La revista degana en valencià

Novel·lar la nació

17/11/2022

És evident que una cultura com la nostra, pel fet de no tenir un estat al darrere, es troba mancada de tota una sèrie de referents que haurien estat convenientment elaborats pels intel·lectuals i haurien estat incentivats pel poder. No vol dir, això, que la nostra cultura no tinga suficients episodis nacionals com qualsevol altra: vol dir el que vol dir. Que el passat –que sempre ha estat utilitzat pel poder per tal de justificar-se en qualsevol sentit–, quan no hi ha un suport institucional i econòmic darrere, interessa poc o gens. Escriure el passat sempre ha estat cosa de cronistes –àulics o no– i d’historiadors que, interessats pel pas del temps, tempten de deixar constància de determinats fets, amb la pretensió ingènua de voler que els seus escrits aprofiten d’advertència al futur, per evitar que es tornen a repetir. Pretenen, quasi sempre, «deixar memòria per a l’esdevenidor», com deien els memorialistes valencians de l’edat moderna.

Aquells episodis especialment sorollosos –per denominar-los d’alguna manera–, des del Romanticisme, a més, passaren a ser matèries novel·lables. És a dir: aprofitaven per recrear situacions on personatges que podien o no ser històrics –és a dir, que havien existit realment o no–, passaven a protagonitzar aventures de signe ben divers, i, es volia, se’ls feia aparéixer amb una personalitat rutilant, si convenia a l’estat que s’encarregava de promocionar la cosa. Faré esment, només, d’un cas conegut de sobres i que em sembla paradigmàtic: Enric VIII d’Anglaterra i la seua filla Isabel I han estat transformats en personatges literaris tantes vegades que deu ser impossible saber-ne quantes. Des d’allà, han passat al cinema i a la televisió, i etc. Dos monarques sanguinaris com pocs altres s’han convertit en emblemes dels orígens d’una nació que passa per ser una de les més civilitzades del món. Però, gràcies a la fabulació dels literats –gràcies a les «poètiques ficcions», que en diria Corella– han esdevingut herois.

Els valencians, amb totes les anomalies culturals per les que hem hagut de passar, ho hem tingut ben difícil: ni la conquesta jaumina, ni l’expansió del Magnànim, ni les Germanies, ni l’expulsió dels moriscos, ni la guerra de Successió, ni d’altres episodis que ens han afectat al llarg de la història compten amb un elenc presentable de fabulacions narratives, des de la Renaixença fins als nostres dies, tret d’alguna honrosa excepció.

Eduard Mira, home eruditíssim i bon valencià, coneixedor com pocs de la guerra que enfrontà el món per la corona de les Espanyes, a començaments del segle XVIII, s’hi acostà per primera vegada amb El tinent anglés; i ara ho torna a fer amb El fugitiu d’Almansa (Drassana, 2022). Dos intents ben dignes de recrear el món d’un determinat moment històric nostre, des d’una òptica valenciana. I no només, perquè abasten pràcticament tot el món que llavors es coneixia i ens el presenten amb una prosa rica, amable i que es fa de llegir. Unes lectures, doncs, ben recomanables per a l’estiu que s’acosta.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top