La revista degana en valencià

Ocupació i atur: l’impacte de la crisi en el treball

02/10/2020

La crisi de la COVID-19 i les mesures adoptades per a tractar de controlar el seu impacte en l’àmbit de la salut han tingut una forta incidència en el mercat de treball. Tot apunta al fet que continuarà sent així encara durant un període de temps prolongat. Aquest impacte en l’àmbit laboral s’ha caracteritzat per la brusquedat i intensitat i un caràcter notablement asimètric per col·lectius, sectors i territoris, a més de per les repercussions sobre la mateixa manera d’organitzar l’activitat i el treball encara difícils de calibrar, però de gran importància.

La declaració de l’estat d’alarma a mitjan març va implicar el confinament de la població i la paralització de bona part de l’activitat. Això va tindre efectes immediats de gran magnitud. En poc més de dues setmanes, l’afiliació a la Seguretat Social ja havia caigut un 4,65 % en el conjunt d’Espanya i un 5,78 % a la Comunitat Valenciana, i l’atur registrat havia augmentat un 9,01 % i un 9,49 %, respectivament. L’agreujament de la crisi sanitària i l’adopció d’un nou decret introduint amb caràcter temporal mesures encara més restrictives de l’activitat van intensificar la crisi del mercat laboral. El procés de desescalada i la fi de l’estat d’alarma, amb la consegüent relaxació de les restriccions a l’activitat social i econòmica, van portar un alleujament dels problemes, però només parcial.

En aquesta línia, les últimes dades del mes de juny apuntarien a una certa moderació de l’impacte, però que en bona part vindria explicada pel fort ajust inicial en l’ocupació i pel recurs massiu als expedients de regulació temporal d’ocupació, en el cas dels assalariats, i les prestacions extraordinàries per cessament d’activitat, en el cas dels autònoms. Tots dos col·lectius continuen formant part dels afiliats i no es consideren atur registrat. Malgrat això, la variació interanual de l’atur registrat no ha deixat de créixer a Espanya des de l’inici de la crisi: 9,01 % al març; 21,01 % a l’abril; 25,27 % al maig i 28,09 % al juny. Per altra part, la Seguretat Social comptava a finals de juny amb 860.000 afiliats menys que a data 12 de març. L’evolució de la Comunitat Valenciana no ha sigut millor. Al contrari, l’atur registrat a finals de juny en la Comunitat (456.796 aturats) va ser un 30,02 % major que l’existent fa un any. Es tracta del quart major increment relatiu a escala regional, només per darrere de les Illes Balears, Navarra i Catalunya.

Les xifres serien encara pitjors sense els ERTO i les prestacions a autònoms, mecanismes de flexibilitat, en part possibles per l’última reforma laboral, que han contribuït a un menor recurs, de moment, al canal habitual d’ajust de crisis prèvies: l’acomiadament. A finals del mes de juny, el 45,5 % dels afiliats autònoms s’havia beneficiat a Espanya de la prestació (1,46 milions, d’ells més de 168.000 a la Comunitat Valenciana). El recurs als ERTO ha sigut encara més acusat, amb un acumulat de treballadors afectats que en el cas de la Comunitat Valenciana ronda els 380.000. Amb la progressiva tornada a la normalitat, aquestes xifres aniran disminuint, però un element important d’incertesa és veure en quina mesura aquests mecanismes han pogut evitar permanentment la destrucció d’ocupació (eixint de l’ERTO i la prestació a l’ocupació) o simplement l’han ajornada (passant al cessament definitiu de la relació laboral o l’activitat i, per tant, a la desocupació).

Encara que la crisi general és general i afecta negativament totes les economies i pràcticament tots els sectors, la intensitat dels seus efectes està resultant molt heterogènia entre persones, sectors i territoris. Els aspectes que influeixen en la vulnerabilitat de l’ocupació en la crisi són diversos i tenen a veure amb les característiques de la relació laboral, l’empresa i el treballador. La fragilitat a curt termini és major en el cas dels treballadors amb contracte temporal i els assalariats amb contracte indefinit que fa poc temps que estan en l’empresa. La substitució d’aquesta mena de treballadors per altres de nous quan milloren les circumstàncies resulta més senzilla per a l’empresa i l’extinció de la relació requereix una menor indemnització. També els treballadors amb menors nivells de formació afronten un escenari més complicat, així com els joves nous que entren al mercat de treball, per als quals la primera experiència d’inserció laboral es produeix desgraciadament en un context de pràctica paràlisi del mercat de treball.

