Ombres de la buidor

He tornat a l’obra de Sergio del Molino. L’any 2017 vaig dedicar tres articles consecutius d’aquesta secció al llibre La España vacía. En el seu moment, em va interessar moltíssim aquest assaig sobre l’interior peninsular, rural i despoblat, però fonamental en la configuració de l’imaginari col·lectiu espanyol i en l’experiència dels emigrants a les ciutats. Transcorreguts set anys, he llegit dos llibres posteriors que l’autor va publicar sobre el tema: Lugares fuera de sitio (2018) i Contra la España vacía (2021). Més enllà de l’interés que em suscita la proposta assagística de Sergio del Molino, m’inquietava saber què deia, en ambdós llibres, sobre Joan Fuster. Les declaracions en les entrevistes promocionals revelaven un recel important envers l’intel·lectual valencià, acusat de nacionalista, amb tota la càrrega despectiva que el terme pot adquirir. La lectura directa d’aquestes dues obres –que conformen una mena de tríptic amb La España vacía– no deixa cap lloc per al dubte. En efecte, Del Molino carrega durament contra Fuster, ja que considera que la seua aposta per nacions de base lingüística i cultural aboca Europa a la fractura tràgica que va conduir, per exemple, a la Segona Guerra Mundial. Per contra, la tria del patriotisme constitucional com a motor de cohesió social, basat en valors cívics i democràtics, a la manera de Jürgen Habermas, sembla per a Del Molino un antídot contra els mals que denuncia, a més d’un factor fonamental de cohesió per al projecte europeu.

No puc entrar, ara, en el tipus d’arguments desplegats contra Fuster, però he de reconéixer que em pareixen insuficients, per febles i capciosos. Una persona lúcida i formada com Sergio del Molino obri, en aquest punt, una porta per la qual entra un discurs impregnat de populisme. Resulta sorprenent, però només fins a cert punt. La contenció expressiva i intel·lectual que caracteritzava La España vacía es difumina en els llibres posteriors, on els plantejaments es manifesten de manera més directa i crua. D’alguna manera, aquella Espanya interior, agrària i abandonada, sembla un pretext, una simple premissa, per a poder presentar una determinada idea d’Espanya en la qual, en el fons, l’element de la buidor no era tan important com podia semblar al començament.

He tingut l’oportunitat de parlar sobre aquesta qüestió en un congrés internacional sobre la ruralitat en les literatures hispàniques, a Alcalá de Henares (ciutat a la qual, per cert, també vaig dedicar un article en Saó). Ha estat una trobada enriquidora i plena de suggeriments, com també de punts de vista discrepants que han estimulat el diàleg. Em pregunte, tanmateix, si un debat així és realment viable fora dels àmbits acadèmics. La severitat amb què Del Molino s’expressa, sobretot en Contra la España vacía, fa pensar que, traspassat un llindar determinat, la confrontació és inevitable i difícilment resoluble. Mentrestant –i en això coincidisc amb l’escriptor–, els llibres i les aules ens donen una treva, un breu alé d’esperança.

Revista Saó Núm.509, pàg.50. Gener 2025.