On els límits?

Tindre un, o més, gossos i gats en les masies, alqueries, masos i riuraus. També els caçadors, llauradors o gent de la muntanya i de l’horta. En les rajoleres, finques rurals, cases de fora vila i també al poble. L’home sempre ha contat, a les nostres contrades, amb la presència i acompanyament d’aquestes bèsties de companyia, alerta i protecció. A més molta gent als qui no els hi eren tan necessaris, en tenien pel plaer de fruir de la seua companyia i si em permeteu confiança. O siga que la cosa ve de milers d’anys. Res de nou, però molt a atendre.
L’abundor de mascotes que hi ha ara per tot arreu allà on anem, i les que no veiem que hi són a casa i no poden eixir (peixos, lloros, caderneres, granotes, tortugues i més), ha creat tot un món de negoci, afectes, disbarats, despeses, descontrols i esnobisme que alguns especialistes, observen estupefactes davant l’espectacular davallament de naixements a tot l’estat espanyol. L’augment de la devoció en aquesta cultura ha experimentat un creixement exponencial, fins al punt que les autoritats han hagut de prendre mesures i establir regles, atés que els propietaris dels animalets no actuaven davant les evacuacions de les seues criatures, empudegant places i carrers, de les nostres poblacions.

Però la qüestió que porta a alguns especialistes a posicionar-s’hi, va més enllà del que és purament anecdòtic i circumstancial. Esbrina possibles efectes i hàbits –alguns d’ells constatats- que els amants dels animalons, porten a l’excés manifestant la seua estima sense mesura, tot confonent que el gosset que tenen als braços, no és una persona, que és un animal; va a quatre potes, té cua i lladra. De fet, algunes d’aquestes persones, estan caient en una paranoia on ja no saben destriar els límits, entre persona humana i animal. Poca broma!
L’especialista en relacions entre persones i animals Carlos Carrasco, aplega a afirmar que «… en general, l’afecte que la gent proporciona als gossos és més un premi per als humans que no per a l’animal» Sembla que algunes persones, s’han begut l’enteniment tractant als animals com si foren persones humanes. Una relació sana seria aquella en què el propietari, tractara al gos com a animal, afirma l’expert que abunda més en les seues propostes i consideracions.

Pel que fa a la cura i atenció de l’animal, afirma l’especialista que molt sovint, algunes famílies per consentir la demanda dels fills, adquireixen un gos sota la pressió d’aquests, alguns molt menuts, assegurant als seus pares que ells en tindran cura i atenció de l’animal. Però això quasi mai esdevé així. Si és un cadell, sembla que s’ha de traure molt sovint a passejar i els xiquets, al principi ho agafen molt contents, com un joc, però un gosset no és com un joguet que el deixes i no demana res. L’animalet té necessitats que s’han d’atendre, quan siga, s’haurà de portar al veterinari, etcètera. I això, unes criatures no ho poden atendre. Al remat, són els pares –vulguem o no- els qui hauran de fer front a la situació.

Carlos Carrasco manifesta que, quan tractes un gos com si fóra un xiquet «no l’estàs respectant, perquè li poses una responsabilitat que no li correspon» «Necessiten límits i normes, necessiten exercici físic i mental». Una altra situació anòmala, que l’autor de “Haz equipo con tu perro” (Plataforma) destaca, és aquesta que sembla que s’hi dóna molt sovint quan «la gent tracta el gos com si fos un nen amb pèls que lladra» A més hi ha tot un sector (parelles joves i altres) d’amants dels animals que trien la mascota, abans que no tindre fills.
Algú podrà explicar, com es pot triar entre una persona, fill o filla!, o un animal? S’ho hauran de fer mirar!