La revista degana en valencià

Nova/vella llei

22/01/2021

Al llarg de més de cinquanta anys, sempre he treballat com a vicari o com a rector en parròquies que tenien un col·legi parroquial, un dels famosos concertats, i crec que l’experiència em pot servir per a una reflexió tranquil·la i serena davant el projecte de la nova llei d’educació, la famosa Llei Celaá.

D’entrada, vull afirmar que en tots aquests anys no he conegut casos de discriminació en l’admissió d’alumnes: tots els pares que han demanat una plaça escolar per als seus fills han vist acomplit el seu desig, sense mirar si podien pagar una quantitat que no era satisfeta pel famós concert amb l’administració, que sempre ha quedat més aviat curt (mai ha contemplat la necessitat de reformes en els edificis ni l’amortització del capital invertit per poder refer o ampliar les escoles que continuen funcionant, de vegades, en edificis que no tenen prou capacitat: com a mínim, conec dos col·legis que usen com a pati d’esbarjo el carrer més proper a l’escola, i també en conec que per tal de rebre la qualificació i capacitació per a acollir educació infantil, primària i secundària obligatòria usen un edifici religiós com a sala d’actes). Alhora, en tots aquests anys he vist construir escoles noves o reformar centres en pobles i ciutats que ho necessitaven, però sempre ens hem quedat curts –jo també he fet classe en barracons prefabricats– malgrat les inversions que han estat també objecte de saqueig per part d’empreses i responsables polítics i administratius de tots els color polítics. Comprenc la lluita de pares i mares que han vist que els seus fills han completat l’escolarització obligatòria en condicions que no eren presentables, però això no va en contra dels centres que anomenem d’iniciativa privada, que sempre existiran. En cada canvi de partit polític en el govern de l’Estat no cal una nova llei d’educació que reforme allò que l’anterior havia posat en funcionament. Necessitem més diàleg i més comprensió per part de tots, i alhora un esforç per a valorar allò que de bo fem tots els sectors de l’ensenyament.

És normal que els bisbes valencians defensen la presència de la classe de religió com una assignatura fonamental i que siga valorada en el curs de mèrits per a traure la nota mitjana en l’accés a la universitat o per a aconseguir beques. Segons els acords entre la Santa Seu i el Govern Espanyol, la classe de religió s’ha d’oferir obligatòriament per part dels centres i els pares la poden escollir o no (també caldrà oferir la formació seguint altres confessions religioses, cada dia amb més pes demogràfic entre nosaltres), i d’alguna manera s’haurà de trobar un sistema consensuat en el nomenament del professorat entre els bisbes i les respectives conselleries d’Educació; amb tantes variacions i reformes hem aconseguit que els professors no sàpien massa bé per on anar. Conec professors i professores que són un model per l’esforç pedagògic, en conec, però que no saben com traure’s la faena de les mans i són incapaços de fer amistat i tenir un tracte de companys amb els altres professors.

Com recorden el bisbes valencians a Miquel Soler, secretari autonòmic d’Educació, hi ha moltes sentències de tribunals de justícia per fer respectar els drets de pares i alumnes i fer respectar la llibertat de creació de centres escolars. Ho recorden en una carta oberta que publiquen als mitjans de comunicació propis i neguen algunes afirmacions de Miquel Soler que apareixen en un vídeo difós pel PSPV; és un escrit raonable i sensat. Sols en una cosa no hi estic d’acord: en la insistència en posar el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament. La Constitució parla de llengua oficial i del deure i dret de saber-lo i usar-lo pel fet de ser oficial a tot el territori; això, però, no és impediment per a tindre com a vehiculars –perquè també són oficials segons els estatuts autonòmics– altres llengües pròpies d’alguna part del territori estatal. El castellà no deixarà de ser estudiat, conegut i emprat per tots. Dels tres bisbes que signen l’escrit, un de sol coneix el valencià, llengua de molts dels seus fidels. Fora convenient que, tot i que no el tinguen com a llengua pròpia, el conegueren i lʼempraren més sovint oralment i per escrit.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top