Odissea fora de camp

Travessar el Mediterrani en les condicions en què ho fan avui els migrants és una de les odissees més perilloses del món. L’Organització Internacional de les Migracions (OIM) registra la xifra de 28.260 migrants morts o desapareguts, molts d’ells xiquets i xiquetes, en els deu anys que van de 2014 fins a 2023 en la ruta del Mediterrani cap a Europa. El viatge, si és que es pot anomenar així, més letal és a través de la Mediterrània central, de Líbia a Itàlia, per arribar a l’illa de Lampedusa. És una travessia amb barques insegures, precàries, en condicions terribles. Els migrants procedents de Mali, Senegal, Costa dʼIvori o Gàmbia fugen dels conflictes socials, la fam, la pobresa o les violacions dels drets humans. Una tragèdia de dimensions colossals. Avui, amb diferència, és la ruta més mortífera del planeta.

Aquest viatge infernal és el tema central de la pel·lícula Jo capità (Io capitano, 2023) del director italià Matteo Garrone (Roma, 1968), premiada amb el Lleó de Plata a la millor direcció en el passat Festival de Venècia, on, a més, l’actor principal, Seydou Sarr, es va emportar el Premi Marcello Mastroianni a l’actor revelació. Narra la història d’un accidentat periple, des del Senegal fins a Europa, de dos jóvens ingenus, innocents, Seydou i Mousa, travessant el desert del Sàhara i Líbia, per acabar creuant el Mediterrani en una barca replena de gent i amb carències absolutes de seguretat, queviures i aigua. Matteo Garrone l’ha dirigida de forma convincent. No debades, Jo capità està inspirada en una història real. L’any 2014, un jove de quinze anys, Fofana, sense cap experiència nàutica, va ser triat per uns traficants per a capitanejar una embarcació amb 250 persones fins a Europa. Com a premi pel seu esforç i sacrifici humanitari va estar tancat dos mesos en una presó perquè la policia el va confondre amb un contrabandista. Així de cruel és el present d’aquests migrants.

Tanmateix, aquest itinerari extremadament realista està impregnat també dels somnis i de les fantasies d’aquests dos subsaharians que intenten vindre a Europa per canviar de vida. És molt original la mirada de Garrone respecte d’altres travessies extremes. És com si contemplàrem el fora de camp d’una dramàtica experiència visual. Allò que mai veiem en els documentals, que mai se’ns ensenya. La part invisible. És més, en cap pla del film hi ha un actor europeu. Els dos jóvens d’aquesta èpica aventura són actors no professionals, com la resta dels protagonistes del film, aspecte que dona una gran credibilitat a les interpretacions. També Jo capità recull molts testimonis que arribaren a mans del director. Alguns dels més colpidors són la caminada per un desert hostil, amb persones exhaustes que són abandonades pels traficants a la seua sort en les desolades dunes o la venda i explotació com a esclaus en un país com Líbia, dominat pels senyors de la guerra, sense cap protecció de drets democràtics o civils.

Matteo Garrone, autor d’una obra ja consolidada com Gomorra (2008) i Pinotxo (2019), admirador del cinema de Jean Vigo, assenyala amb rotunditat, posant el dit a la nafra: «Jo capità se situa en el pla dels drets humans i intenta donar resposta a una pregunta que es fa molta gent que vaig conéixer fent la pel·lícula: ¿per què els europeus podem recórrer el continent africà amb llibertat, però ells han d’arriscar la vida per arribar a Europa?».

Revista número 499. Febrer 2024.