Ocupació i desenvolupament econòmic

28/10/2021

En el nostre sistema de vida, tindre un lloc de treball remunerat no sols significa disposar d’una font d’ingressos, sinó també sentir-se integrat dins del grup útil de la societat. Tindre una ocupació remunerada et connecta directament amb el nostre model de societat i et permet sentir-te realitzat com a persona.

La penúltima crisi econòmica del 2008 ens va deixar ben clar què suposava perdre el lloc de treball. A banda de passar al club d’exclosos socials, si tenies més de quaranta anys –per molta experiència laboral que tingueres–, si damunt eres dona i, a més, tenies intenció de ser mare –i un llarg etcètera–, també entraves al club de la vulnerabilitat, de la dependència, al de l’empitjorament de les teues condicions de vida i al de la desigualtat d’oportunitats, que sovint comportava la pèrdua del sostre. En darrera instància, passaves de ple al club de la pèrdua d’autoestima i del ple dret de ciutadania.

Vivim en un sistema en què pareix que només si demostrem la nostra rendibilitat i la nostra docilitat som dignes de ser explotats pel tipus de mercat dominant, a qui hem d’estar eternament agraïts. Tot i que aquest ha fet fallida per ser incapaç de garantir un estat social de benestar com cal i, a més, tractar-se d’un sistema col·lapsista en si mateix per la pressió extractivista que exerceix sobre els recursos naturals, alhora que genocida per la seua implicació en la desaparició d’espècies i ecosistemes. S’estan tocant certs límits, i això fa que el món laboral, i en conseqüència l’ocupació, també estiga posant a prova les seues costures: pitjors condicions laborals, contractes de curta durada, augment constant dels aturats juvenils o amb contractes precaris de curta durada i mal pagats.

Tal vegada siga el moment de qüestionar-nos aquest sistema de vida que tot ho organitza, ho preveu i ho regula per a «crear riquesa». Potser és hora de desemmascarar un sistema socioeconòmic que practica un feixisme econòmic territorial i extractivista allà on li convé i que cronifica la desigualtat social estenent també pandèmies econòmiques per esgotament de recursos naturals i energètics amb un cost inassumible en forma de contaminació, de pèrdua de biodiversitat i de canvi climàtic. El capitalisme ens ha convertit en una civilització autodestructiva. Així que potser és el moment de fer un pas endavant per a constituir una nova societat amb una nova economia que comporte un canvi radical en el model productiu i de consum. Va sent hora, en definitiva, de plantejar-nos molt seriosament una eixida digna a aquesta situació basada en criteris de solidaritat, justícia i equitat.

Una mirada rural

La ruralitat entesa com a territori ha patit els efectes d’aquest extractivisme tant en lʼàmbit dels recursos com del capital humà. La despoblació a què ha estat sotmesa el rural ha anat de la mà d’una creixent desigualtat social. No hem de buscar les causes del despoblament enlloc que no siga en un model territorial que concentra la inversió i genera desequilibri en la resta de territoris perifèrics i que a sobre no és equitatiu en la pròpia redistribució de la riquesa, cosa que implica un dèficit en la qualitat de vida dels seus habitants. De tots és sabuda aquesta situació injusta, perquè d’estudis, plans i projectes per resoldre aquest problema se n’han fet per a donar i vendre, fins i tot per a fer perdre el temps. Des del Fòrum de la Nova Ruralitat, en moltes ocasions, hem recomanat als càrrecs polítics que no és el moment de continuar teoritzant i encomanant estudis, sinó de voler fer i de posar-se a fer. Ja és hora de posar fil a l’agulla per anar teixint solucions.

Ara més que mai, és necessari que ens preguntem quin model de territori i societat és el que necessitem. Quin ha de ser el model de vida i de producció per a tindre una economia social, solidària i sostenible. Per què hem d’apostar pel desenvolupament rural? Perquè ara més que mai ens cal parar i repensar col·lectivament en quina situació estem (crisi sanitària, econòmica, climàtica, pèrdua de biodiversitat, de representació política, d’un futur incert…), què necessitem i com ho hem de resoldre. Cal tindre molt clar que el futur de les ciutats és indestriable del futur del món rural. És el rural qui té la clau per a donar un baló d’oxigen a les múltiples tensions que s’esdevindran a les ciutat en un futur pròxim.

