Tens 0 productes a la teua cistella
Sempre som d’algun lloc, que és tant com dir que som amb altres en aquest espai i temps que ens ha tocat viure junts. Vivim en societats complexes des que abandonàrem la senzillesa d’aquells temps de cireres silvestres, senglars i espart. I això va passar cap al tercer mil·lenni abans de la nostra era, quan tancàvem el bestiar en corrals a recer de qualsevol abric rocallós, com en el Cinto Mariano de Requena, en l’alta Vall del Magre, el riu de les arrels indoeuropees Mak, que els romans anomenaren Macer, ‘prim, magre, sense greix’. Eixe és el nostre riu. L’artèria que rega, a vegades, una agricultura pobra, de secà, de bon vi, quan plou, almenys entre 350 i 600 mm de mitjana anual, i en el pitjor dels casos, com el 29 d’octubre, més de 500 litres en un sol dia per metre quadrat. I ja se sap: «Si plou poc és la sequera, si plou massa és un desastre», cantava el Raimon a un país on la pluja no sap ploure. Un himne de tot un règim pluviomètric després de la pantanada de Tous, allà pel 1982.
Sempre pensem, potser com a eina de supervivència, que els esdeveniments de les nostres vides conformen el centre de l’univers conegut. Però això ho degueren pensar cadascun dels habitants d’aquest espai que compartim en el temps, des de l’altiplà de Requena fins a la serra de Xiva, des de la serra de Negrete fins a la serra Martés, des dels 1.300 m del pic del Remedio d’Utiel fins als 1.030 m sobre el nivell de la mar del pic de les Herbes en Marjana, terme de Xiva, des del qual s’observa el descens abrupte fins a les planes al·luvials de l’Horta valenciana, passant per les sinuoses estriacions de la serra de Malacara, entre els termes de Bunyol i Setaigües. Som una vasta extensió de territori que comprén uns 500 km², més gran que la superfície d’Andorra.
Vivim entre el Xúquer i el Túria, en valls envoltades de cims de més de mil metres d’altura, que s’alcen com castells, vigilants erosionats i desnodrits d’arbrat per l’acció antròpica des de l’època dels ibers. Una transformació mediambiental que es va intensificar amb el desenvolupament de l’activitat ramadera, provocant una desforestació i canvis hidrològics que desencadenaren episodis d’incisió fluvial, d’encasellament i de barrancs (només en el sistema hidrològic de la rambla de Poio hi ha 106 cursos de més d’1 km, 7 de més de 5 km i un de 40 km) que es converteixen en canons naturals d’aigua en qualsevol octubre trencat, des que portem el compte escrit de la història.
La ciclogènesi explosiva inunda paratges riu avall i deixa desolació i mort. L’alcalde de Iàtova, Miguel Tórtola, explicava pocs dies després de la catàstrofe: “Veient el que passava a Utiel, sabíem que la riuada arribaria riu avall. Vam tindre informació abans i durant l’esdeveniment, per això vam suspendre les classes i es van fer bans durant tot el dia perquè ningú isquera al carrer; l’orografia ací és molt complicada».
Des del 1238 fins a la riuada de 1957, es documenten en fonts històriques primàries més de 50 riuades, 16 cada 100 anys, fet que ens porta a una mitjana de 6 o 7 anys d’interval entre catàstrofes. I encara que les xifres no estan per a acomplir-se, la història es repeteix cíclicament i ressona en la memòria col·lectiva. A Requena, el 15 d’octubre de 1517 és recordat com «el año del aguaducho» a causa de la gran tempesta que va descarregar sobre la localitat. Passa per ser una de les majors riuades registrades en els últims mil anys, amb centenars de morts, tal com recull el Llibre de fastos consulars de la catedral de València. A Bunyol, la riuada va inundar molins i arruïnà l’economia fràgil que sustentava el poble. A València ciutat, «dels cinc ponts que hi havia, l’aigua en va tirar tres: el del Real, el de Serrans i el Pont Nou, i es va endur la Trinitat». Eren ponts fràgils, de pedra en sec, amb mescla d’arena i calç, construccions rudimentàries com les que encara perduren en l’actualitat, com el nevero de la serra de Xiva o els cucos de Iàtova. Aprenguérem a protegir-los gràcies a la força de l’associacionisme ecologista, com també las bardas de Setaigües, las hormas de Bunyol, fruits tots ells dels margeners o les séquies d’un sistema de reg canalitzat des de l’època romana i els huit segles de cultura morisca.
I com que moltes vegades aprenem a colps de realitat que ens deixen els esquemes mentals ofegats, només a partir de la riuada de 1589 comencen a posar-se paretons, encara que l’advertència perdurarà dos segles i escaig, des de la riuada del 16 d’octubre de 1321, en què el justícia del regne comunica amargament per carta a Jaume II: «Encara sien caygudes alcunes voltes dels ponts de la ciutat».
