Ona XXVI

El vent de la tardor bufava sobre Anglaterra. Arrencava les fulles dels arbres, les feia papallonejar mentre
queien, pigades de vermell i de verd, o les feia planar en amples giravolts abans de posar-se a terra. Als
pobles, bufava a ratxes des de les cantonades, i vetaquí un capell enlaire, vetallà un vel que s’enfilava dalt
del cap d’una dama.

Els anys. Virginia Woolf

1

L’home és l’ésser, únic de fet, que viu en l’estructura, de la mena que
hom vulga imaginar, i tan gran o minúscula com es puga assumir, segons
capacitats diverses, de vegades basta de saber què menjaré avui, si hi puc
arribar al lloc que havia previst, com es comportarà aquell gas en
determinades condicions, de quina manera podré controlar el gest, passarà
avui, o no, el tren que m’ha de dur a la feina, tot són qüestions que ens
mantenen uniformats en les conjuntures en què estem instal·lats,
obligatòriament fermats o en aparença voluntària, tan se val, en quasi totes
les circumstàncies l’humà ja ha fet un mapa dels seus moviments
immediats, voltat de renou, escortat de certeses, allunyat del silenci que
possibilitaria un canvi de plans, una insurrecció a la norma, improvisar
fefaentment i no permetre que la corrua faça una passa de més sense el
consentiment ver, i, enlloc de romandre encastellat en la casella assignada,
dissoldre el tauler de joc, com fa el vent que anuncia una caiguda aleatòria
de fulles de matisos iridescents en llocs distants i temps compartit, com fa
l’aigua que davalla sobirana des de les entranyes de les serres per rierols ignots d’aventures fins dotar de relleu la fesomia de l’entorn, així les aus que dansen arreu i escullen l’on de repòs abans de la gran migració, però
l’esser ocupat en estructures no coneix més enllà dels nassos que afiten llur
mirada, limiten les accions i incapaciten per poder decidir, i tanmateix és
ingovernable sense aquesta llei suprema, la de la prohibició de desconèixer
els marges, optar pel devessall de les ocurrències, ignorar les normes que el
llenguatge imposa, el convertiria en alguna cosa distinta capaç de devorar-
se instantàniament, d’aquesta forma, sotmès als perímetres socials, el
canibalisme es torna sostingut, més o menys veloç i amb els objectius ben
definits, sense sorpreses, en funció de si sé si menjaré, com es formalitzarà
aquella imatge, la construcció de la qual em produeix endorfines, si seré o
no l’escollit per participar a la bacanal del frenesí humà.

2

Les estructures són la casa de l’humà que està per aprendre a viure,
però també ho és la de l’humà que creu haver aprés a viure, es diria que
l’estructura és la condició prèvia de l’humà, l’humà ho és per l’estructura,
és parlat per aquesta, com el camí que ha de recórrer per arribar-hi, una riba
on tot encaixa, aquell locus amoenus on amics i trobadors es confonien
amb els éssers celestials, una mena de refugi idealitzat, paradisíac o no, on
poder-se emmirallar, tan demoníac de vegades que costa de diferenciar-los
uns dels altres, uns cants dominicals previs a un assassinat a sang freda, uns
comiats d’avantsala d’un viatge sense destinació, unes paraules d’amor preludi d’una violència incommensurable, unes mirades d’agraïment al progenitor just abans de volar gravetat avall, l’estructura ho conté tot, com
en la llengua, tot se sosté, i són els volàtils espècimens que no s’hi avenen a
entendre-ho, aquells que es creuen escollits pels fats divins, marges
incontrolables que eixamplen els límits estructurals, els qui representen
l’excepció que confirma la norma, més enllà de les fronteres habitables de
les relacions, dels jocs d’espills infinits on les forces que graviten el que és
social s’imposen, no hi ha vida, fins i tot en el silenci desitjable de l’ermita
més allunyada, en els confins de les serralades més abruptes, desconegudes
per l’alè de l’humà, hi ha estructura si hi ha humà, humà si hi ha estructura,
per això continue amb la sèrie dels àvalons que són d’una estructura tan
particular que ni Octave ni MatLab tenien prevista de desxifrar, són xarxes
de primera i següents generacions infinites que acoten i assenyalen la
presència inesgotable de nombres primers, més enllà del darrer conegut, i
així són estructures més enllà de l’absència d’estructura, més enllà de
l’enllà del final on els naturals ja no reconeixen primers hi ha la xarxa
tranquil·litzadora dels àvalons assenyalant el camí perquè aquests, els
naturals, no s’hi senten orfes d’estructura, aqueixa, en aquest cas, que els
primers, són incapaços encara de fornir.