet de Pelayo simplement s’obvia la necessitat d’un vestíbul, d’un espai on reunir-se, parlar i esperar abans o després de la partida. S’opta per una jerarquia d’usos de l’espai en la qual la pilota queda relegada al segon lloc.

Ara, de fet, amb el nou gastro trinquet els protagonistes són els que van a dinar o a sopar. La resta ambienten la vetllada com un restaurant amb música o com una performance o show per entretindre’t als comensals. És a dir, el plaer consisteix en assaborir un àpat en un lloc que té identitat però la semanticitat funcional del lloc tan sols acompanya el dinar o el sopar, és a dir, ha perdut la seua funcionalitat.

La irrupció del gastro trinquet Pelayo, representa, de fet, la usurpació del trinquet per banda de la ideologia hegemònica, que sense concessions ha pres aquest espai emblemàtic al grup subaltern o aficionats a la pilota generant un conflicte del qual sembla que no cal parlar-ne per no alterar l’establishment en el qual està instal·lada aquesta ideologia a la qual no li calen espais per reivindicar-se.

Fins aquesta remodelació del trinquet de Pelayo al cap i casal hi havia una total desconnexió de la ideologia hegemònica valenciana amb la pilota, és a dir, el trinquet era un dels llocs menys coneguts pels valencianes i valencianes. Ara amb aquest nou espai “ambientado en este deporte y en los elementos más característicos de nuestra tierra” es pretén oferir “un espacio totalmente nuevo, exclusivo y ambientado en los tiempos que corren actualmente. Un concepto totalmente rompedor”.

Aquesta reidentificació de la ideologia hegemònica amb una pràctica que fins el moment l’havia menystinguda naturalitza la pràctica de la pilota dins d’una folklorització banal.

Comprendre aquest canvi de valoració de la pilota que, ara dota d’identitat a nous espais, és quelcom comú en les societats modernes òrfenes d’identitat. El gastro trinquet de Pelayo, per tant, és el reflex de la societat valenciana del segle XXI.

El problema, però, és que aquest nou espai tan innovador per a la ciutat de València té com a objectiu “incrementar la afición por este deporte autóctono” i resulta que els professionals que han dissenyat aquest nou espai, a banda de no tenir en compte la comoditat de l’aficionat que va a veure una partida de pilota, tampoc han contemplat incloure, en la seua entrada en la València del segle XXI, la llengua vehicular del trinquet. A hores d’ara obviar la dimensió ideològica en una pràctica com la pilota a València és una equivocació.

Aquests esdeveniments no fan més que palesar que cal estudiar els elements espacials, socials i identitaris de les pràctiques abans d’emprendre noves empreses a fi de poder compatibilitzar nous usos i valors de la pilota en el trinquet.