Octubre en abril

Cartell 25 d’Abril de Cesc Roca. Imatge: ACPV.

A mesura que la meua edat avança, creixen en mi les sensacions de soledat i de finitud. La primera, supose, perquè cada vegada hi trobe menys gent que pense com jo. La segona, perquè arrossegue el temor de que res no canviarà abans del meu últim alè. Ja he viscut més de cinquanta anys i les coses del món no millloren. Van a pitjor.

Encetem abril i el senyor President no ha dimitit i, a més, ha signat (en genuflexió) uns pressupostos per al nostre país que atempten, sense cap vergonya, contra els col·lectius més vulnerables. S’ha tragat les exigències dels ultradretans, a canvi de perpetuar-se al capdavant del govern valencià. És un home de fortes conviccions. Té la convicció de què la resta som faves. Després de demostrar la seua negligència en la gestió de la DANA, de provocar un referèndum contra la llengua i de vendre’s als de VOX, és difícil pensar que atresora cap criteri orientat per qüestions ètiques, ni morals.

No podem dir, però, que el seu cas és una excepció a l’àmbit de la política. A l’estat espanyol, a Europa i als Estats Units d’Amèrica també hi trobem exemples d’ineptitud o mala consciència. Açò vol dir que, el nostre president, pot mimetitzar-se en un paisatge polític on destaquen la mediocritat i l’egoisme. Totes aquestes coses, que apunten a tragèdia, ens han fet oblidar l’arribada de la primavera. Vivim un abril amb l’ànim ancorat en octubre.

Avui, però, no és la meua intenció parlar del nostre molt honorable sinó dels mals que  constrenyen als valencians, que venen de lluny. Mazón només és l’intèrpret actual d’un drama que arrela en temps més antics.

Potser hi haurà qui no estiga d’acord, però jo pense que el País Valencià viu un conflicte en el qual hi està en joc la definició simbòlica del nostre poble. Les creences que resulten guanyadores en aquesta lluita es convertiran en alguna cosa més que unes idees, es convertiran en una realitat admesa per la ciutadania. Així, ens hi trobem amb un procés de definició social d’una realitat que respon a la competència de dos adversaris per la dominació (d’un territori, d’un poble i de la seua consciència). D’una banda hi és l’espanyolisme, que cerca imposar la seua definició, tot i esborrant qualsevol possibilitat d’una altra realitat aliena a l’espanyola. D’altra banda hi ha la definició plenament valenciana que pretendrà atorgar al poble valencià una alternativa pròpia i antagònica de l’espanyola. En eixe conflicte per imposar una visió de la realitat no pot existir la negociació ni l’acord. La lògica del propi conflicte obrirà de manera regular nous enfrontaments que mai no podran esgotar-se fins que una visió s’impose definitivament sobre l’altra.

Els símbols, les referències identitàries, les festes i la tradició conformen el terreny que l’espanyolisme tria per al combat, des de fa moltes dècades. Les maniobres adopten noves formes, les polèmiques són unes altres, però el seu objectiu mai no canvia: valencià o castellà a les escoles?, el topònim del cap i casal, amb accent greu o tancat?

Les escomeses de l’espanyolisme són regulars en el temps i les derrotes del bàndol valencianista, freqüents. Açò provoca una erosió a l’esperit, i a la voluntat, dels partidaris d’una hegemonia  nacional valenciana al nostre país. És fàcil caure en la desesperació quan descobrim que l’esforç per definir la realitat valenciana des de paràmetres sobirans no avança i que cal estar sempre en situació d’alerta, per l’ímpetu i la constància de caire destructiu dels que pretenen imposar la visió espanyolista.

Una (d’entre tantes) de les batalles perdudes, des del meu parer, va ser el reconeixement institucional de la data del 9 d’Octubre com a dia de la Comunitat Valenciana. Aquesta data commemora l’arribada i conquesta de València pel rei Jaume I. És a la fi, una celebració fundacional d’una estructura política i territorial que ja no hi és, perquè l’evolució històrica  d’aquella manera de governar-nos va ser tallada de soca-arrel, en la Guerra de Successió, un 25 d’abril de 1707. Els partidaris d’una definició territorial i administrativa plenament valenciana celebren el 25 d’abril en actes oficiosos de caire minoritari. El reconeixement d’aquesta data com el dia de les Corts Valencianes, és un premi de consolació.

Generalment, a l’àmbit internacional, els territoris acostumen a celebrar la seua independència. A l’estat espanyol, els dies oficials de cada comunitat o regió solen coincidir amb la festivitat patronal (sants i verges), o amb el dia en què van signar el seu estatut d’autonomia (santificant la seua adscripció a una realitat espanyola). Només Catalunya commemora la data en que Espanya va usurpar-los les seues llibertats.

Des de fa uns anys, celebre, a títol personal, el 25 d’abril. Eixe dia, no treballe. Ho faig per reivindicar el meu posicionament i per incitar a la mobilització (sense èxit, és clar). Penseu que  els espanyolistes mai no participaran en cap acte festiu, ni en processons cíviques, que evidencien que els nostres furs, la nostra cultura i la nostra història ens van ser arrabassades, de manera violenta, pels seus.

Així les coses, propose commemorar al mes d’octubre la desgràcia de la riuada, per tal que mai no oblidem. I al mes d’abril la nostra diada, pel mateix motiu.