Tens 0 productes a la teua cistella
- RELACIONS ENTRE NATURA I CULTURA
Complim un any des del nostre primer article a Saó de febrer de 2016, dedicat a la Candelària, la Purificació de la Mare de Déu, la quarentena de Nadal.
El sol ha tornat ara, de nou, al punt en què començàvem l’aventura d’intentar lligar natura i litúrgia, de fer vore com les capes successives sobre les quals s’edifica el monumental edifici del cicle litúrgic prenen els cicles naturals com a base lògica, com a font ineludible de simbolismes.
Al Pais Valencià eixos intents han quallat en magnífics reculls antropològic com el protagonitzat pel “Calendari de Festes” que entre 1999 i 2002 va editar la Fundació Bancaixa (1999-2002) en quatre volums dedicats cadascun a una estació. O el d’Antoni Ariño “Festes, rituals i creences” (1988).
I també el Calendari dels Brillants, que des de 1987a 2023 ha estat dirigit amb singular encert per Joan Josep Cardona Ivars i en el qual es troben equilibradament enllaçats articles que des d’òptiques diverses aborden una temàtica en comú amb informació fenològica, litúrgica, de cultura popular, etc. Com també en el seu deliciós llibret Taula del Corpus (2013).
O, posteriorment, el llibret de la Foguera de Sant Anton de dalt (Alacant) de l’any 2022 Omnia tempus habent[1] (“Hi ha un temps per a cada cosa”, o “Tot té el seu moment”)[1] dedicat a les festes al llarg de l’any, de Daniel Climent Giner.
Altrament, els autors d’aquesta série també hem intentat difondre la nostra aventura eco-religiosa en Saó en altres múltiples fòrums. Com a exemple, en les “VIII Jornades d’Etnobotànica en llengua catalana” celebrades en juny de 2016 a Ciutadella (Menorca)[2] vam presentar una comunicació: “La Bíblia, font de coneixement i de recerca etnobotànica” basada en bona mesura en els articles que havíem publicat ací[3].
Doncs bé: una de les visites prèvies amb participants en eixes Jornades va ser a la catedral de Santa Maria de Ciutadella, d’estil gòtic català. Malgrat les destruccions i saquejos patits (pels turcs en el s. XVII; pels anarquistes i comunistes durant el terror roig de la guerra incivil) s’hi han conservat, reconstruït o incorporat elements de gran interés artístic i simbòlic, inclosos els lligats a la Natura.
I una casualitat: la porta gòtica lateral del sud s’anomena de la Llum. I en ella, entre arquivoltes recolzades sobre figures animals i vegetals, el timpà mostra precisament el Nunc dimittis propi de la Purificació. I això ens mogué improvisadament a començar la nostra comunicació a les Jornades directament, en el carrer, amb els companys que ens acompanyaven.
I és que moltes coses que vem tots els dies, al carrer i a tants llocs quotidians, ens remet a eixos simbolismes.
Tal com díem en l’article de l’any passat[4], el Nunc dimittis (“Ara deixa”) és un cant que l’evangelista Lluc (2:29-32) posa en boca de Simeó[5], l’ancià just i pietós que veu acomplida la promesa de Yahvé de què viuria fins l’arribada del Messies i que, gojós, dóna gràcies al cel amb l’agraït “Ara deixa –nunc dimittis-, Senyor, que el teu servent se’n vaja en pau”.
Nunc dimittis. A l’església de l’Assumpció, de Biar (Alt Vinalopó)
Però la “purificació” no afecta només a la Mare de Déu ni era un ritual assimilat pels cristians.
- PURIFICACIONS
La Candelària -quaranta dies després[6] del solstici d’hivern- marca aproximadament la meitat de l’hivern i per tant l’inici del seu declivi. Encara en plena nit hivernal es marxa ja cap a primavera i la llum; cada avanç de la llum diürna augmenta el desig de la resurrecció de la Natura.
I febrer, l’últim mes de l’any en el primitiu calendari romà, quan ja s’anuncia el declivi de l’hivern, serà el moment adequat per a preparar-se a una nova vida després d’una purificació ritual. De fet, per als romans, Februus era el déu que personificava la purificació i venia associat a Iuno Februa (la purificadora), del llatí februare: “expiar”.
