Ona XXVIII

Rude, tosc, suprem. L’home esperava regnant en la seva poltrona, que arribéssim nosaltres, esvalotant amb les nostres banals històries del dia a dia. Deixava que la llum entrés a través dels cristalls de les finestres, i l’il·luminés fins a un punt que resultava molest mirar-lo. No obstant això, això multiplicava els seus nivells d’assossec i serenitat, i el convertia, si cap, en molt més impertorbable als nostres ulls.

Resultava hostil i extremadament distant, i ell ho sabia. Als companys, als seus i als meus, els despertava una espècie de temor i aversió, que creixien conforme passaven els dies rutinaris i l’home ens anava desentranyant, mínimament i amb una extraordinària subtilesa, petites parts de la seva complexitat. A pesar d’aquesta antipatia, o potser a causa d’ella, quan ell començava a parlar, l’aula quedava en absolut silenci, una cosa que mereixia important consideració (qualsevol que es dediqui a l’ensenyament estarà d’acord) i que avivava l’enveja i menyspreu dels seus col·legues. L’oratòria no era una de les seves habilitats, i ell era conscient d’això, fins al punt que moltes vegades evitava tractar amb la gent per no crear-se més enemics.

Durant dos anys, ens va anar transmetent amb les seves calmades paraules importants aspectes sobre la història, la literatura i la llengua del nostre país. Sempre impregnant-ho tot, amb indiscutible enginy i perspicàcia, d’una gota dels seus ideals, del seu credo, que jo crec, li era impossible de contenir. Tenia sort (i és una llàstima dir-ho) que la joventut d’avui estigui en la seva majoria com atordida, i manqui de l’astúcia per a entendre els infinits detalls de llibertat extremista que les seves explicacions contenien. I així i fins a ara, s’ha anat escapolint de diversos embolics, que segurament, li haguessin resultat indiferents.

Vam ser pocs, molt pocs, però alguns el vam entendre i mai vam ser capaços d’odiar-lo. A nosaltres, ens van quedar gravades les seves mordaces paraules, la seva presència, ens va marcar la seva satírica sinceritat i el seu humor replet d’irònics matisos. I ara, després d’alguns anys, sé que és una de les persones més autèntiques que he conegut i que mai coneixeré.

 

Anònim contemporani

1

Amb el temps he arribat a entendre el significat de la nostàlgia, més enllà del dolor que la distància al refugi puga ocasionar, aquell dolor que el no retorn a la casa, la síndrome d’Ulisses, ocasiona en contextos determinats, fins i tot més enllà d’aquella malenconia derivada i la possibilitat que esdevinga en quelcom més seriós, en éssers encara per encaixar en el món de les paraules, i tants més efectes com la psicologia moderna cree expressament, tants com vulga admetre ad infinitum, però no, ho he comprés molt més tard, que el vertader símptoma de la nostàlgia en realitat és saber que allò que vares ser als ulls objectius d’uns passavolants no ho vares voler veure, que en sentit estricte qui hi havia allí davant d’aquells éssers era un altre distint i distant al context que aquells vivien, de fet seria com una mena de doble vida paral·lela, l’alteritat experimentada més enfora que qualsevol consciència fos capaç de copsar, obert de bat a bat en carn viva, ajagut en franca exposició a les mirades altres, petit bocí d’espurnes enceses al capdamunt dels observadors enlluernats, faedor d’un foc immens tot i essent hostatge d’una glacera immòbil, per bé que en la intimitat hom sabia, això sí, per les mirades perdudes, no aquelles que vivien en paral·lel sinó les que en els extrems de les coincidències presents venien a humanitzar-te lleument, una mena de pietat diferida, sí, sabia que en el fons del joc estrepitós de les caigudes i les resiliències hi havia espai per a la comprensió, aquell espai compartit on era factible el repòs i la cura, que abans de partir un gest amable envers la clarícia del bosc encès era suficient fàrmac per aturar el devessall que la ruptura de costures cada dia desfermava l’obertura d’aquell que era jo convertit en altre ostensivament il·limitat.

2

Si la nostàlgia és l’alteritat de l’alteritat, no haver-ne estat conscient del joc suscitat, els moviments provocats entre les peces de l’organigrama, fins i tot no haver-ne copsat cap de formació creixent, ans al contrari, pensar que en aquella posició regnava l’entropia més adversa a cap projecte, l’enyor seria la pèrdua d’una pertinença a un lloc, un espai no necessàriament físic, podria ser-ho també simbòlic, pertanyent a un imaginari en curs, immers en la ficció més pregona que sempre ho serà, ja ho sabem, una parcel·la provisional de la impossibilitat de la quotidianitat, un repensar allò que el real no permet d’experimentar, un espai on els símbols guanyen la partida sempre, un diàleg entre éssers d’una altra condició, ni més ni menys que cap altre humà, però sí distints, surant en la diversitat d’un horitzó desconegut per als observadors poc o gens avesats als codis que imperen en aqueixa topologia algebraica i aritmètica, de construccions de mons que parteixen imprescindiblement d’una afició a llur pertinença, un acoblament en pau entre aquelles línies i superfícies capaces de convertir-se en multidimensionals, fins al punt de travessar, en poques ocasions segur, els marges que la teoria admesa assegurava perquè els salts permesos no anaren més enllà del comú compartit entre els coneixedors d’aitals esquemes, fins al punt de passar per sobre d’Hermite i assumir per Parts allò que un polinomi racional exigia de primeres i forçar de segones que un aplec de savis qüestione, si no és amb la demostració fefaent, el cos del delicte present, que allò no havia estat cap ocurrència, que els passos a seguir ho foren en la plena i ferma consciència de saber que se sabia que allò era possible, per bé que complex, complicat i àdhuc, interessant, i tenir-ne plena consciència, ara, de no pertànyer ja a aqueix exclusiu grup, provoca un fort enyor de no pertinença, que cap aula sènior podria atenuar.