La revista degana en valencià

Octubre: si no ho fem ara, quan?

09/11/2020

El mes d’octubre sempre ha donat per a molt, de bo i de dolent. Ara que es parla molt de les dates, caldrà que ens posem una miqueta d’acord i no arribem a les mans o, com a mínim, als insults típics de la denominada Processó Cívica de la ciutat de València que, enguany, mira per on i gràcies a la pandèmia de la COVID-19, no s’ha celebrat de la mateixa manera i, per tant, un sector de la societat del cap i casal s’ha quedat –quasi– sense insultar impunement les autoritats democràtiques.

I com una mena de punteta de l’iceberg, comença a estendre’s una altra de les batalletes a les quals som tan aficionats els valencians i les valencianes: el 9 d’Octubre no és més que el record del dia en què Jaume I va ocupar la ciutat de València i, per tant, no és sinó una data de la conquesta i també de la repressió d’un poble que hi vivia a casa nostra. A eixe pas, ¿per a quan l’enderroc i arrossegament de, per exemple, l’estàtua eqüestre del rei En Jaume, per genocida i esclavista? Per a altres, per contra, el dia 25 d’Abril hauria de ser la data a celebrar, a celebrar-la com a dia històric i reivindicatiu davant aquell enemic històric que, vet per on, ens va derrotar fa més de dos-cents anys. No entrarem en polèmiques. El que ara cal fer ja és tindre clar quins són els objectius a complir en el pròxim any, posem per cas.

Són més de cinc anys del denominat Govern del Botànic, govern progressista, amb les idees clares sobre la llengua, la cultura, la llibertat, les relacions entre pobles i nacions. Fins ací, tal vegada, aconseguiríem la unanimitat dels tres partits polítics que a hores d’ara integren el Consell de la Generalitat.

El temps sempre és efímer, però en política encara ho és molt més. Just el dia de la celebració de les eleccions comença a córrer el rellotge de la següent convocatòria electoral, dels quatre anys que queden al davant, període que es pot veure acurtat si el Molt Honorable té la possibilitat d’avançar les eleccions. Per tant, dia que passa, també en política, dia que no torna.

I al País Valencià anem fent realitat cosetes, coses o coses molt grans. Molts dels objectius que s’han marcat els ideòlegs de govern s’acompliran. Però sempre es té una certa por de no deixar ben nugades les coses perquè, i mai no ho podem oblidar, la dreta valenciana, algun dia, hi tornarà a governar i s’haurien d’haver fet realitat i consolidat alguns dels objectius que encara no ho són.

Se’n podria fer una llarga llista, però ens centrem en dues mancances que al nostre parer poden condicionar encara, i molt negativament, la nostra societat. Una és la no-reciprocitat entre els mitjans de comunicació públics de Catalunya, les Illes i el PV. I l’altra, la tebiesa poruga –o la desídia– de l’administració autonòmica a l’hora d’exigir amb la deguda fermesa el requisit lingüístic dels funcionaris de la Generalitat i de la resta d’administracions. Pensem que no cal insistir massa en la importància d’aquests dos reptes que semblen insuperables per al Botànic. I el que es pregunta molta gent és el motiu, la causa per la qual no s’hi ha avançat gens ni mica.

Perquè, clar, si aquestes dues metes no s’aconsegueixen amb els partits que integren el govern de la Generalitat, la pregunta definitiva és qui ho ha d’aprovar. Ja no ens valen excuses del caire de «ho estem estudiant», «hi ha alguna conselleria que no ho té clar», «les lleis estatals impedeixen»… Necessitem claredat i contundència, volem saber què se n’ha fet i per què no s’hi ha avançat més.

Si no ho fem ara, amb quin govern es podrà fer realitat? El mes d’octubre exigeix aclariments, molts aclariments. No siga cosa que torne alguna gota freda.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top