Al seu torn, els celtes celebraven, en complir-se els quaranta dies posteriors al solstici hivernal, l’Imbolc o Ambiwolka en honor de la deessa Briganti/Brigid (cristianitzada, santa Brígida, patrona d’Irlanda). I feien fogueres sagrades al cim de muntanyes i talaies.
Grecs i romans celebraven els dies centrals del mes la Parentalia, i visitaven els cementiris amb ciris per guiar les ànimes i rememorar la busca que feia Demèter/Ceres de sa filla Core o Persèfone/Proserpina intentant que retornara de l’Hades a la superfície terrestre (de manera similar a com eixen els óssos i les marmotes[7] del seu cau en eixes dates) i així estimular la revitalització dels camps.
En el punt àlgid de les Parentalia, el 15 de febrer (ante diem XV Kalendas Martias ), els romans duien a terme un gran ritus expiatori: la festivitat de Lupercalia, les lupercals, tan present en la l’obra de William Shakespeare Julius Caesar (que comença just en aquell dia), com abans ho havia sigut en els Fets dels Apòstols (Ac 1, 2 i 3).
L’any 496 dC, el papa Gelasi I, Incapaç d’acabar amb tots eixos ritus pagans de febrer, va decidir unificar-los i els va posar sota l’advocació de la Purificació de Maria després del part[8], la Candelera. Així, la quarantena prescrita per la llei mosaica va servir d’excusa per cristianitzar la quarantena posterior al solstici d’hivern o Nadal i absorbir les festes paganes que giraven al voltant de la desitjada arribada de la primavera.
- UNA FESTA TAMBÉ ÍGNIA
La cristianització de la festa va incorporar també les manifestacions ígnies que celtes, grecs i de romans associaven a aquestes festes.
I en eixa data els fidels cristians feiuen processons durant les quals duien ciris encesos, candeles, com recull l’Ordo romà de Sant Amand (s. VIII) i com encara n’hem portat fins no fa massa en les processons que es feien eixe dia de bon matí[9]
Curiosament, i com un exemple més de l’ampla relació dels rituals amb els cicles naturals, quan els europeus arribaren a Amèrica van descobrir que també eixe dia se celebraven a Mèxic festes del foc en honor de Purhépecha, l’inici de l’any nou, i s’encenia el nou foc que alimentaria les llars de cada casa.
En el fons, de múltiples maneres, es tractava de reclamar a la natura l’inici d’una renovada -i pròximament futura- càlida i lluminosa època, la primavera.
“Si per la Candelera flora /l’hivern ja està fora.
I si no flora / ni dins ni fora”.
-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.-.
PUBLICAT A SAÓ Nº423, FEBRER 2017
[1] https://issuu.com/hsanantonalto/docs/anunci
[1] https://www.youtube.com/watch?v=NdfZcMqjYLk
[2] Les Jornades d’Etnobotànica en llengua catalana se celebren cada dos anys de forma tineranten diferents llocs dels Països Catalans. En elles, ponències, comunicacions i debats sobre les relacions dels humans amb les plantes s’ameren amb visites a la ciutat i per rutes d’interés etnobotànic sensu lato (botànic, ecològic, gastronòmic… i religiós).
[3] “La Candelera, i porta de la catedral de Ciutadella amb el Nunc dimittis”: https://youtu.be/YAjLUXi9eFU
[4] http://www.saoedicions.com/la-candelera/
[5] Antífona Salva nos, i el càntic Nunc dimittis. Cant gregorià: https://www.youtube.com/watch?v=GrDTzQtfvwk
[6] “Els calendaris dels quaranta dies”. Revista Daualdeu nº 19, 2021: https://daualdeu.files.wordpress.com/2021/08/daualdeu1805.pdf
[7] Eixe és el punt de partida de la pel·lícula Atrapat en el temps (Groundhog Day; 1993), també coneguda com El dia de la marmota.
[8] “De quarantenes i quaresmes”. Revista Daualdeu nº 18, 2020: https://daualdeu.files.wordpress.com/2021/08/daualdeu1805.pdf
[9] I perquè l’oblit actual d’eixe ritual que és un valuós patrimoni cultural de tant significant natural per part de tantes esglésies actuals?.
