La revista degana en valencià

Novam iuncturam (La nova articulació catalana-valenciana-balear)

Es fa difícil parlar últimament d’alguna cosa que no siga el “procés” i moltes notícies queden tapades per l’actualitat (quasi al minut) que els titulars al respecte ens van escopint. Una de les novetats que hauria de ser notícia i que amb molta seguretat no ho serà (almenys tant com deuria), és la presentació el pròxim mes de novembre del llibre La nova articulació catalana-valenciana-balear, treball coral coordinat de manera magistral per Jordi Manent.

Vaig tindre el plaer de conéixer-lo fa un temps a Barcelona, i u s’adona des de l’instant zero que és una persona criada dins d’una de les famílies tradicionals de la intel·lectualitat catalana. Barceloní que coneix molt bé el seu país, també és un gran coneixedor de la realitat valenciana, no en va ha mantingut i manté contacte amb molts intel·lectuals valencians. A més, ha seguit molt de prop totes les problemàtiques polítiques i sociolingüístiques valencianes, així com els moviments valencianistes dels últims anys. Fruit de tot eixe coneiximent és l’ús de la fòrmula composta «llengua catalanovalenciana» per a referir-se al conjunt de les modalitats lingüístiques que parlem valencians, catalans i balears, nom també potenciat (entre altres) pel professor de la Universitat de València (i amic seu) Abelard Saragossà. Seguint en la terminologia, Jordi Manent desaconsella, d’una manera molt humil, l’ús de l’expressió “Països Catalans” per a referir-se al conjunt dels territoris català, valencià i balear, per la seua inexactitud històrica, geogràfica i, sobretot, pel rebuig social entre molts sectors de la societat valenciana i balear, que no són necessàriament anticatalanistes.

Manent ha sabut coordinar un llibre que, en paraules d’ell mateix, vol «participar d’aquest debat amb un nou enfocament, actualitzat, que ja va treure el cap fa uns quants anys a través d’assajos i articles a la premsa, però que encara no s’ha consolidat, i aportar així noves idees per a un possible i real encaix entre territoris». Des d’una perspectiva actual, la voluntat és ben explícita. L’objectiu és respondre a les necessitats reals de les societats catalana, valenciana i balear de hui en dia, de manera que aporte noves ferramentes per a continuar l’anàlisi revisioniste del fusterianisme, sense que això signifique una esmena a la totalitat del projecte del suecà. La voluntat és fer avançar els treballs iniciats a finals dels 80 amb De impura natione. El valencianisme un joc de poder, i Document 88. Des d’eixa perspectiva teòrica, el llibre aprofundix ara en l’anàlisi dels diferents camps que s’han tingut en compte.

Les col·laboracions dels llibres són d’autors catalans, valencians i balears, amb una participació nord-catalana. El llibre intenta donar una visió panoràmica de tots els territoris des de diferents camps. No cal dir que la voluntat de tindre en compte els tres països és ben conscient. En paraules de Manent, «sempre des d’un enfocament i tracte d’igual a igual, diversos apartats obren la porta a l’anàlisi política i social, econòmica i empresarial, sobre les infraestructures, sobre la política lingüística i la cultural». El llibre consta de 23 col·laboracions. Manent ha buscat d’una manera intencionada que els autors foren variats i ideològicament diversos. És ben simptomàtic que el llibre compte amb salutacions dels presidents de la Generalitat de Catalunya, de la Generalitat Valenciana i del Govern de les Illes Balears.

El fet que revise les propostes fusterianes un llibre fet des de Barcelona trencarà esquemes a una part dels fusterians -sobretot valencians i balears-. I és que, segons Manent, «a diferència dels volums fusterians, prenyats d’una ideologia excessiva i sovint embafadora, i on el pes del contingut requeia gairebé sempre en els conceptes de nació, llengua i cultura, La nova articulació catalana-valenciana-balear pretén donar una panoràmica completa de les principals temàtiques i problemàtiques que afecten els ciutadans balears, valencians i catalans».

Després d’esta declaració d’intencions, el primer tema analitzat és el de l’actualitat política i social, desplegat per Víctor Maceda, Pere-Antoni Pons i Agustí Colomines i Companys. Els autors citats ens dibuixen un quadro a on els nous governs valencians i balears obrin una nova oportunitat de col·laboració entre ells i amb el govern català, sempre amb la condició d’actuar de manera coordinada, sense cap tipus de subordinació. Mentres ha estat governant el Partit Popular en els territoris valencià i balear, la coordinació dita no havia estat possible.