Cal tindre present que el desenvolupament de la nova ruralitat tindrà un paper clau i fonamental en el futur de les ciutats i, per tant, de la societat en tot el seu conjunt. Ens trobem davant d’un problema polític i, com a tal, la solució ha de passar forçosament per la voluntat política. Revertir el despoblament rural implica reconsiderar l’organització territorial amb estratègies eficaces de cooperació interterritorial en què els drets de ciutadania siguen respectats i assegurats a tota la població, visque on visque.

Una finestra d’oportunitats

Totes les crisis porten associades el que es coneix com finestres d’oportunitats i no podem passar per alt que les que vindran –i les que ja tenim ací– també en tindran, d’aquestes finestres. I algunes s’han obert de cara al rural i porten de forma implícita la possibilitat de revitalització l’economia de l’àmbit rural. Ara bé, quines infraestructures de distribució, de finançament i de comunicació necessitem? Quines seran les inversions per a la promoció i desenvolupament de l’ocupació? Quins haurien de ser alguns dels elements d’activació rural que donaren solucions a la falta d’oportunitats laborals i l’accés als serveis bàsics? Ací n’apuntem alguns:

1. Constitució o activació eficient d’agències de desenvolupament rural i les agències d’ocupació i desenvolupament local. Cal que les ADR disposen de les eines i el suport suficient per a produir un veritable impuls de polítiques de desenvolupament per a promoure i finançar nous models productius sostenibles. Cal que els AODL exercisquen com a veritables promotors d’ocupació i desenvolupament econòmic i no sols com un administratiu més dels ajuntaments. Ells i elles tenen la clau per a actuar com a autèntics dinamitzadors i ordenar tot el coneixement col·lectiu i assenyalar les principals necessitats del territori.
2. L’accés a sistemes de telecomunicació i de transport públic com a principals factors de desenvolupament socioeconòmic. Cal disposar de mobilitat sostenible en transport públic que proporcione als habitants rurals l’accessibilitat a tots els serveis bàsics (treball, sanitat, educació, serveis socials, comerç, oci, cultura…).
3. Una política econòmica que reconega les particularitats de l’àmbit rural. Simplificació de càrregues administratives i contributives per a iniciar el procés de producció: rebaixes i/o exempcions fiscals (IBI, IRPF, impostos de societats, IAE…), bonificacions en la Seguretat Social, incentius econòmics a la contractació d’obra pública, creació de mòduls de seguretat social tenint en compte l’estacionalitat i la pluriactivitat. Transferències de capital pels serveis ecosistèmics que ofereix la ruralitat: producció d’oxigen, conservació de rius, manteniment paisatgístic, prevenció d’incendis…
4. Fomentar la dinamització de projectes i accions per tal dʼatraure talent i activitat econòmica, així com facilitar l’accés de les persones als recursos del territori (banc de terres, explotació col·lectiva, concentració parcel·lària…), facilitar la comercialització i venda directa de productes o incentivar el cooperativisme. Dignificar i qualificar oficis tradicionals (ramader, apicultor, forner, carnisser, ferrer, fuster…).
5. Crear centres de formació i especialització adaptats a les necessitats i als recursos del territori, i de forma col·laborativa amb centres d’investigació i universitats. Formació que també ha de treballar per recuperar i posar en valor coneixements tradicionals tant de pràctiques forestals, agrícoles, ramaderes com d’elaboració de productes artesanals. Cal també una planificació sectorial vinculada al desenvolupament local (mercats, polígons industrials, comerç, coworking…).

L’equilibri territorial ha de ser no només un repte estratègic, sinó una obligació per a qualsevol política pública. Són necessàries accions polítiques decidides amb un lideratge institucional que represente tots els municipis d’un territori o d’una comarca, com fan per exemple les mancomunitats. Això sí, cal dotar-les dels recursos necessaris perquè s’han mostrat una manera efectiva de fer polítiques públiques que informen, pregunten, escolten i impliquen la participació de la ciutadania.

El món rural pot ser la solució a molts dels problemes socioeconòmics d’un futur no tan llunyà. Revertir el desequilibri territorial que pateix tal vegada siga la clau de volta que ens permeta instal·lar-nos en un sistema de vida més sostenible i humà.