Ona XXVII

A Espanya ella gairebé no s’havia rentat. S’havia eixugat amb un mocador de butxaca entre les pedres blanques i eixutes del Guadalquivir. A Espanya tot era apergaminat i clivellat.

Els anys. Virginia Woolf

1

Les hores i els dies, els anys també, passen, degotejant alés que inviten a la calma i el tremolor de les petites branques dels arbres els fan de ressò quasi inaudible, una mena de cor lleugerament greu que deixa avançar els vols de les òlibes quan als capvespres el sol mamprèn la retirada, els daurats de les fulles caigudes inicien la conversió a l’ocre envermellit i finalment al terra enfosquit, i aleshores s’esdevé el reclam de la memòria, no de la nostàlgia, perquè en aquestes alçades de la vida l’única pèrdua possible a sumar als deutes seria l’absència ostensiva d’alguna cosa, i no és el cas, ni de ningú, que tampoc, de tot plegat, i afegint un encara i així, admetríem un haver perdut pel camí el saber estar immers en determinat codi, un temps familiar, i ara escàpol a les temptatives de passejar-lo novament, però sempre amb el benentès que som força conscients que romandre atents tota la vida a les tècniques que solament la perpètua i continuada pràctica permetrien de ser-li encara amical resultava del tot impossible si, com va esdevenir, requeríem de capbussar-nos-hi en d’altres llenguatges exigents, suficientment atapeïts de viaranys perquè l’atenció s’hi centrés quasi en exclusivitat, d’altra banda oberta a la visita pausada i confortable d’universos pròxims i complementaris, que eixamplaven l’horitzó d’expectatives i diversificaven els entreteniments que ara, quan les hores i els dies, també els anys, s’han deixat caure generosament al marge de les preses i les corrues adverses a qualsevol mirar atent, em permeten de recobrar alés que rememoren aquelles sendes antany transitades amb exquisida habilitat i ara senzillament, amb la paciència que s’espera del savi conscient de les seues carències, observe delitosament i agradablement barrege amb lectures i escrits que probablement únicament a mi són entenedors en la memòria que mai m’ha abandonat, ara que les fulles ja han deixat de moure grafismes en l’aire, ara.

2

Me n’havia d’escapolir i la n’hi havia d’alliberar, totes ho són cel·les acollidores que deixen entrar lliurement emocions fugisseres a les quals després triguen més que una estona, el temps per a la qual cosa varen ésser dissenyades, a permetre de sortir-n’hi, ho són, calaixos d’una aparença regular de mà estesa que amaguen un fort puny en encongir-se sobre si, i ho són, també, d’una subtil diversitat en el comú que comparteixen, gens indiferents entres si, totes, absolutament totes, siga llur procedència i destinació tan variada com es vulga imaginar, capaces d’organitzar-se mútuament per cloure’s al seu voltant, com el puny malvat, per fer del colp un sense aire respirable que malmet les opcions físiques i mentals, estovant-te el cervell de manera que la pallissa s’assembla al cruixir dels ossos en caure barranc avall, caigudes d’aquelles que posen tot el cos en una tensió tan extremadament exagerada que la recuperació ho és més dependent de la capacitat que hom tinga de deixar-se anar, relaxar-se, tornar al passeig desentès i plàcid, que no pas a unes grans nafres que requerisquen d’atenció mèdica, que quasi es podria dir que aquesta ho era, necessària i molt i molt aconsellable en aquell abans del tot, fins i tot de la visió d’aquelles encantadores i atractives i minúscules capsetes on era tan senzill de fer encabir emocions perdudes, anhels de la memòria, recuperació nostàlgica d’un passat inexistent, per això me n’havia d’allunyar, la n’hi havia d’apartar, aquella fragilitat de tot plegat en què havíem permès de convertir les trobades idíl·liques, les converses gratificants, les al·lusions a mons compartits, quan en realitat, aquests sí, ho havien estat del tot indiferents en origen uns dels altres, una indiferència que ara, altre ara, es volia corregir en una desesperada temptativa de sobreviure una mica més en les il·lusions malmeses per aquell context tan destructivament tòxic, per bé que aparentment educat, i és aleshores que hom recorda quan hi passava algú desinteressadament per la vorera de casa, allà en el paradís perdut, i et deia, tímid i sabedor que per llur posició social igual no rebria una resposta tan i tan generosa i invitadora a seguir, allò que tu esperaves escoltar, i ho feia de franc i partia en silenci cantonada enllà a la recerca d’una partida on passar l’estona i poder-la petar entre semblants, si més no amics de tapet, conversadors de cafè, l’únic lloc del món on se sabia que aquestes cel·les feridores de voluntats i castradores d’aspiracions no hi tenien cabuda perquè allí senyorejava l’aire incorrupte d’uns bons cigars.