O una Hèl·lade actual…

Tomàs Escuder. Escriptor

Al final ú es farta i acaba trencant la baralla. El que passa és que els valencians, tal i com s’ha demostrat i es demostra continuadament, no som bel·ligerants. Som “molls” . Això ja ho han dits des de reis a masovers. I deu ser per això no trenquem mai la baralla.

Cada dia apareix una nova ofensa cap a algun dels components dels Països Catalans. Ara és contra València pels menyspreu des de les Corts espanyoles, ara unes declaracions contra el sentir català independentista o un “ninguneo” als baleàrics.

Ho tenim dur. Els valencians quasi sempre paguem un preu considerable. I malgrat tot, ofenses i menyspreu,  hem imaginat,  de forma explícita o no, maneres i maneres d’inserir-nos dins el col·lectiu ibèric, dins Espanya mateix.

Però no hi ha mans. Els nacionalistes espanyols només entenen una forma de conviure. I eixa manera només pot ser la seua. Les armes ho van decidir.

No podrien pensar els castellano-espanyols, ni  que siga com a exercici mental teòric , en altres formes de convivència al si de l’estat? Tan difícil és ?No puc creure que no hi hagin pensat mai. Però sí que em crec que, una vegada ho han fet, els ha entrat la por. Una por immensa.

Perquè , en el mon actual, dins Europa, els esglaia enormement la possibilitat de quedar-se ells sols. I ser una illa sense mar… convertir-se en una figura buida sense massa que dir  fins i tot dins el context espanyol.

Si no tingueren tanta por tal vegada pensarien en diferents possibilitats d’unió. Moltes d’elles ja posades blanc sobre negre en la història dels estats i nacions i, generalment, amb bons resultats.

Mirem si no realitats polítiques, passades o actuals com la Hèl·lada grega pel sud,  la Lliga Hanseàtica pel nord, l’imperi Austro-húngar pel mig o la nostra antiga Corona d’Aragó, ben immediata.

Es a dir: hi ha multiplicitat de fórmules per arribar a una vida en comú i entre iguals, sense domini de cap de les parts. O com a mínim amb la voluntat de comportar-se i de  mantindre relacions com iguals . Dins la diversitat.

Optar per  una forma més o menys similar a les esmentades seria un exercici de gran praxis política. D’un discurs digne de grans personatges com Tucídides o d’humils ciutadanes com  Brígida , filla de d’Alcoi , que entén perfectament això de la convivència entre veïns.

Com els hauríem de fer entendre a eixos  castellano-espanyols que , cooperant i tractant-nos de tu a tu, tots guanyarem. Que no tinguen por de nosaltres, que som gent pacífica . Ho hem demostrat a bastament . I que, posats a arrimar el muscle els d’aquesta vora de la Mediterrània , ho  sabem fer com els altres.

Si visquérem en un univers polític com els indicats  més amunt es podrien aconseguir fites que ara queden fora de l’abast d’Espanya tal i com ells la porten i manipulen.

I que consideren que som gent que no volem trencar la baralla. Però que al final ú es cansa. I que ja hi ha hagut mostres , en llenguatge electoral, de que ja no ens alimenten molles.  Ja volem el pa sencer.

Perquè malgrat tindre  ells al seu abast totes les ferramentes , econòmiques, polítiques, mediàtiques, repressores…, The times are chanching!. Sí, és això: els temps canvien .

I ells tampoc ja no manen com ho feien abans. Ara els manen a ells també. De manera que millor ser més forts mitjançant unes noves fórmules i no lluitar contra els signes dels temps com va dir Edgar Morin.