Ona XXX

Com quan arriba la nit després d’un dia ardent, i, esvaïda l’esperança que la foscor apagui les brases que no et deixen viure, veus que l’asfíxia del forn nocturn és encara pitjor que la del sol, perquè ja no hi ha perspectiva d’ombra on refugiar-se, així es va adonar Cros que no tenia altra sortida que matar per no ser mort; i no era el moment d’emparar-se en la defensa pròpia, perquè una cosa és una reacció visceral, i l’altra un avantatge posicional calcular racionalment i a distància.

El jardí dels set crepuscles [La Joia retrobada], 3ª edició, Proa, 1996. Miquel de Palol i Muntanyola

1

Ara que som retornats de l’exili, regressats, perquè de l’exili ets conduït, com ho va ser l’anada, una veu passiva que et fa esdevenir per sempre més un altre immens als ulls d’aquells que no varen haver de partir, fet genitiu a les envistes de les mans incòlumes que no s’hagueren d’entretenir a pastar cap massa que els protegís de les envestides a futur, ara, que ja no observem el nostre dedins abstrets del de fora, ara, que ja hi som una peça capaç d’enregistrar diversitats sense tenir la sensació de la malenconia d’haver perdut sensibilitat, ara, aqueix ara que un instant abans era inaprehensible de tan allunyat que es percebia, com els actes oblidats que fan de la vida un passar pel passat mengívol, ara hi som convençuts, més enllà de les prediccions inútils d’aquells que mai s’han hagut de moure, ho estem de fet, en activa correspondència amb l’estat de què gaudim, ara, malgrat la visió reduccionista d’aquells que veieren salpar el nostre vaixell, ho estem, segurs de les nostres conviccions, i sabem, també en acció i no solament per deducció febril, que aquells que mai van haver de partir, senzillament, són imbècils de condició substantiva, negats per poder copsar la diferència entre una odissea i un viatge, capats de qualsevol il·lusió que vaja una mica més enfora de l’enfora que creuen ataüllar, inconscients del món que els envolta i s’imaginen que controlen, i no és cap insult, ara ho veiem amb meridiana claredat, saber-los exiliats a perpetuïtat de les relacions entre terra i món, entre allò que ens permet separar-nos i allò que ens permet apropar-nos, entre, en fi, exiliats del viure i cofois de romandre improductius eternament en aquella platja on ni el vent no mou de la confortable zona de seguretat, i ara regressem sabuts de les subtils diferències que s’estableixen entre tots aquests morts en vida que pul·lulen els racons del món, ignorants que ho fan, que transiten aparentment la terra, i ni el bri del vent copsen entre la remor dels cants dels ocells, i nosaltres, retornats al llenguatge que ens travessa de part a part, reconstruïts en les paraules que ens menen fins horitzons la visió dels quals ens transmuten en altres a consciència, ocupats en la vida que ens conforma i projecta cap enfora, sempre enfora al caliu del dedins ben enfornat, la joia retrobada.

2

Si alguna cosa et duu directament a l’exili en vida, sobretot en els casos de persones, com ara un professor, un advocat, un metge, que puguen tenir una ascendència o influència sobre un conjunt d’humans, és col·locar-se a la defensiva en presència dels clients, el resultat és com una mena d’abducció de l’ànima, a la manera dels demèntors de Potter, que et deixen aliè de tu fet clavell de sequera, segurament la condició més estricta i ajustada de l’alteritat, en suspensió sense sòl on trepitjar, encara amb extremitats que ho facilitarien, però inútils perquè ja no es regeixen des de la terrassa de casa sinó des de l`àgora de la qual has estat, no expulsat, sinó exposat en carn viva, la manifestació dels sotmesos a tortura, com un sant Llorenç, volta i volta, perquè de qui se li suposa un lideratge, poc o molt, i aquí podríem incloure a alguns polítics europeus del passat més o menys pròxim, no se li espera una reacció d’amagat sinó ben al contrari, sempre una explicació coherent i satisfactòria a la galeria de secundaris, protagonistes al seu torn de la platea, que no suporten, ni es mereixen, haver d’assistir a una representació –qualsevol opció d’exercir el poder ho implica- de baixa qualitat, i no hi ha pitjor escenari que el de la fugida fent mutis, i això, bàsicament, és posar-se a la defensiva, preparar l’escapada abans fins i tot d’haver arribat, saber-se un incapaç d’assumir el se en tota la seua contundència i ostensió, malgrat conèixer les vel·leïtats de la clientela que té tot el dret del món, per això han pagat entrada, de xiular les mancances i les eixides de to, observar atentament gestos i figures, fins i tot vestuari i attrezzo, maquillatges i complements, mirades i paraules, faltaria més, els espectadors sempre tenen el dubte de l’equívoc, l’estrella no, altrament l’exili l’espera.