Ona XXV

Bisogna fare la pròpia vita, come si fa un’opera d’arte.

Il piacere. Gabriele D’Annunzio.

1

De vegades, i no s’equivoca, Gràcia obté una mena de missatge físic, inapreciable per a ningú més, en principi, quasi es diria que una mica més enllà dels sentits habituals, aquells que la majoria de la gent arriba a percebre, algunes persones amb dificultat, s’ha de dir, i que podríem qualificar de premonitori, i fins i tot carregat d’una subtil advertència, ja t’ho he dit, per aquí no vingues, que no és, però, cap prohibició definitiva de res, emperò, déu n’hi do , sí que és un senyal inequívoc que, si és possible, no hi tornes per allà, i jo, que de primeres, m’ho solc agafar una mica de conya i faig com si fes la punyeta en endarrerir la partida del lloc indicat, i em faig el ronser, ara vaig ara em quede, en veure que Ona s’ho agafa, contràriament a jo, ben seriosament i enceta la retirada en forma de corredissa que vol aparèixer com de juganera per bé que acaba sent una fugida en tota regla, comence a accelerar el pas, xino-xano rítmic, sense que se’m represente cap indignitat en el moviment, i acabe superant a ambdues en el retir, i així anem passant-la, fent del viure una expressió que vaja una mica més enllà d’allò immediat procurant que, si no una òpera, s’assemble a un recitat estructurat on les paraules i les coses obtinguen el seu sentit en el silenci acordat entre els gestos, les mirades, els sentiments, les premonicions, l’estètica, sense defugir la moral, tot i que l’atenta mirada de Nietzsche no se’ns separa ni una estona, i caminar, fer el curs vital que és viure, el mès apropiadament possible, si és possible, malgrat extremitats circumstancials que et deixen la boca seca, la gola inhàbil i les cordes vocals sense el vibrator necessari per articular sons, capaços de refer-nos entre la brama de l’odi i la manca d’empatia, seguir amb la nostra íntima veritat.

2

Me dió una hostia! es va penjar, com fan els atletes de les paral·leles, i per una inevitable impossibilitat de davallar de les barres, l’engruna enganxosa a les mans li ho impedia, s’hi va quedar fent voltes, pengim-penjam, fins que varen acudir a desencavallar-lo de la manca d’empatia que el va acomboiar tota la vida, una falta que compartia amb persones normals, i no tant, que malauradament estan, estem, incapacitades de veure més enllà, ni que siga una engruna minúscula, dels nostres nassos, i encara més si la nostra ocupació ens limita als afers en els termes que teníem previstos, precisament aquests i no altres, perquè, vulguem que no, vivim entre balises de protecció, la nostra visió del món és incertament instal·lada en la falsa certesa, inqüestionablement dirigida cap a allò que en la seua mateixa prescripció prohibeix qualsevol substantiu que no incloga l’anterioritat en la seua derivació, així que a aquell me dió una hostia es va haver d’agermanar amb un llàstima, cosa que ni a una ni a l’altre dels afectats ens va arribar a emfatitzar el gest el més mínim, ni una engruna, que ja havíem comprés que de totes les opcions de maldat a la carta aquella era la menys compromesa amb el món, la més justa i la més allunyada del ser inic, un mal record, que morirà com moren les vides absortes en l’odi abans de la mort física, com moren els éssers incapaços de contemplar en l’altre un bri d’existència factible, una engruna de possibilitat manifesta a estar aquí, també i ara, a exigir ser, ni més ni menys que la resta, sempre és la resta la que malda per impedir que els altres sobrevisquin, i en algunes ocasions, això rai, passa que l’hòstia es torna real i en la seua contra i és en el pengim-penjam on troben els descans, sense que, però, hi haja cap llàstima pel mig, ni que la cosa hagués succeït molt abans, abans fins i tot d’establir cap relació amb l’innombrable, esquifit insecte amb cervell de cap de misto, si no d’agulla de cosir, en tot cas, veritablement, un ésser destinat al nul zero fred de l’infern en solitud eterna merescudament, i en el camí vàrem aprendre, com sap l’ofici, que el més pròxim que pots arribar a tenir la mosca collonera sempre insatisfeta de tocar els collons és fer-te visible a l’agressor, que el millor que pots fer, i és una lliçó que mai oblidarem, és passar d’esquitllentes devora seu i no caure en la temptació de procura-li una nova afició, que els insectes d’això no en saben, de mutacions en positiu per modular els inconvenients que causen, sinó ben al contrari són els insignificants més preparats per a seguir habitant el merder colonitzat per la mà de l’home, i és aquí quan hom es confon, pretendre un diàleg amb algú que desconeix el sentit d’un canvi de paradigma.