Tens 0 productes a la teua cistella
Conta la llegenda que, després d’un concert de Carles Santos, el poeta Joan Brossa se li va acostar i li va dir: «Ja saps tocar el piano, i ara què?». Aquella pregunta va ser l’estímul que va portar el músic vinarossenc a trencar els límits de la música, com abans Brossa havia fet amb els límits de la poesia.
Carles Santos. I ara, què? va ser el nom que van posar a una exposició inaugurada al mes de març a la Fundació Joan Brossa-Centre de les Arts Lliures de Barcelona, la primera mostra que se li ha dedicat després de la seua mort, i que ha estat el primer intent de posar ordre en un arxiu que està escampat i no catalogat, de manera que l’exposició estava plena de troballes inèdites, des de partitures originals amb anotacions i dibuixos fins a esbossos escènics o enregistraments desconeguts.
La comissària d’aquella exposició, Ona Balló, en unes declaracions al diari Ara, afirmava que Santos «hauria desitjat cremar-ho tot»; diu que era al·lèrgic a fixar una obra, les seues composicions estaven obertes, no havia editat cap de les seues partitures i no pretenia deixar cap llegat, però tanmateix el seu llegat existeix i Ona Balló afegeix: «Hem buscat entre costures què hi ha darrere del músic provocador. Rere aquelles imatges anecdòtiques del piano al mar, el piano cremat, el piano a les Rambles, que des de fora es veien com rampells, hi ha un compositor de primer ordre, rigorós, treballador, incansable».
Recentment, la Fundació Joan Brossa i l’Ajuntament de Barcelona han coeditat un llibre vinculat a aquella exposició amb el mateix títol. La coordinadora editorial de la publicació, Lilianna Marín de Mas, diu que amb aquesta obra es pretén començar a donar forma a l’arxiu del futur de Carles Santos, un arxiu que permeta acostar aquesta figura a totes les persones que, per raons d’espai i temps, no l’han arribat a conéixer. Amb el llibre s’ha volgut construir el que han batejat com Xarxa Santos, un conjunt de veus que no només fan sonar les vivències, els processos creatius i el pensament crític d’aquells que van viure i treballar amb Santos, sinó que aporten de cara al futur unes reflexions que ja formen part de la construcció d’un arxiu que permetrà catalogar la seua obra. Xavier Albertí, Vicenç Altaió, Frederic Amat, Montse Amenós, Inés Borràs, Jordi Colomer, Antoni Comas, Marcelo Expósito, Cesc Gelabert, Joan Antoni González, Manel Guerrero, Barbara Held, Toni Jodar, Anna Llopart, Lluís Nacenta, Marta Olivares, Nati Romeu, Mariaelena Roqué, Dorothée Selz, Clàudia Schneider, Pepa Torregrossa i Laia Torrents són algunes d’aquestes veus.
El llibre conté diversos apartats: «La xarxa Santos», text d’Ona Balló en el qual fa un repàs històric de la figura del músic. Un relat signat per Elena Lasala sobre el procés d’investigació i documentació al voltant de la figura Carles Santos. El text «Bubujajararaloloz», de Lluís Nacenta, que ens relata l’experiència d’entendre Santos des de la distància i a través de la música. «El jo i Carles Santos» de Núria Roura, en el qual ens revela com és, des de l’actualitat, posar-se davant d’un piano i interpretar Santos. «El plaer de sentir estranyesa» de Jolanta Rekawek, un text que ens condueix pel Santos més escènic. Imatges de l’exposició «Carles Santos. I ara, què?”». Les veus de la xarxa Santos. I un eix biogràfic per repassar la seua vida i obra.
El llibre ha estat dissenyat per Alba Font com una partitura, s’ha creat un artefacte que genera una reflexió en el lector a partir de la seua estructura, forma i disseny. Un bon llibre per a reflexionar sobre l’impacte que Carles Santos ha generat en els seus contemporanis.
Revista 507, pàg.50. Novembre 2024.
