Tens 0 productes a la teua cistella
Vinyeta de Paco Bancal, a càrrec de la il·lustradora Aida Boix.
Hi ha qui fuig de casa perquè la guerra ho arrasa tot. Hi ha qui travessa fronteres amb una motxilla plena de por, records i esperança. Hi ha qui deixa enrere la seua terra no perquè vol, sinó perquè quedar-se significa morir, o deixar de viure amb dignitat.
El Dia Mundial de les Persones Refugiades ens recorda una realitat que massa sovint convertim en xifra: milions de persones desplaçades arreu del món, expulsades per conflictes, persecucions, fam, pobresa extrema o la crisi climàtica. Gaza, Ucraïna, Sudan, Síria o Afganistan són només alguns noms d’una llista que no deixa de créixer. El que de vegades oblidem és que que darrere de cada número hi ha una vida. Una mare. Un xiquet. Una família. Un futur interromput.
La vinyeta que hui compartim ens recorda una veritat: acollir no és només obrir una porta física, és també obrir el cor. És entendre que la solidaritat no és caritat, sinó justícia. Que ningú abandona sa casa per caprici. Que qualsevol de nosaltres, en unes altres circumstàncies, podria ser qui toca a la porta.
Vivim temps en què el discurs de la por i del rebuig guanya espai. Es parla de fronteres, de murs, de control, però poques vegades es parla de la responsabilitat col·lectiva davant d’un món desigual, violent i cada vegada més hostil per als més vulnerables.
En definitiva, acollir és un acte de resistència davant la indiferència. Perquè, al remat, una societat es mesura també per la manera com tracta aquells que arriben amb les mans buides i el cor trencat.
Obrim les portes. Obrim els cors. Perquè ningú hauria de sentir-se estranger quan l’únic que busca és refugi.
