Una obra exemplar

Enguany s’escau el centenari del naixement de Vicent Ventura Beltran (Castelló de la Plana, 26 d’abril de 1924–València, 25 de desembre de 1998). Ara convindria que l’Any Ventura aconseguís de situar, de manera definitiva, aquest castellonenc irrepetible en la seua justa dimensió de personatge cabdal del País Valencià contemporani, en concret, a la segona meitat del segle XX.

Quan Ventura s’hi incorporà de ple i ja per a sempre, fins a la mort, el valencianisme emergent als anys seixanta tenia com a exponents inqüestionables Joan Fuster i Manuel Sanchis Guarner. Tots dos seguien la ruta marcada per homes com Adolf Pizcueta i pocs més, des de la dècada de 1920, i es mantenien molt al corrent del que es feia, des de l’angle nacionalista, a Catalunya i a les Illes, però també a l’exili. Mentrestant, Ventura havia restat en un altre pla més discret, pel que fa a la projecció pública, en tant que defensor decidit dels drets culturals i civils del país.

Una de les raons del tal desplaçament —si més no aparent, com a personalitat de primera fila— bé podríem trobar-la en el retard amb què s’havia incorporat a la dinàmica del nou valencianisme, si el comparem amb algunes persones de la seua època. En efecte, mentre pel país s’havia posat en circulació, amb una fortuna imprevista, Nosaltres, els valencians, Ventura tot just es deslliurava de la sintonia ideològica amb Dionisio Ridruejo i participava, a Munic, en el Congrés del Moviment Europeu –el curiós contubernio–, que va suposar-li l’exili d’un any a París. A París, per cert, va rebre la visita de Fuster, amb qui havia encetat de feia anys, alhora que amb Josep Garcia Richart, Josep Iborra, Xavier Marco, Josep La Roca i quasi ningú més, una amistat que es tornaria productiva, sòlida i sobretot decisiva.

D’alguna manera, crec que podem situar la incorporació plena de Ventura en el valencianisme tan bon punt va tornar de l’exili. Aleshores Estellés, el seu company de tasques periodístiques, però a Las Provincias, començava el seu llarg itinerari literari com a poeta, que es consolidaria posteriorment gràcies a Sanchis, primer, i a Fuster, després, arran de l’edició del primer volum de les Obres completes. Però Sanchis Guarner ja era una autoritat filològica, revelada des de la juvenil primera edició de La llengua dels valencians, el 1933, dins l’editorial L’Estel, dirigida precisament per Pizcueta, a qui la derrota republicana havia impedit de progressar i influir socialment tant com la seua capacitat de treball i la seua tenacitat haurien merescut. El treball de Sanchis Guarner amb Francesc de Borja Moll al Diccionari català-valencià-balear li donà nous mitjans de dominar l’ampli registre de la nostra llengua. Per la seua banda, Fuster sistematitzà idees i reivindicacions pròpies del valencianisme anterior al 1936 i amb Nosaltres, els valencians, esdevingut un autèntic best-seller, havia aconseguit plantejar a les noves generacions, sobretot a les universitàries, una visió més completa i arriscada de la història del propi país que les que mai no haurien trobat enlloc o en un altre autor.

Ara, tampoc no podem negligir que Ventura s’afegia a la causa valencianista amb la situació personal de periodista de crèdit reconegut, demòcrata admirat («de llibertat, no n’hi ha mai prou» fou una de les seues màximes) i europeista incondicional de l’Europa dels pobles. En qualsevol cas, així que va ser constituït el Partit Socialista Valencià, s’hi integrà de manera entusiasta, sense reserves, una actitud pròpia del seu tarannà de «subjecte excessiu», segons ell mateix es qualificava.

Per esdevenir valencianista tenia a favor, a banda la lliçó primerenca de Fuster, una aguda intel·ligència per captar els problemes del país i un clar i permanent sentit de la justícia que el feia sempre decantar-se per les causes desfavorides, pel cantó dels vencedors. I, encara, un altre factor molt important. Era un castellonenc que des dels primers passos només va sentir, o quasi, a casa, al carrer o on fos –a banda els pocs anys a l’escola primària– la llengua del país. No debades havia nascut a quatre passes de les cases on vivien Lluís Revest o Josep Pascual Tirado, que devia veure passar davant del seu domicili quasi cada dia, o –més simbòlicament– del lloc on se signaren les històriques Normes de Castelló, el 1932.

