Ona XXXI

L’Univers del no equilibri és un Univers coherent.

El nacimiento del tiempo. Ed. Tusquets-Metatemas, 2005.

Ilya Prigogine

 

 

1

 

 

La irreversibilitat, en la seva invitació al desordre, és també un element creador d’ordre, i en aquest cas, resulta un comportament quàntic, és quan la imprevisibilitat del següent estat d’un sistema ens esclata davant dels nassos, just el lloc on Ona viatja de continu, en la punta del nas de la Fletxa del Temps, perquè Ona és una ona convergent, per allà on passa, i jo devora, reorganitza el Futur que ja ha passat i el torna Present, vist que Ona viu eternament instal·lada en un present perpetu del qual jo me n’aprofite intensament, ignorant, com ella fa explícita i determinada en tots els gestos, la pertinaç i persistent aparença d’una existència basada en un futur que no existeix, un present que és absolutament efímer i un passat que no és altra cosa que la desfeta d’una memòria resistent però incapaç d’escollir lliurement, en canvi amb Ona es viu l’ara que ja ha passat i que no existeix una passa més enllà i l’aquí que ja està transformat irremeiablement pel desordre a què sempre està sotmès, i un ordre aparent que, però, permet de fer la següent passa, per improbable que aquesta siga, i jo la seguesc impertèrrit allà on calga, allà on vaja, tot i saber que ella i jo constituïm un sistema coherent en el desordre, com els nombres primers.

 

 

2

 

 

En aquest context mantenir la posició és absurd, seria tant com pretendre que l’ordre ho pot tot durant tot el temps en tot els llocs i en qualsevol direcció, i no és exactament així, perquè, perquè hi haja posició cal un sistema de referència i aquests, en tots els codis que no se sotmeten al classicisme d’ajornar les contradiccions internes, mantenen divergències tan extremes com el fet de ‘recuperar’ més despeses que les invertides per modificar les posicions, de manera que voler mantenir la posició resulta més costós energèticament que deixar-se anar, entestar-se a no perdre el valor de canvi i obrir el pas al valor d’ús acaba per passar factura i l’esclerosi està assegurada, en canvi permetre de tard en tard alguna implosió i, en lloc de seguir ‘endavant’ irresistiblement atret pel refugi que l’única direccionalitat t’ofereix en la fugida cap enlloc, omplir-se d’ona de reflux, i si ho és de les característiques especials d’Ona millor, convergent pot arribar a ser una opció a tenir en compte, senzillament per apartar-se de l’òxid que genera qualsevol camí del qual mai no hem gosat, ja no sortir, sinó ni siquiera mudar de direcció.

 

 

3

 

 

Si agafem qualsevol direcció dins del conjunt dels nombres primers, això és, si consultàvem siga quina siga la carrera de nombres primers, acabats en 1, en 3, bessons primers que encerclen múltiples de 9 que de primeres els seus dígits sumen 9 (en primera instància), etcètera, o qualsevol altra opció que se’ns puga ocórrer, constatem que el conjunt d’aquests números és un desordre absolut, aleatòriament sorprenent, però coherent, coherent en grau màxim, per bé que no previsible del tot, perquè igual que les carreres dels acabats en determinat número s’avancen i muden segons ens situem més o menys allunyats en l’escala dels Naturals, també passa que els Àvalons, que son els múltiples de 9 (en primera instància) encerclats per dos primers, varien en nombre per potències de 10 seguint uns esquemes ‘coherents’, malgrat esquivar l’absoluta predicibilitat, i es comporten, així, com si formaren part no d’un sistema fisicomatemàtic clàssic, de reversibilitat establerta, aquell que afirma que si es desprèn una energia en canviar d’estat és impossible recuperar-la tota en retornar a l’estat inicial, sinó d’un sistema quàntic, aquell que afirma que és possible que fins i tot en determinades condicions se’n pot recuperar-ne més de la despresa, cancel·lant el segon axioma de la termodinàmica clàssica, com es pot observar en aquests esquemes bàsics que segueixen, començant per la Densitat d’aquesta mena de números per Potències de 10 consecutives, si en el 1r Tram, entre 0_10⁶ n’hi ha 99, això vol dir que parlem d’una Densitat ∂₁ de (99/1000000) 9,9·10^-5, els trams següents, ara sí consecutius, presentem la ‘cursa’: 10⁶_10⁷: ∂₂ 100/9·10⁶; 10⁷_10⁸: ∂₃ 145/9·10⁷ (…) que s’estabilitza ‘in crescendo’ més com més avancem en un decreixement ‘avaluable’, 10¹³_10¹⁴:∂₉ 2332/9·10¹³; 10¹⁴_10¹⁵: ∂₁₀ 3782/9·10¹⁴; 10¹⁵_10¹⁶: ∂₁₁ 6125/9·10¹⁵; 10¹⁶_10¹⁷: ∂₁₂ 9920/9·10¹⁶ (..) de manera que la xifra d’un tram posterior resulta la suma dels dos trams immediatament anteriors (9920*=6125+3782; 6125*=3782+2332), amb una petita correcció també avaluable, i aquest valors coincideixen amb altres càlculs curiosament, com ara, els tants per cent que precisem d’una quantitat d’un tram determinat per assolir la xifra del tram següent, ζ (a₁₁ = a₁₀+ζa₁₀), on a₁₁ equival a 6125, i ζ val 61,95% per passar a 9920 (a₁₂ = a₁₁+ζa₁₁), igual ζ que es precisa per passar al tram següent (a₁₃ = a₁₂+ζa₁₂) 16058, valors que també coincideixen amb l’extret de l’equació y = e^{Ln10x – ∆}, x (número d’Àvalons de la potència immediatament anterior) i y el valor que cerquem (de la potència següent), amb valor per a ∆, que mesura els Naturals que es precisen per cada tram de potències de 10 per cada Àvalon, i que és igual a 1,8204, en tots els casos, cosa que es torna a produir en les sumes dels següents polinomis:

1a₁+10ka₁+45k²a₁+120k³a₁+210k⁴a₁+252k⁵a₁+210k⁶a₁+120k⁷a₁+45k⁸a₁+10k⁹a₁+1k¹⁰a₁ (a₁₁, 6130*)

1a₁+11ka₁+55k²a₁+165k³a₁+330k⁴a₁+462k⁵a₁+462k⁶a₁+330k⁷a₁+165k⁸a₁+55k⁹a₁+11k¹⁰a₁+1k¹¹a₁ (a₁₂, 9916*)

Que ens ‘recorden’ al triangle de Pascal, amb valors per a k en tots dos casos de 0,564 i 0,5688, respectivament, i a₁ 70, havent-nos endinsat així en un context de variabilitat previsible en un món del tot imprevisible, el dels nombres primers, amb l’ajuda del viatge dalt de la punta del nas de la Fletxa del Temps menats per Ona, la convergent.