Ona XXXII

El castigat: Hermanos, morir tenemos!

La resta de l’aula: Ya lo sabemos!

(En el context de l’escola municipal de Tavernes de la Valldigna, cap als anys quaranta del segle on es va quedar l’home que no s’estimava les dones)

 

 

1

 

 

Ara partirem i, com sempre, ho sabrem fer dignament, sense esculls sobrers que malmeten la nostra travessia, el nostre anhel d’aventura, com quan els nins petits surten per primer cop als límits que els conté, la frontera que els protegeix, i es llancen a l’ignot amb una voracitat que la ment més transitada es mira amb perplexitat i molta curiositat, partirem enllà de l’aquí a la recerca de l’ara mudat, no som nosaltres de grans bots i canvis, però sí que ho som capaços d’adaptar-nos als nous contextos, als nous aires i possibilitats, i sempre, o gairebé, ho hem fet sense escarafalls ni excedides glopades de satisfacció innecessària, la justa, perquè en la justesa de les coses s’assaboreix millor l’allà de l’aquí que ha d’arribar, com en un avenir de promeses els cels.

 

 

2

 

 

L’home que no s’estimava les dones es comprava els cotxes en funció de les expectatives que s’havia imaginat en relació a si sí o si no en pujarien moltes al cap de la vida del vehicle, si serien més o menys fàcils de convèncer que ell, l’home que no s’estimava les dones, era un bon partit, del segle vint, o del dinou, o més enllà encara, si és que alguna era tan rematadament intel·ligent d’adonar-se’n que l’home que no s’estimava les dones no vivia ni l’ara ni l’aquí perquè sabia tant de la vida que ja estava més mort que viu, per bé que continuava pensant que afegir-se a grups d’excursió o de fer macramé l’ajudarien en els objectius de seguir maltractant les dones amb la mirada, els comentaris anteriors, durant i després d’haver-les conegudes, tan encegat per l’odi que vessava de la seua gens atractiva boca que era incapaç d’entendre que les dones, fetes de generositat i saber estar, si li feien el més mínim cas, si li prestaven la més mínima atenció, si finalment acceptaven de fer-se’n una, com en una mena de cita d’aquelles d’abans, que no tenia res a veure amb les d’ara, però elles sabien que l’home que no s’estimava les dones era negat a l’ara, ho feien més per caritat i passar l’estona obrint-se a la vida que no pas per ser unes putes maleïdes que era el que l’home que no s’estimava les dones pensava, que de la negació per la vida mai no se n’havia sortit, d’ençà dels fracassos de jove, ja des de les incapacitats escolars, la misèria domèstica, la creença d’haver surat pel fet d’haver aconseguit una feina, una feina, malgrat no tenir altre mèrit que parlar una mica a la manera estrangera, altre fracàs, pensar que també elles, les estrangeres, eren unes maleïdes facilones, com ho pensava el règim del qual, l’home que no s’estimava les dones, mai en va sortir.

 

 

3

 

 

Estar en pau, copsar els embats del vent, oldre l’espígol i gaudir-ne els matisos dels violetes, caminar els boscos i aturar-se a les cruïlles i deixar-se travessar pels aguts de les aus, destresa de la natura incomparable a cap altra vessant llur, descansar el cos fins els límits que l’univers permet, que no són altres que les flexions de les gravetats, torsió d’ones, tensió de vectors, relacions on tot es conté, variacions al nostre abast si és que som capaços de ser-los gentils i dignes de créixer en la justesa que el pas del temps, els anys transitats, els esforços oblidats, les carències manifestes, si és que en la vellesa no perdem l’oremus i pretenem de seguir ostentant el ceptre que ja no ens pertany naturalment, si tot això ho considerem útil al món que ens ha atès tot el camí, aleshores, i únicament aleshores, mai abans ni després, capirem les subtileses que ens han voltat, altrament ja serem, com aquells que no estimen amb la suficient contundència el que el món ens ha dat, morts d’abans-d’ahir, màscares inertes de blanquinosa textura.