Objectiu: Compromís

26/11/2020

Després d’una primera legislatura que -des de fora- havia estat vista com una bassa d’oli, les tensions entre els grups que formen el que s’ha conegut com a Govern del Botànic -és a dir, PSOE, Compromís i Unidas Podemos- han esclatat en focs artificials quan encara no hem arribat a l’equador d’aquesta segona legislatura. En aquest sentit, les paraules de la consellera de Justícia, Gabriela Bravo -qui, d’altra banda, més s’ha significat a representar el PSOE més centralista i clàssic a què ens tenia acostumats i, per tant, més ha xocat amb Compromís-, no deixen lloc a la interpretació: “o aportas o te apartas”. La destinatària, la vicepresidenta i portaveu del Consell, Mónica Oltra, qui ha centrat i centra tots els colps i l’agressivitat de les files socialistes.

El relat és tant antic com cínic: primer es problematitza tot allò que faça un càrrec del Govern per tal de, en acabant, plantejar una solució tan senzilla com eficaç: desfer-se’n. L’objectiu del PSOE no se li escapa a ningú: poder governar en solitari, ja que això de la cultura de la pluralitat i els acords no acaba de quadrar massa bé amb qui sempre ha gestionat sense haver de compartir els pastissos que anaven eixint del forn. Com que els números no acaben de permetre-ho, el seu pla B venia a blanquejar l’extrema dreta ultra de Ciudadanos, tot volent fer passar Toni Cantó per un estadista moderat i responsable.

Tot i que, és clar, els números que varen sorgir de les eleccions a les Corts valencianes de 2019 no varen quadrar tampoc, en aquell moment. La jugada d’avançar les eleccions un mes per a fer-les coincidir amb les estatals espanyoles -i no amb la resta de comicis autonòmics- es va vendre com una singularització del debat valencià, en una mostra d’hipocresia sideral, però el càlcul era més que evident i, de fet, va funcionar: anul·lar el soci tot el que siga possible. Compromís, formació d’àmbit valencià, no espanyol, va patir bona cosa, tot i que no prou perquè el PSOE en pogués prescindir. Des d’aleshores, tot l’espai mediàtic valencià (regional espanyol, és clar) va incidir en la frustració dels valencianistes -la qual, és clar, no neguem-, però, al mateix temps, varen silenciar-ne aquella que també havia fet forat en el PSOE: no els eixien els comptes amb Ciudadanos, tornem a insistir-hi. No els va sentar massa bé, la digestió.

La pandèmia de la Covid-19, tanmateix, ha ofert al PSOE una nova oportunitat. I sembla que hi vagen a per totes -tot i que corren el risc de passar-se de frenada-. Així, en moments de crisi -i aquesta ho és molt i, a més, inèdita- la gent tendeix a refugiar-se sota lideratges forts -i d’arrel heteropatriarcal contundent- a la recerca d’una metàfora civil del pare protector. No és cap novetat, sinó que és una explicació sociològica ben comuna d’eixida del trauma. En aquest sentit, a Espanya açò està més que descomptat: amb els militars en la televisió en prime time, Ximo Puig -com a President del Consell- es convertia en el delegat regional valencià d’aquell pare autoritari i protector espanyol.

Tota la premsa -repetim- va dictar sentència i va construir el relat a colp de martell-titular: mentre Ximo Puig assumia la seua responsabilitat, Mónica Oltra estava desapareguda. Que això fóra o no realitat, és irrellevant, perquè el relat és molt més fort i potent que la realitat, més encara en la nostra època i civilització mediàtica. I, escolteu, estem parlant del PSOE, una maquinària autènticament professional quan es tracta del poder -i més encara a l’Estat espanyol-.

Davant d’això, què està fent Compromís? Doncs Compromís fa tuits, més o menys. No hauríem d’estar parlant del conte de David contra Goliat si no fóra que els valencianistes han pecat d’una ingenuïtat excessivament naïf a l’hora de crear i establir unes estructures que pogueren fer front a atacs com aquest del PSOE. Per què, més enllà dels tuits, de què disposa Compromís?

Un regidor del PSOE a Torrent va deixar l’Ajuntament per a ocupar la cadira de la direcció d’ÀPunt i acaba de contractar per a conduir el programa de les vesprades -fulminant el que més s’assemblava a una cara televisiva valenciana que hi haguera, com és Carolina Ferre- algú que fa quatre dies va haver de dimitir com a ministre del PSOE per un afer una miqueta estrany -i fosc- amb Hisenda. Són dades que parlen a crits. Això ho fa el PP i el mateix PSOE munta un canyaret dels bons. Però ja sabeu com són i també sabeu que gos no mossega gos.

Així doncs, l’escenari està més que preparat, amb el teló més que alçat. Les cartes estan totes damunt la taula. La partida ha començat, tot i que encara queda més de mitja legislatura per davant. El poder no es comparteix. Molt menys a Espanya. I, tot i que Compromís no és que s’haja mostrat com un soci indestructible i insaciable, precisament, qualsevol engruna que una maquinària com el PSOE haja de compartir és una engruna que se’ls en va per a la seua menjadora. I això no és tolerable.

Per tant, Mónica Oltra està poc menys que “boja” i “va per lliure” (ja ho va insinuar Manolo Mata de manera molt intel·ligent en el seu moment), per la qual cosa, si enfoquem tota l’artilleria mediàtica contra aquest objectiu, més encara quan l’emmarquem en un context d’una societat masclista en què una dona, quan té poder, és sospitosa -o directament culpable- d’haver usurpat el lloc que ocupa, l’èxit de la nostra estratègia està més que garantit.

Acabe com acabe aquest sainet, les fitxes estan més que marcades. El PSOE no deixarà passar cap oportunitat per tal de desgastar el soci i poder-lo llançar tranquil·lament al poal del reciclatge en 2023 -i encara queden dos anys i mig, repetim-. No és que siga il·legítim ni que siga insòlit, ja que, en tots els governs de coalició passa el mateix, tot i que en intensitats i formes diferents -molt diferents, de fet, sobretot quan comparem la política espanyola amb l’europea-. Ara bé, és el que volem? Jo, com a valencianista -i per moltes crítiques que puga fer a Compromís (que en faig)-, no ho vull de cap de les maneres. No vull que el meu país siga políticament igual que el seu. Per tant, m’hi trobaran de cara. Per mi no quedarà.