Cal un observatori autonòmic de la comunicació de proximitat

Francesc Martínez Sanchis. Professor de Periodisme a la Universitat de València

El tancament de RTVV pel PP, a més de causar els greus prejudicis laborals i de manca de vertebració informativa en valencià que tots coneguem,  ha provocat una dràstica reducció de la informació de proximitat en el camp televisiu. La tesi doctoral realitzada per María José Escuder, redactora de Canal 9 durant 20 anys, constata que la desaparició de la cadena pública ha generat al llarg de 2014 i 2015 una disminució del 50% de la visibilitat de la informació comarcal.

Tanmateix, més enllà de RTVV i malgrat la divisió del territori en tres províncies, hi ha un camp adobat de mitjans especialitzats en el territori comarcal, això sí, invisibles per a la immensa majoria de valencians i valencianes. De nord a sud i del llevant fins al ponent, tant en territoris de parla valenciana com de castellana, el país està cobert de mitjans de proximitat, que parlen en clau local i comarcal i que no entenen de fronteres provincials.

És complex i treballós detallar amb exactitud el nombre de mitjans locals existents actualment al País Valencià perquè és un sector difús i mutable. Al llarg dels 34 anys d’autonomia la Generalitat ha estat incapaç de crear un Observatori Valencià de la Comunicació que analitze periòdicament l’estructura comunicativa valenciana. I tampoc disposem avui d’una Guia de la Comunicació editada pel govern autonòmic, d’actualització anual,i que incloga tots els mitjans en actiu al País Valencià. Aquestes dos eines, molt útils per a empreses, periodistes i investigadors,  són  una realitat des de fa anys en altres llocs de l’Espanya i la Unió Europea.

L’Observatori de la Comunicació, tan reivindicat per les associacions de periodistes, empreses i universitats, és una eina que permet consolidar una estructura d’investigació, divulgació i formació sobre la comunicació regional i local. Permet censar periòdicament els mitjans, mesurar audiències, analitzar les estructures organitzatives i professionals, veure febleses i fortaleses, valorar la convergència entre mitjans tradicionals i digitals, i traçar estratègies de futur.

Malgrat la complexitat d’inventariar els mitjans de proximitat, hi ha alguns estudis que ens ajuden a entendre aquesta realitat comunicativa. Entre 1976 i 2007 els mitjans de proximitat valencians han viscut un boom extraordinari, un creixement sense precedents. La premsa escrita tradicional y la ràdio presenten un model dual. D’una banda tenim mitjans nacionals i provincials-regionals amb edicions locals o comarcals, els quals lideren les vendes, les audiències i la visibilitat. És el cas de les 25 edicions comarcals o locals dels diaris Levante-EMV, Las Provincias, Información, Mediterráneo, La Verdad i el gratuït 20 Minutos. És el cas també de les 77 edicions locals de les grans cadenes radiofòniques de l’Estat presents en terres valencianes, com ara la SER, COPE, Onda Cero i RNE, entre altres. D’altra banda, comptem amb una rica xarxa de petits periòdics locals i comarcals (87 l’any 2008) tant de pagament com gratuïts, així com 45 emissores de ràdio locals privades i municipals.

Si fem una ullada als mitjans digitals, és en aquest sector on s’ha produït el creixement i els canvis més espectaculars. L’últim estudi rigorós és de 2011 i ha estat elaborat pel Grup d’Investigació dels Mitjans Digitals Valencians, coordinat per Guillermo López de la Universitat de València. L’estudi constata aqueix any l’existència de 465 cibermitjans (274 escrits, 133 de ràdio i 58 televisions) al País Valencià, dels quals la gran majoria (393) operen en l’àmbit local i comarcal, és a dir editen continguts informatius basats en criteris de proximitat.  Això vol dir que el 84,5 % dels cibermitjans valencians són de proximitat. Els cibermitjans nadius d’àmbit local i comarcal, i fins i tot supracomarcal, són els que han experimentat l’augment més significatiu en els darrers anys, tan quantitatiu com qualitatiu. De fet, des de 2007 ençà ha hagut una proliferació de mitjans digitals en totes les poblacions valencianes de més de 5.000 habitants.

