La revista degana en valencià

O un futur digne o Espanya: tu tries

03/06/2022

Ja ni ens fa alçar una cella. Que el País Valencià torna a estar a la cua de les inversions estatals? Que tres de cada quatre euros que s’havien compromés en inversions al territori valencià finalment no s’han executat? I que, així mateix, a Madrid s’ha executat el doble del pressupost que hi havia inicialment previst? Conta’m alguna cosa que no sàpiga ja. Espanya està ja construïda i ben establida, no té cap sentit continuar analitzant propostes de descentralització dels organismes estatals, de federació o del que siga, com si encara estiguérem en una tertúlia del segle XIX parlant de la “regionalización del estado”. Si ho fem, o és perquè som massa naïfs o perquè el que busquem és una cortina de fum. El primer cas es pot perdonar, és clar, però el segon és especialment indecent.

Per això, m’ha semblat quasi obscé que, davant d’aquestes xifres, d’aquesta realitat novament confirmada, el President de la Generalitat, Ximo Puig -sí, aquell que a la premsa espanyola té aires fins i tot de criptoseparatista– enviara un senyal de distracció com un tomahakw de gran: que si el Senat a Barcelona, que si ports de l’Estat a València, que si no sé què a no sé on. Obscé. Ximo Puig no és gens naïf. Fins i tot ja se n’ha oblidat de la reivindicació retòrica del finançament. Ni això: a Madrid ja manen els seus. És un home de partit i d’aparell -del PSOE, ni més ni menys; és a dir, l’autèntic professional entre els professionals- des de fa més de tres dècades. Per tant, el seu cas és la segona opció.

D’Espanya rebem un tracte colonial i el President de la Generalitat només actua com un governador civil, un delegat de la metròpoli. Perquè és això: extracció de rendes. Si amb l’estafa del finançament els valencians financem territoris que tenen més renda per càpita que nosaltres, en el cas de les inversions compromeses als Pressupostos Generals de l’Estat és -literalment- que es desvia recursos que havien d’anar ací per a executar-los en una autonomia que en 2021 era la primera amb un PIB per càpita de 32.048 quan el nostre és de 20.792. Extracció de rendes colonial: diguem-ho clar. En l’Estat més descentralitzat del món, la capital no ha fet cap altra cosa que xuclar, xuclar i xuclar.

Estafa, saqueig i infàmia: sobre el paper, el País Valencià i la comunitat de Madrid anaven més o menys parelles: uns mil milions d’euros. En la realitat, ells se n’han anat als dos mil milions i nosaltres no hem arribat als cinc-cents milions. Sobren comentaris, sobren jocs florals: calen accions.

Perquè açò no es tracta de cap situació contextual. El govern de la comunitat de Madrid és el més hostil -retòricament- que té ara mateix el govern de l’Estat, mentre que el govern valencià és el de l’autonomia amb més PIB i més poblada que governa algú que té un carnet del PSOE. Més encara: hi havia compromés un pacte amb un partit que, a més a més, forma part d’eixe govern. És a dir, segons com ens diuen que funciona la política a Espanya, ací ens haurien de ploure els milions i allà castigar-los al racó de pensar.

Però no. No funciona així perquè som valencians i Espanya és un estat ètnic. Perquè no som espanyols com ells. Som terra conquerida. Doneu-me un sol -un de sol- argument racional que refute aquesta conclusió. No el trobareu. Ja podem fer totes les proclames arravatades de fe espanyola inquebrantable, que ells no se les creuen.

Ofrenem totes les noves glòries que podem i més de manera apassionada, vocacional, decidida. I només rebem que nyesples amb la mà oberta.

Doncs bé: s’ha acabat. Quaranta anys després de l’aprovació d’un acudit d’humor negre sense gràcia com va ser l’Estatut, açò no s’aguanta més. És el moment de triar: o un present mínimament decent i un futur digne per als nostres fills i filles o ser espanyols. Ambdues coses són mútuament excloents i radicalment incompatibles.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top