També és molt diferent la situació per branques d’activitat. Alguns sectors estan patint especialment la crisi: l’hostaleria i la restauració o el sector d’activitats artístiques, recreatives i de l’entreteniment han vist caure el seu ús de manera especialment intensa respecte del mateix període de l’any anterior. I les previsions tampoc no són favorables a curt termini, llastrades per la forta caiguda del turisme, especialment l’internacional, i la gran incertesa que hi plana. Es tracta d’un aspecte diferencial enfront de crisis anteriors, quan aquests sectors van permetre esmorteir la caiguda de l’ocupació i impulsar la recuperació de l’economia espanyola en general i la valenciana en particular.

Els factors assenyalats contribueixen a una major vulnerabilitat en aquesta crisi de l’ocupació en la Comunitat Valenciana que en el conjunt d’Espanya. El major pes dels temporals en l’ocupació total, dels fixos que fa poc de temps que treballen en l’empresa i dels treballadors amb nivells reduïts de formació actuen en aquest sentit. El mateix succeeix amb la major especialització de la Comunitat en alguns dels sectors més afectats pels efectes de la COVID-19, com els lligats al turisme.

No obstant això, aquesta crisi també està tenint efectes nous i profunds sobre la mateixa forma en què s’organitza el treball, atés que el confinament ha portat al fet que en determinades ocupacions i sectors el teletreball haja servit per a fer compatible el manteniment de l’activitat productiva amb la protecció enfront de la pandèmia. Segons l’EPA, el recurs al teletreball a Espanya en 2019 era d’un 4,8 %, és a dir, aquest percentatge d’ocupats treballaven normalment o més de la meitat dels dies des de casa. A pesar d’això, la possibilitat de teletreballar era superior, i se situava en el 22,3 % dels ocupats (4,4 milions de persones), sent les ocupacions que requerien una major qualificació aquelles que mostraven una major potencialitat cap al teletreball, com són els directors i gerents, tècnics i professionals científics i intel·lectuals, tècnics i professionals de suport i administratius i comptables.

A la Comunitat Valenciana, el percentatge de població ocupada amb potencialitat per a teletreballar és inferior (20,9 %) a la mitjana nacional (22,3 %) pel fet que en la seua estructura d’ocupacions les de major qualificació posseeixen un menor pes. De la mateixa manera, l’especialització sectorial valenciana, enfront del total nacional, en sectors amb escassa o nul·la possibilitat de teletreballar i fortament afectats per la caiguda d’activitat econòmica, com són l’hostaleria i restauració, condueixen a aquest menor percentatge de teletreball valencià.

No obstant això, aquesta pràctica laboral s’ha produït de manera brusca, intensa, asimètrica i sense preparació ni planificació prèvia per part dels treballadors i els empresaris. Perquè el teletreball mantinga el nivell d’eficiència, eficàcia i productivitat del treball presencial i puga augmentar el seu pes hauria de realitzar-se una reorganització i adaptació dels sistemes i processos de treball, així com un esforç d’aprenentatge dels treballadors que no estaven familiaritzats amb aquesta modalitat de treball.

L’eixida a aquesta crisi en l’àmbit laboral estarà condicionada prèviament pel necessari èxit en el front sanitari. A partir d’aquesta base, una més ràpida recuperació requerirà generar un ambient favorable a l’activitat empresarial, que reduïsca en la mesura del possible la incertesa i garantisca flexibilitat a les empreses. L’estratègia d’eixida haurà de combinar l’aplicació de suports transitoris (financers, tributaris i laborals, però compatibilitzant-los amb la sostenibilitat dels comptes públics) que contribuïsquen al manteniment de l’ocupació actual i la preservació del teixit empresarial existent, amb elements de més llarg termini. Algunes ocupacions desapareixeran, moltes altres patiran profundes transformacions i nʼapareixeran unes altres completament noves. En molts casos serà necessari que el treballador desenvolupe un altre tipus de tasques diferents de les actuals, aplicant competències diferents i treballant d’una altra manera. Aquesta crisi accelerarà un procés que ja estava en marxa a causa de la digitalització i que requerirà respostes decidides i ambicioses en termes de les polítiques actives d’ocupació i de formació.

Inscriu-te al nostre butlletí

Top