Tot seguit, Carles Manera, Elies Seguí-Mas i Ignasi Sayol i Santamaria fan l’anàlisi econòmica i empresarial, exposada amb l’academicisme i l’elegància que dóna l’objectivitat de les xifres. Els tres autors indicats ens mostren una realitat que ha superat tots els embats que ha patit. I és que els territoris balear,  valencià i català -junt amb les terres del nord dels Pirineus, i també amb Aragó i Múrcia- conformen una realitat econòmica de primer orde europeu, la ja famosa EURAM, la Regió de l’Arc Mediterrani o Eix Mediterrani, la qual configura una de les regions europees de més prosperitat actualment. Això sí, també ens mostren, amb la gelor de les xifres, una altra característica que compartim valencians, balears i catalans: els tres territoris patim un infrafinançament secular respecte a la inversió estatal, mesurada tant per càpita com segons l’aportació al PIB estatal.

Antoni Durà Guimerà, Josep-Vicent Boira, Jaume Mateu i Lladó i Joana-Maria Seguí Pons seguixen avant en l’anàlisi, ara focalitzant les infraestructures, i aprofundint i ampliant la qüestió de saber si és idoni invertir en el Corredor ferroviari del Mediterrani com a ferramenta vital per a vertebrar l’Arc Mediterrani, fins a Lió. El corredor dit tornaria més eficients les infraestructures productives dels tres territoris i de les terres que ultrapassen els Pirineus. També mostren l’abandó que ha patit esta infraestructura estratègica per part dels diferents governs estatals. El Corredor Mediterrani és de vital importància per a valencians, balears i catalans. A més, té a dia de hui un suport social transversal, que inclou des dels polítics de tots els colors -alguns amb més intensitat que altres- fins a la societat civil passant per les patronals empresarials valencianes, balears i catalanes.

Les anàlisis sobre política lingüística que fan F. Xavier Vila, Rubén Trenzano Juan i Joan Melià Garí ens mostren una problemàtica més o menys comuna als tres territoris, la qual es pot resumir en la dificultat per a normalitzar l’ús social de la llengua catalanovalenciana. Entre els factors adversos, figura un estat que intenta la uniformització monolingüe o almenys entrebancar la normalització de les llengues distintes a la castellana. També és una dificultat l’increment de la població estrangera, sobretot a les Balears. El resultat és que la població autòctona ha minvat percentualment els últims anys, amb el que això suposa per a la continuïtat en la transmissió de la llengua dins l’àmbit familiar, sobretot dins de famílies bilingües.

Les anàlisis culturals que fan Miquel-Àngel Casasnovas Camps, Gil-Manuel Hernàndez i Martí i Vicenç Villatoro mostren unes relacions que han sigut complicades, moltes vegades incompreses i malinterpretades; i, també, a voltes s’han plantejat sense la delicadesa ni el tacte necessari. La qüestió de noms, tant pel que fa al conjunt del sistema lingüístic com el nom de cada territori, ha entrebancat moltes vegades els intents de treball conjunt i coordinació dins de la realitat catalana-valenciana-balear. D’una manera explícita, no es proposen solucions, però implícitament sí que indiquen cap a on hauríem de caminar per a trobar les eixides adequades.

Finalment, el llibre s’acaba amb els escrits de Rafael Company i Mateo, Josep Gifreu, Esteve Valls i el propi Jordi Manent i Tomàs. L’objectiu que es marquen és aprofundir en la necessitat d’un nou enfocament per a aconseguir que avancen les relacions entre els tres territoris, de manera que els tres pobles encaixen en la nova realitat del segle XXI i puguen anar construint espais comuns en tots els àmbits estudiats.

En definitiva, l’aparició d’este llibre, reprén i modifica sensiblement les propostes per a relacionar i coordinar les realitats socials, econòmiques, polítiques, culturals i lingüístiques dels pobles balear, valencià i català. El fet que la proposta estiga pensada i promoguda des de Barcelona eliminarà les possibles desconfiances que s’haurien originat si la iniciativa s’haguera fet des de les Balears o des de València. I és que, de la lectura dels articles del llibre, es desprén un camí que divergix sensiblement de les propostes «ortodoxes» dels seguidors de Fuster; i, correlativament, s’acosta a les propostes «revisionistes».

Els fets de les darreres dècades i els treballs que tenen en compte la realitat social han deixat ben clar que no podem separar la política, l’economia, el món empresarial, el medi ambient i el benestar de la societat dels temes de la llengua, la cultura i la identitat. Encara més: no solament no els podem separar, sinó que la política, l’economia i el benestar social deuen anar davant si volem que la coordinació i les relacions entre els tres països siga ben entesa, fluïda, eficient i eficaç en el present i futur. Una coordinació i unes relacions que deuen tindre constantment en compte el conjunt dels pobles de l’EURAM.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top