Val a dir que les condicions laborals amb què havia de subsistir continuaven marcades per la inestabilitat. D’entrada, els mitjans de premsa i ràdio de València li tancaren les portes, arran de l’exili, perquè hi pogués exercir la professió que havia escollit. Aleshores va haver d’obrir-se camí mitjançant col·laboracions, més o menys escadusseres, que aconseguia col·locar en la premsa de fora, de Barcelona o Madrid, en primer lloc. Ben mirat, la precarietat fou una constant en una trajectòria biogràfica, formativa i laboral com la de Ventura, plena de dificultats notòries. A l’ofici de periodista havia accedit des d’un itinerari sinuós que començava amb l’abandó de l’escola, a onze anys, per compartir faenes diverses en la sastreria familiar i passava per l’etapa d’obrer metal·lúrgic a la Unión Naval de Levante, a València, a partir de 1940.

Com no podia ser altrament, era un periodista fet per si mateix. En la premsa i en la ràdio. De manera que, quan li va ser vetat l’exercici de la professió, com a represàlia per haver participat en la reunió de Munic el 1963, també va ser capaç de bastir-se el tauló de supervivència tot creant Publipress, l’agència de publicitat. Fou una empresa absolutament innovadora dins del seu sector, en què aplicaren una indiscutible capacitat el fotògraf Francesc Jarque i el futur gran escultor –llavors quasi només dibuixant admirable– Andreu Alfaro.

Ben mirat, entre els grups socials en els quals començava a prendre la metxa del valencianisme renovador dels anys seixanta, el perfil de Ventura s’hi manifestava peculiar. No era ben bé jove ni universitari i, a més, havia estat un obrer del metall. A fe que els seixanta foren anys de militància decidida i oberta en el valencianisme polític, també en la biografia de Ventura. Va ser imparable en la producció d’articles, generós en les conferències que distribuïa arreu i assidu als aplecs que començaven cercles predominantment de joves que emergien de diverses comarques del país, els Aplecs del Puig, posem per cas, en un dels quals, per cert, també fou objecte de multa governativa, tot formant tàndem amb Enric Tàrrega.

Persona irreductiblement crítica, i autocrítica, es caracteritzava per una profunda consciència de les injustícies socials i va excel·lir en el compromís polític. Va ser justament el seu amic Fuster qui li atribuïa una enorme vocació de polític. En aquest aspecte, la gran obra de Ventura –que alhora va tornar-se el seu gran desengany– la va constituir la creació dels GARS –els Grups d’Acció i Reflexió Socialista–, que foren el germen del PSPV originari, absorbit definitivament pel PSOE. Fou probablement el gran sotrac del Ventura polític. Ell, que confiava en la viabilitat de partits socialistes confederats dins l’àmbit de l’Estat, es va mantenir insubornable enfront del model d’un partit espanyol més o menys federal. De caràcter inquiet, antiautoritari i propens a l’heterodòxia, es mantingué irreductible en la defensa del partit polític com a eina per transformar la societat alhora que abominava les intrigues, no estranyes en partits que funcionen com a maquinàries de guanyar eleccions i per fomentar l’aparició i la carrera posterior dels polítics d’ofici.

La seua vocació política es retroalimentava amb el seu gran objectiu de dotar el País Valencià d’eines impulsores de la modernització de l’economia. En aquesta direcció s’orientaven, posem per cas, iniciatives seues com ara la creació, amb Joaquim Maldonado Chiarri, Ricard Pérez Casado i d’altres, de Sigma –un servei d’estudis empresarials i parapolítics–, la participació decisiva, amb Fuster, Ernest Lluch i Adolf Pizcueta, en la redacció de L’estructura econòmica del País Valencià –sufragada per Joaquim Reig Rodríguez–, o la creació del Banc de l’Exportació, en què també influïren José Vidal-Beneyto i Emilio Attard, que acabaria controlant el projecte, encara que després el qualificaria de «banco de chicha y nabo».

Definitivament, Ventura estava cridat a ser el polític valencià del seu temps. Així ho esperaven molts antifranquistes, potser la majoria, des dels angles més distints i de vegades contraposats. Era un socialdemòcrata, però mantingué relacions excel·lents amb la gent de la democràcia cristiana valenciana i amb els dirigents o representants intel·lectuals del PCE, sobretot a València i Alacant –Doro Balaguer, un dels seus millors amics; Emèrit Bono, Ernest Contreras, Enrique Cerdán Tato… I participà activament en la constitució al País Valencià de Comissions Obreres, sindicat d’orientació comunista, el 1966, motiu pel qual fou detingut i empresonat dos anys després, amb un grapat de dirigents obrers que havien estat en la mateixa reunió clandestina als locals de Lo Rat Penat.

No fou possible que Ventura assolís el lloc capdavanter en la política del país que li hauria correspost per tants motius, i la societat valenciana actual prou que se n’ha ressentit després de la mort de Franco i encara se’n ressent, tants anys després. Ningú no ens traurà, però, el llegat constituït pel seu exemple de valencià exemplar, pel seu valor de ciutadà demòcrata i de socialista irreductible i honest i per la seua obra colossal.

Revista número 501. Abril 2024.