Tens 0 productes a la teua cistella
Els mitjans de comunicació i els polítics en el poder —llevat dels d’esquerres de debò— d’arreu del món no paren de dir-nos que els països rics «regalen» exorbitants imports de diners als països pobres —que cada cop en són més…— o en vies de desenvolupament. Amb tot i això, és cert al cent per cent? I, en cas afirmatiu, com s’hi adjudiquen?
I, a banda de l’anterior, quin és l’objectiu darrer d’aquestes informacions que ens presenten un «club» territorial de rics que hi posa tant el coll en el bé de la humanitat?
Donem-li una ullada a qui ajuda, com ajuda i qui rep aquesta mena de regal de Santa Claus o dels Mags d’Orient.
L’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD)
D’acord amb dades oficials, entre el 1980 i el 2019 —gairebé 40 anys—, els països opulents destinaren quatre bilions de dòlars —100.000 milions de dòlars anuals— als països pobres o poc desenvolupats a través de l’AOD.
La primera pregunta que ens hi podríem fer és: què s’entén per «poc desenvolupats»? I, si som una mica escèptics, la següent podria ser: Hi deu haver algun projecte que impliqui fer negoci dels vulnerables del planeta? Si, a continuació, descobrim per vies oficials que, el 2021, les possessions personals dels més rics del planeta superava de manera considerable aquells 100.000 milions de dòlars, resulta que no sembla haver-hi massa altruisme dels estats dels quals formen part…
Aquesta mena de «regal enverinat» es lliura mitjançant donacions i crèdits, els «beneficiaris» dels quals han de rescabalar-los en condicions força difícils i ingrates.
El principal «postor»
És el Comitè d’Ajut al Desenvolupament (CAD). Els membres que més en donaren —en milions—, del 1980 al 2019, van ser: els Estats Units (EUA) (22.696), el Japó (13.283); Alemanya (10.466); França (8.895) i Regne Unit (4.547).
Quines van ser les millors «garrofes»
EUA va assignar-ne les seves a ajut humanitari (12,9%) i governança (11,5%), el Japó a transport (23,5%) i energia (13,1%), Alemanya a educació (13,7%) i energia (10,2%), França a educació (21,8%) i deute (12,5%) i Regne Unit a governança, ajut humanitari, educació i salut.
Cal tenir en compte, a més a més, que la majoria de països donants pertanyen al CAD —creat el 1961—, on també participen un grapat d’organismes internacionals i regionals mitjançant l’«ajut multilateral», i que l’AOD depèn de les aportacions dels països donants.
Principals destinataris
L’AOD va enviar-hi, entre el 2000 i el 2019, 2,4 bilions de dòlars.
De més a menys i en milions:
– Iraq en va rebre 87.855 dels EUA. Casualment, el país que l’havia envaït per tal d’annexionar-se el seu petroli…
– L’Afganistan, 80.113 del mateix país, malgrat que la guerra li va costar a EUA 2,2 bilions de dòlars. No obstant això, el govern nord-americà va buidar la guardiola bancària del país envaït i després abandonat a la seva sort a fi de pagar unes «engrunes» a les famílies dels soldats morts. Precisament ara, quan la fam massiva i el fred estan matant milions d’afganesos. Moltes més morts, per cert, que ucraïnesos, els quals, endemés, reben ajut, cosa que no ocorre amb els afganesos.
– Etiòpia, 61.227 d’EUA i Regne Unit.
– Síria, 50.712 d’EUA, i això que han «subvencionat» moviments gihadistes contra el règim de Bashar al-Ásad, aliat de Putin.
– Nigèria, 50.671 de Regne Unit i EUA.
– La República Democràtica del Congo, 49.684 d’EUA.
– Vietnam, 48.015 del Japó.
– Tanzània, 46.712 d’EUA.
– El Pakistan, 44.705 d’EUA.
– L’Índia, 43.145 del Japó.
– Bangladesh, 39.213 del Japó.
– Palestina, 38.743 d’EUA, que ofereixen des de sempre un suport incondicional a Israel.
– Moçambic, 36.444 d’EUA.
– Kènia, 35.194 d’EUA.
– Egipte, 34.844 d’EUA.
– Uganda, 31.812 d’EUA
– Jordània, 29.253 d’EUA.
– Turquia, 29.248 d’Alemanya i el Japó.
– El Iemen, 26.760 d’EUA.
– Ghana, 25.773 d’EUA i Regne Unit.
Com hi podem constatar, EUA «esmerça» fortes sumes a l’Àfrica, però des d’un enfocament prou diferent del de la Xina.
Què és el CAD?
Els membres que en formen part són: Alemanya, Austràlia, Àustria, Bèlgica, el Canadà, Corea, Dinamarca, Eslovènia, Espanya, EUA, Finlàndia, França, Grècia, Hongria, Irlanda, Islàndia, Itàlia, el Japó, Luxemburg, Noruega, Nova Zelanda, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit, República Txeca, Eslovàquia, Suècia, Suïssa i la Unió Europea (UE).
Quant als observadors del CAD, estan els restants membres de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics (OCDE), el Banc Mundial (BM), el Fons Monetari Internacional (FMI), el Programa de Nacions Unides (NU) per al Desenvolupament (PNUD), el Banc Africà de Desenvolupament, EL Banc Asiàtic de Desenvolupament i el Banc Interamericà de Desenvolupament.
Per què són tan generosos els grans donants?
Perquè tenen interessos crucials en política exterior, com a conseqüència dels econòmics.