Res a veure amb les noves alarmes mòbils que arribaren dotze hores tard en aquesta riuada d’octubre de 2024. I és que els ponts, com deia Frida Kahlo, són «la passió que et porta del dolor al canvi». Set ponts han caigut, almenys, i han hagut de ser reconstruïts per aquestes terres descarnades per la dana enfurida, que sembla que vaja amb els aires de canvi que es barrinen. L’alcalde de Xest, José Morell, explicava davant la destrucció: «El més segur era construir un pont nou des de zero que estiguera en condicions de resistir una altra dana».
L’aigua no entén de murs ni de credos quan busca el seu curs natural, ni tampoc de pregàries després d’una sequera persistent. Ja va passar el 17 de setembre de 1875, quan el barranc del Ripoll a Bunyol va trencar un dic de contenció i va arrasar l’ermita de San Luis, s’endugué la imatge del sant, tallada en fusta, i va aparéixer a Alfarb. Les cobles populars no van tardar en una població amb ideals republicans i anticlericals: «San Luis, San Luis, de garrofera te conocí: los milagros que tú hagas que me los planten a mí aquí».
La història es repeteix, parapetada en el mur de l’església del Salvador del Castell de Bunyol, abans mesquita, d’on s’ha després el llenç de la cara nord en dos episodis de pluges. Un patrimoni ofegat en la desídia que ens arrossega a tots cap a les nostres arrels com a poble. Els estralls immaterials provoquen angoixa emocional en un col·lectiu abandonat. Les riuades es viuen per barris, com la desgràcia, com l’ocasió que la vida t’ofereix a més maror, com la riuada de 1949, en plena postguerra, amb la fam com a bandera i el cau del vell Túria com a refugi per a construir un niu.
La que es coneix com «la riuada de les barraques» hauria pogut ser una gran catàstrofe per a aquells que pateixen en qualsevol temps la força de la natura colpejant el desànim. El vell llit del Túria era ple d’emigrants arribats d’altres terres, cercant un futur robat; en fonts oficials de la dictadura, es parlava de 10.000 barraquistes, que «dan mala imagen a la ciudad», però ningú va fer res per reubicar-los. La sort, aquesta vegada aliada amb els desprotegits, va deixar el nombre de morts en uns pocs a la desembocadura del Túria, perquè l’aigua va avisar. I ací, les paraules d’aquell xiquet de l’Auxili Aocial, en l’Hogar Rey Don Jaime de Bunyol, durant la riuada de 1957, escrites amb el prisma del temps i des de l’anonimat: «Gracias a la repercusión internacional que tuvo aquella riada, tuvimos merienda con chocolate de tabletas Elgorriaga, dos o tres galletas de pan maravillosas La Pampa que parecían del ejército argentino. Creo que los niños del Auxilio Social esperaban las riadas como el despertar de la sociedad hacia los desgraciados».
Una declaració d’intencions que ressona en cada rellotge d’aigua. Que mai avisa als qui situen el seu futur a uns pocs metres de la vora del barranc de Xiva, observant l’aigua com passa amb el temor als ossos, ancorats al terra de la inevitabilitat.
I el Magre, prim, macilent, colpejant a borbollons en una de les seues moltes avingudes per les terres d’Utiel, arrossegant la desgràcia i el futur argilós d’uns camps negats. No sé quants milions seran necessaris per a restaurar el patrimoni, quants esforços maltrets per a alçar la Mútua de Xiva, que es va endur el barranc aquell dia atziac d’octubre, quanta història destruïda en un sospir.
El que sé és que el despertar de la humanitat va lligat a la catàstrofe. L’esperança s’alimenta de la solidaritat en moments difícils. L’exemple d’aquell exèrcit de joventut avançant pels ponts blancs de València, Xiva, Xest o Utiel, fins a les portes d’un infern enfangat, amb les senzilles armes del poble: una pala, una granera, la tendresa immensa.
I després, els gestos de tots els instituts de la Foia, que convertiren un acte festiu al Teatre Liceu de Xest en una recaptació de fons per ajudar un altre dels seus caiguts en la riuada, l’IES Alameda d’Utiel, amb una fila zero plena de llàgrimes, en saber que els joves d’un altre institut de la Vall d’Aran havien recaptat 1.200 euros com si d’aquell gest tan llunyà depenguera la seua educació.
És la llavor que estem regant. D’on sempre naix la força d’un poble. Del compromís que mai s’emporta el corrent ni l’oblit.
Revista Saó núm. 513, pàgs. 22-25. Maig 2025