D’aquest sector cal destacar la força dels digitals escrits. L’any 2011 hi havia 165 periòdics digitals de proximitat privats. Una xifra mai aconseguida per la premsa tradicional comercial de paper, la qual durant el franquisme comptava amb 22 capçaleres locals i 5 provincials, mentre que entre 1976 i 1987 van aparèixer 46 periòdics, fins arribar a 87 en 2008.

Allò més interessant dels 165 periòdics digitals de proximitat és descobrir que tenen presencia en pràcticament tot el territori (30 de les 32 comarques valencianes) i que els continguts informatius de 43 d’aquests són d’àmbit comarcal o supracomarcal, que arriben a cobrir informativament 23 comarques, una fita mai aconseguida per la premsa comarcal de paper. Si durant la Transició parlàvem del llarg i tortuós camí de la premsa comarcal, per les dificultats en enllestir i consolidar projectes, en les primeries del segle XXI podem dir que gràcies a Internet i les noves tecnologies de la informació (que abarateixen considerablement els costos d’inversió) s’ha produït un enfortiment de la comunicació de proximitat en comarques.

I això ho constata també el fet que els mitjans estiguen agrupats en associacions que defensen els seus interessos. Malgrat que l’associacionisme d’editors valencians és tardà, comptem amb associacions de premsa digital, ràdios municipals, televisions locals i premsa comarcal. La darrera en formar-se va ser l’Associació Valenciana de Premsa Comarcal, constituïda en 2015.

Això no obstant, el sector que ha passat més entrebancs és la televisió. Des de l’aparició de les primeres televisions locals valencianes en 1984 (Telecarlón de Benicarló i Tele Elx) el sector no va parat de créixer fins arribar a 122 emissores en 2004. Però el fiasco de la televisió digital (TDT) del govern de Francisco Camps (adjudicació de llicències de TDT a grups forans afins al PP i aniquilació de televisions històriques) ha provocat una fallida del sector televisiu. Fins al punt que en 2008 comptàvem sols amb 77 TDT i cable locals, amb l’agreujant que havien desaparegut la pràctica totalitat de les televisions locals públiques dels ajuntaments. La desfeta ha estat immensa.

Més enllà de les xifres, que demostren que la informació local té presència, mercat i audiències, els mitjans de proximitat tenen unes característiques comunes que perduren en el temps, malgrat les crisis polítiques i econòmiques. La primera és la defensa de la informació local com a bé públic, és una premsa que sorgeix del poble i es fa per al poble o la comarca. Segon:  L’arrelament al territori i proximitat a les fonts i al públic receptor, el territori és el missatge i l’espai noticiable. Tercer: La defensa del territori local i comarcal, ofereix un model informatiu descentralitzat no provincial. I quart: la difusió de la cultura valenciana i la defensa de la democràcia local.

Però cal estar alerta, des 2007 el periodisme i els mitjans pateixen una de les pitjors crisis de la història, de la qual no es lliura la comunicació local. Crisi de gestió davant de les dificultats que presenten l’adaptació a les noves tecnologies digitals i la configuració de grups multimèdia. Crisi per la pèrdua de qualitat informativa. Crisi en les redaccions per acomiadament de periodistes i la precarietat de la professió. Crisi d’ingressos publicitaris. Crisi ètica i de credibilitat… La crisi del sector i la reculada de la qualitat informativa es retroalimenten. Difícil trobar la pedra angular que proporcione un model de negoci econòmicament sostenible, sense oblidar el sentit cívic del periodisme de qualitat com a baluard de la democràcia.

La premissa fonamental per al periodisme local per a sobreviure és mantindré el seu compromís (informatiu i cívic) amb el territori de referència i una constant renovació tecnològica i, sobretot, respectar al màxim les velles regles del periodisme. Sense oblidar que el principal repte de futur és trencar la seua invisibilitat i normalitzar un mercat estable d’audiències i de publicitat. I per això, un primer pas podria ser la creació d’un Observatori Autonòmic de la Comunicació.

Article publicat al nº 420 (novembre 2016: “Com ha de ser la nova RTVV?”). Ací pots fer-te amb un exemplar