Obrint els ulls

Fitxa bibliogràfica

Títol: Obrint els ulls

Autor: Antoni Prats

Editorial: Neopàtria

Any: 2023

 

Al contrari de sant Vicent Ferrer, que s’espolsava les espardenyes quan se n’anava d’un poble on no l’havien tractat bé, el petit Antoniet tirà una goma d’esborrar en terra perquè volia emportar-se la pols de València, on son pare l’havia dut a visitar el Museu de Belles Arts. La criatura en qüestió, que malgrat l’afició no es va convertir en pintor professional, passava molts dies a cals iaios materns, al carrer de Sant Josep de Sueca. Algunes nits veia un jove alt i prim amb una botella buida. La duia a un bar perquè li l’ompliren d’aigua seltz. Aquest jove, amb el temps, penjà una placa al costat de la porta de sa casa, on deia Juan de la Cruz…

Admirador de Tarzan, el petit Antoni Prats no tingué por quan son pare li lligà una corda per sota les aixelles i el despenjà pel desllunat perquè obrira la porta de casa, ja que el germanet menut l’havia tancada per dins i no podien entrar-hi. Dons bé, Obrint es ulls, Premi de Narrativa Ciutat de Carlet 2023, va dels primers records de l’autor fins que s’incorporà a l’institut laboral de Sueca per estudiar el batxiller.

«Tot es pot fer si no és pecat» era una màxima de son pare, persona tan creient que va estar a punt de matricular el fill al seminari perquè fora capellà. Sort de la veïna d’una tia, que el va mamprendre: «Vol que el xiquet siga capellà, però vostè sí que s’ha casat, sí!». De ben menut, Antoniet sabia que, quan els adults deien «hi ha roba estesa», parlaven de coses interessants que no volien que arribaren a oïdes dels nens.

Conec Antoni Prats de fa molts anys. Sempre l’he tingut per una persona formal, mesurada i fins i tot seriosa. Aquest extrem ha fet que em baquejara de riure llegint alguns passatges del llibre que ressenye. Una mostra a tall d’exemple: a l’escola, quan resaven el credo, l’escenificaven, de manera que quan deien «fue concebido por obra y gracia del Espíritu Santo» obrien els braços simulant el vol d’un colom. Vet ací que Antoniet anava de paquet en la moto de son pare i mentalment resava l’oració precitada. En arribar al passatge de la concepció a càrrec del pardal sant, s’amollà de la cintura del progenitor i va obrir els braços. El pobre home es va espantar tant que va fer una maniobra en fals i el fill pegà el gran bac! En aquest llibre, si no ho sabies, t’assabentes que, quan un xiquet es moria, els pares  posaven el nom al fill següent que tenien.

El futur escriptor mirava els llibres il·lustrats que tenia en casa, o els de l’oncle, i imaginava que era en els paratges que es descrivien allí. També pensava vius els personatges literaris de ficció. Antoniet tingué contacte amb un parell o tres de persones que no eren creients i que li deien, si fa no fa, que la religió era una gran farsa. Ell, però, xiquet obedient, fill exemplar, preferia creure allò que li explicava son pare. Fins i tot ens conta una confessió que va fer en què el capellà començà a riure davant de tanta ingenuïtat. Per cert, també ens refereix un somni pecaminós recurrent. I el magreig libidinós d’una Dafne de cartró.

En fi, el prestigiós poeta, crític i animador cultural Antoni Prats se’ns revela en aquest llibre com un excel·lent narrador de records d’infantesa. Llegiu el llibre, perquè val la pena. Per la seua amenitat i pels referents històrics; estem parlant de fa vora 70 anys. Coneixerem els menjars de Nadal, els regals dels Reis, els primers mestres, les joguines de l’època, el treball del camp, les devocions, els bateigs, la primera nevada que va veure l’autor, els personatges que escoltaven la Pirenaica…

No vull acabar aquest comentari sense fer referència a un aspecte del llibre. Malpensat com soc, creia que un pederasta campava per les seues pàgines. El ben cert és que Obrint els ulls arriba al punt i final i la meua sospita no s’ha materialitzat. Me n’alegre.

Revista número 501. Abril 2024.