Obres de Misericòrdia

Obres de misericòrdia, Pieter Brueghel.

No hem d’oblidar mai que el tret més propi de l’Evangeli és la misericòrdia, sempre entesa com a compassió amb l’altre, és a dir, patir, preocupar-se amb aquell que ho passa malament, recordant el consell del Nostre Senyor quan el mestre de la llei li pregunta quin és el seu proïsme, i li diu: «Ves, i tu fes igual».

No és que considere que ací en la terra podrà establir-se mai l’Arcàdia feliç perquè som massa complexos per a això, però sí que és veritat que, sense preocupació pel proïsme, ni el món pot canviar ni la fe religiosa és cristiana. Nogensmenys, tampoc podem deixar de costat que l’actitud misericordiosa es pot assumir de moltes maneres i sempre segons la cultura que envolta el creient.

En les èpoques antigues, les malalties, la pobresa, la manca d’oportunitats s’entenia com una mala sort, com un capritx dels déus, com una interferència demoníaca o, també, com una conseqüència de la naturalesa, i que les persones que patien necessitaven el favor de les bona gent. Frases com «Estará de Dios», «Són coses que passen», «Així ho ha volgut la providència» les sentim a diari, però ixen de la mentalitat arcaica. Tal mentalitat era també la que tenia el Nostre Senyor i els apòstols en la seua tradició jueva i totes les altres religions, que precisament havien nat, entre altres motius, per tal que les societats no acabaren destruïdes per l’egoisme individual. No podien tindre una altra manera de pensar davant de l’enorme cúmul de desgràcies que acompanya la nostra existència.

Així s’ha mogut la totalitat del pensament humà al llarg de la història, fins que hi hagué un pensador que va plantejar que la pobresa no era natural sinó una conseqüència de l’estructura social. Tots sabeu que em referisc a Karl Marx.

Efectivament, la penúria econòmica, el fet que el treball d’un ésser humà no li done el que necessita per a viure dignament, és producte de l’organització social, però també ho és el fet que les persones que tenen, de naixença o sobrevingut, un problema psíquic o físic no puguen dur una vida digna dins de les seues possibilitats personals.

Sempre ha sigut la societat familiar la que s’ha fet càrrec d’eixes deficiències, però molt poques vegades podia donar tot el que eixa dependència necessitava. Ara, amb una nova visió que les penúries, tant les naturals com les socials i laborals, poden evitar-se en fort grau, els que acceptem que la misericòrdia és el tret cristià més important hem d’eixir de la mentalitat que només una acció personal és necessària i ampliar els nostre horitzó cercant en l’acció politicosocial un nou instrument per a la compassió que el proïsme necessita. Perquè, quan parlem d’estat de benestar, estem pensant en un estat en què les desigualtats van disminuint i els freturosos van ampliant el seu estil de vida cada vegada més dignament.

Ens agrade o no, eixe estat de benestar, al qual podem demanar les cobertures necessàries per a la penúria de tants ciutadans, ha d’existir però necessita impostos per poder-hi respondre. La posició (de la qual un altre dia parlarem) que «cadascú tinga el seus diners», a banda de ser un disbarat, és no acceptar que la cultura ha canviat i que no es pot mantindre la idea que sols la bona voluntat individual ha de socórrer a qui ho necessita.

Una altra volta hem de recordar que, a hores d’ara, l’amor al proïsme que demana el Senyor necessita l’acció política i social, i els seguidors d’ell hem de demanar-la insistentment.

 

Revista Saó Núm.516, pàg.11. Setembre 2025.