Oblidar no és bona cosa

Són, sens dubte, múltiples els efectes positius que en la nostra societat ha provocat que el Partit Popular haja sigut desallotjat de la majoria dels llocs on havia estat governant durant anys i panys. No vull estendre’m ací en el que no és, al capdavall, sinó una obvietat; sí, però, en una conseqüència que em preocupa una mica: que el triomf de les forces progressistes siga aprofitat per a tancar un capítol de la nostra història recent i, així, passar-ne pàgina. Parle del que per a mi és un deure ineludible: no oblidar tot això que ens ha passat en aquests vint anys. Ja se sap: si no es volen repetir els errors, el millor que podem fer és tenir-los tothora ben presents.

I que conste que això no sempre és tan fàcil: el pas del temps acostuma a suavitzar les arestes més tallants de la història i a oferir-nos-les sota la seua perspectiva més amable. No manquen, per exemple, als mitjans de comunicació (com Televisió Espanyola) maniobres per a oferir-nos una visió dulcificada, manipulada, del dictador Franco, com si el seu amor cap a la família pogués esborrar els crims comesos… o com si el fet que Hitler fóra vegetarià pogués fer-nos oblidar la barbàrie de la shoa. És clar que no podem de cap de les maneres deixar-nos arrossegar per aquesta manipulació interessada, sinó que hem de continuar exercint el nostre deure a no oblidar (altra cosa és que perdonem).

Dic això perquè aquest és un perill que correm al nostre país: quedar-nos amb la superfície, l’anècdota, dels nostres governants i oblidar-nos del que van fer realment; la corrupció, l’espoli sistemàtic dels nostres recursos, els atacs a la nostra llengua i cultura… O, pitjor encara: soterrar els anys de denúncies contra ells. Dir, per exemple, que «ja no toca» parlar d’eixos temes, que Xavi Castillo o Tonino Guitián poden dedicar-se a parlar d’altres coses… O que si continuen fent-ho que les tracten com històries de temps antics. Si fa no fa, el mateix que es podria dir a propòsit de l’estupend espectacle Spaña de Purna Teatre.

I no. La lliçó que podem extraure’n, d’un espectacle com aquest, excel·lent exemple d’un cabaret polític menys estés del que caldria al nostre país, és que als culpables de la nostra ruïna no se’ls pot atorgar ni una engruna de simpatia (les síndromes d’Estocolm són perillosíssimes) ni, molt menys, oblidar-los. Tot el contrari: exposar-los al ridícul i al menyspreu públic com fan Xavo Giménez i Pau Blanco en aquest muntatge. Un ridícul, per cert, l’efectivitat del qual dependrà en gran mesura de la capacitat de construir un relat fluid que enllace de forma eficient les diferents situacions per tal que no semblen un enfilall d’acudits més o menys brillants. I també d’interpretar-los amb criteris teatrals, no sols de showmen: l’entrevista Camps-Fabra és senzillament impagable, i la peculiar versió de «Qualsevol nit pot sortir el sol», també.

Una lliçó, doncs, de la nostra història més recent. Una lliçó que cal repassar sovint no siga que no ens adonem de les noves promocions de campets, ritetes i fabretes que es disposen a ocupar el lloc de la vella guàrdia… Si no estan fent-ho ja.

Josep Lluís Sirera. Catedràtic d’Història del Teatre Espanyol a la UV

Article publicat al nº 409, corresponent a novembre de 2015. Ací pots fer-te amb un exemplar