Ona XXIX

La petita Tony Buddenbrook era vertaderament encantadora. Sota el capellet de palla s’endevinava una esplèndida mata de pel…Hermann Hagenström…li va donar un petó…ella, amb una agilitat increïble…feu paret amb la mà esquerra…i amb la dreta li propinà tres o quatre bufetades amb totes les seues forces…Es passejava per la ciutat com una xicoteta reina que es reserva el dret de ser amable o cruel segons el seu caprici i humor del moment.

Els Buddenbrook. Thomas Mann

1

La parròquia estava petada, tant que sorprenia com podien seguir entrant feligresos sense aturador, on era que seurien, si l’edat mitjana del caramull humà allà arraulit passava de llarg l’edat del finat, que ja no compliria els vuitanta anys, si més no, i ho estava tant de gom a gom que en arribar el fèretre no se sabia si el podrien enretirar al mig del pas central de la nau del temple, els de la funerària feien cara fúnebre, no pel cas, cosa a la qual ja n’estaven avesats, sinó pel tràfic de gent a les portes, coronades per la densitat del curull d’humanitat que guardaven el seu si, el pas barrat de fet fins el punt que qui havia d’avisar els prelats locals que tot estava llest, però a les portes del cel, no n’era capaç de saber si seria possible apropar-se a la sagristia a informar-los que era ajustada l’hora de sortir a rebre’ls, finat i família, perquè l’acte luctuós s’iniciés, que es donés el toc de sortida a l’entrada, les campanes tipes de tant de voltar, sabudes que Sant Pere ja les havia escoltades i començava a empipar-se de tanta insistència, que en són de pesats aquests fills de Déu, mare de Déu, com si fos la primera vegada cada vegada, com si cada vegada fos la primera vegada, ja comence a repetir-me de tanta campana giradora, i fou quan els prelats, que alguna cosa es temeren, que sortiren a l’entrada micròfon en mà, talment d’una actuació musical es tractés, o representació teatral, no era el cas, però, de desitjar-los molta merda, ni poca tampoc, tot i que les casulles i les pitreres que lluïen no eren del tot passades de fresc pel jou de la rentadora, ans al contrari, eren, actants i vestuari, secundaris vinguts arrapafuig no se sap d’on per fer-se càrrec de la cerimònia, el titular, negre de condició, s’havia trobat enmig d’una immensa gentada per València, a l’hora de la mascletà, i li era estat del tot humanament impossible, i divinament sembla que no va haver res a fer, per arribar al poblet a temps, i encara gràcies que uns segones espases del redol s’havien ocupat de no deixar poble, família i al del cos present a l’estacada, però tot d’imprevist com succeí, no tenien les millors peces a disposició, les minyones feia molt que no se les podien permetre i rentaven l’atrezzo molt de tard en tard, siga com siga, finalment, secundaris, fèretre i família pogueren passar temple endins fins col·locar-se tothom en posició i s’inicià la cerimònia amb normalitat aparent, aparent i prou, perquè parlar de normalitat en tot quan fa al senyor del Lloc, i quin lloc, era, això no obstant, agosarat, com intrèpid era iniciar l’escalada per arribar-hi, una pujada de graons descomunals, una invitació a l’accés franc a peu pla des del carrer, costerut i inclinat respecte del pla de la façana de la fàbrica, que això semblava, un mastodont de finca cantonera als peus de la qual hi havia la font principal, escortada pel sud per la casa del poble, a l’est per la serra protegida de poc, i unes descomunals finestres que li feien d’ulls escrutadors dels pocs habituals que s’hi internaven per aquella ruta d’ascensió incerta i difícil retrocés, de tornada en direcció descendent, si t’havies entretingut una mica més del compte, cosa que era bastant fàcil que passés, concloure la davallada fins al carrer sense novetats, mínim alguna nova de poca importància en forma de pas canviat i agafada d’urgència al passamans que no sempre estava en condicions, era del tot arriscat, i improbable que acabés orfe de notícies, no seria la primera vegada que d’aquella panxa càlida en forma de casino sortís de cap algun veïnat que s’havia negat a deixar-se acompanyar per altre contertulià més asserenat, dels de poca tendència a tornar-se en altre en tastar el primer licor del lloc del dia, i que mantenien el posat, si no en òptimes condicions, almenys amb la suficient dignitat per convertir-se provisionalment en passador de condició, i per tot això i més, i no únicament per retre homenatge a la comunitat en déu que deien els prelats en la seva homilia, que el cos de la parròquia era plena d’ànimes, esgarrifosament reblerta de condicions i pensaments diversos, qui més qui manco, allà no hi havia ningú que no hagués passat en una o altra, en més d’una la gran majoria, ocasió pel Lloc, ascendit pels graons estranyament exagerats que menaven a la porta d’accés, posar la mà al pany i empènyer-la per obrir-se pas a l’interior des d’on se sabia que unes mirades intensament desvergonyides ho esbrinarien tot de qui hi arribava, i tot d’un cop d’ull, el temps que necessàriament transcorria entre l’entrada i col·locar-se en un d’aquells escambells altíssims que presidien la barra, elevadíssima al seu torn, com una murada que feia de resistència als presents, que eren dirigits així cap al cor del local, on una gegantina estufa de llenya exerciria de sol per a tots qui volgueren gaudir-ne, que eren tots els del lloc i els passavolants que s’ho trobaven, havien arribat al cel del llogarret.