EUA
N’és el principal donant i va duplicar la seva AOD en dos períodes: 1980-1999 i 2000-2019.
En el primer període un terç en va anar a Israel i Egipte, que eren socis fonamentals de la seva política a l’Orient Mitjà i també grans compradors d’armes pesants procedents d’EUA. Quantitats prou més petites lliuraren a El Salvador —en foren el principal valedor del règim militar dictatorial—, les Filipines —on han mantingut bases militars durant dècades— i Bangladesh.
En el segon període, les màximes donacions arribaren a Iraq i l’Afganistan.
La conclusió està a l’abast de qualsevol ment: la geopolítica ha estat l’objectiu fonamental d’EUA. Tanmateix, n’hi ha més: com que Iraq, l’Afganistan, Jordània, Pakistan i Colòmbia són grans importadors d’armes pesants, els les van comprar als seus donants…
Si ens centrem en les dues primeres dècades del segle XXI, els «regals» americans han estat molt relacionats amb la guerra i la seguretat, combinades amb les humanitàries i de rehabilitació (que també deixa prou diners als «rehabilitadors».
En el cas de seguretat, hi ha partides molt importants per l’Orient Mitjà, Nord d’Àfrica y l’Àsia Meridional i Central.
Una conseqüència de les partides destinades a Seguretat i Defensa és que es difuminen les fronteres entre diplomàcia i defensa. En el cas d’Iraq i l’Afganistan, les despeses van ser immenses i eclipsaren durant anys Egipte i Israel.
El Japó
La seva AOD està molt concentrada a Àsia i destinen dues terceres parts a préstecs, no pas donacions.
Entre 1980 i 1999, l’aportació més gran va anar a Indonèsia i la Xina. Entre 2000 i 2020, al Vietnam, l’Índia i Iraq, ocupat pel Japó en coalició amb els restants ocupants.
Els ajuts del Japó a la regió asiàtica tenen un objectiu comercial, perquè hi volen mantenir la seva influència econòmica, dominada ja per la Xina. La meitat dels ajuts són per a transports, perquè són importants fabricants de vehicles, no pas per a assumptes socials ni infraestructures bàsiques.
Alemanya
Va duplicar la seva aportació invertint en bastants països receptors. Hi predominaren els interessos comercials i la venda d’armes pesants.
França
També té prou diversificades les seves aportacions, que van anar a parar a les antigues colònies i territoris d’ultramar. Hi ha, doncs, vincles històrics i comercials.
Rússia, la Xina i l’Índia
Encara que no formen part del CAD, Rússia va augmentar-ne la seva AOD durant la segona dècada del segle XXI i, al final, els seus principals receptors van ser Cuba, Kirguistán i Corea del Nord.
La Xina utilitza l’AOD per a penetrar econòmicament en molts països. Va començar a ser donant el 2012 i el 2018 va establir l’Agència de Cooperació Internacional per al desenvolupament de la Xina (CIDCA).
Les contribucions del gegant asiàtic a organitzacions multilaterals —les conformades per diverses nacions— han ascendit de forma sorprenent. Hi usen bancs regionals de desenvolupament, com ara el Banco Asiàtic d’Inversió en Infraestructura, i les NU. El fet més destacable és la seva creixent i important presència a l’Àfrica a través d’inversions directes: construeix infraestructures a canvi de recursos naturals, cosa que mai no feren les metròpolis europees amb les seves colònies, fet que la situa per damunt èticament davant seu.
Tampoc no hi ha seguit EUA una política semblant a la de la Xina, la qual prioritza la seva participació en organitzacions internacionals per consolidar-se en el sistema mundial mitjançant el comerç, no pas els conflictes bèl·lics.
L’Índia n’és receptora, però també ha esdevingut donant en crear la seva pròpia corporació de cooperació per a contribuir en organitzacions multilaterals. Hi empra bancs regionals de desenvolupament, Nacions Unides i el Grup del BM.
Són el BM i l’FMI «germanetes de la caritat»?
Si bé hi ha països que necessiten ajut econòmic per a sobreviure, n’hi ha amb dirigents que volen comptar amb recursos financers encara que no els hi necessiten. Ho fan a través del BM i de l’FMI.
EUA exerceix un ferri control sobre aquestes institucions i s’hi ha pogut copsar perquè tots dos sols concedeixen crèdits a països que duguin a terme «ajustaments estructurals» que afebleixen el sector públic del país i retallen despeses socials (sanitat, educació, transports, pensions…).
Els EUA posseeixen un 17,39% del percentatge de quotes de l’FMI, a més del dret a vet, veritable mecanisme de dominació, i el Japó un 6,4%.
Així mateix, tant el BM com l’FMI prioritzen els seus crèdits a països amb rendes mitjanes o mitjanes-altes i població important, mentre posterguen els països pobres.
Interessos geopolítics, comercials i de subjecció
A més de la perspectiva geopolítica a l’hora de concedir crèdits, hi ha els interessos comercials, que acostumen a estar vinculats a les produccions nacionals dels «generosos» donants. Sense oblidar la potenciació de lligams de dependència per als països més desposseïts, però amb béns necessaris per a les grans potències.
Acabaré amb una anècdota, suposo que desconeguda pel gran públic, i és que Rússia ha estat durant molts anys el segon país beneficiari dels crèdits concedits per l’FMI. Ucraïna n’ha estat el tercer…
1 He pres les dades del llibre Hegemonías, bloques y potencias en el siglo XXI. El orden mundial tras la guerra de Ucrania, de Vicenç Fisas (Ed. Catarata, 2022).
