Ona XXXIII

Un impenetrable vel de misteri envoltava la darrera malaltia de Hanno, que hauria d’haver-se desenvolupat d’una forma veritablement esfereïdora. Cap d’elles mirava a la cara a les altres mentrestant, amb veu baixa, es feien alguns comentaris molt inconcrets i amb paraules molt escollides. Després recordaren aquell últim episodi…la visita d’aqueix jove comte d’aspecte desarreglat que s’havia obert pas cap a l’habitació del malalt quasi amb vehemència. Hanno havia somrigut en oir la seua veu, malgrat que, aleshores, ja no reconeixia a ningú, i Kai no s’aturava de besar-li les mans.

Els Buddenbrook, Thomas Mann

1

D’Ona he aprés tot el que ara necessite per viure tranquil, i l’aprenentatge creix cada dia, s’enriqueix a cada estona que passem junts, que són gairebé totes les hores del dia, des del dia que va arribar i em va mirar als ulls i em va vèncer la seua determinació d’ésser al món, una consistència ferma de vida a prova de desencisos i desassossecs, una intensitat en vertical que em va atraure cap els endins més profunds d’aquella mirada desproveïda d’intencions ocultes, un estar obert al present sense defalliments d’avenirs improbables i, en qualsevol cas, capaç d’esquivar amb una resiliència envejada pels déus de l’Olimp els imprevistos més sobtats, com l’atleta que gira sobre si en el darrer moment per rebre el cop del contacte amb la mínima resistència i segueix el seu camí encara més cohesionat i complet, tranquil d’haver superat l’entrebanc, satisfet d’haver oblidat instantàniament el petit tràngol, de fet, amb Ona he sabut que el temps que dura i s’allarga la dificultat és, com diuen els grecs, acta agere, temps perdut, si li dedicàvem més temps que el merescut a pensar-hi enlloc d’avançar en la direcció que reduïsca els seus efectes, decidits a resoldre el misteri que, momentàniament, interfereix com un vel de boira el nostre estar en el món, ho he aprés, com evitar malmetre les forces inútilment, guaitar el món i oldre la direcció del vent a favor, si no és el cas d’haver-lo d’encarar, si els precs fets en silenci han sorgit efecte, si les palpitacions del cor no són portades a presència, no importa agitar l’entorn, aquest duu el seu propi ritme i copsar-lo ajuda a fondre-s’hi en pau, a l’empara dels sentits harmoniosament instal·lats en la cúpula del cel, aqueixa corba còncava de tonalitats diverses sota la qual és possible el descans si no se’n fa un ús tòxic de les opcions, d’Ona ho sé, que els trams del viure tenen uns compassos que s’han de respectar, altrament hom es perd en la reiterada grisor de les identitats indistingibles, finalment tan indestriables que hom oblida la funció més primordial dels éssers vius, la carència de maldat, la inexistència de formalitats en els moments claus i importants de la vida en el món, d’aquí que Ona cada dia, tots els dies, em recorda que una lleu carícia, una quasi imperceptible topada del seu morro llepant el meu genoll, és tan essencial com el respirar, i si detecta, que ho detecta, que no estàs en les millors condicions esperables, per la raó que siga, no jutja mai, aleshores l’apropament, llur presència es fa més ostensible i esdevé una guardiana de l’arbre a l’aixopluc del bosc, immòbil guaita de la tendència que em professa, senzillament transformada en una mena d’efígie, silenciosa com les fondàries dels paratges des d’on l’observació de la lluna es converteix en una veritat insondable, i és quan comproves com de sols estaríem sense aquestes criatures estranyes a la terrible insistència de l’humà de baratar-ho tot per una mica més de terrificació del món, com de tristos en la carència més absoluta si no ens toquen, diuen, besen, llepen una vegada al dia, si més no, sense apartar mai la mirada de nosaltres, sense deixar de mostrar-nos l’afició absoluta que per nosaltres senten, il·limitada, completa, sense cap escletxa ni alteració prevista en la direcció de llur admiració, la seua per nosaltres, en clar avantatge respecte de la nostra per elles, i, ni cal dir-ho, la nostra per nosaltres, una vertadera misèria clonada entre nosaltres que ha colonitzat el planeta, del qual, segur, partirem sense cap pena ni glòria per deixar de ser des de la rel, que ni la cadena genètica sobreviurà al devessall que hem forçat, impertèrrits, també immersos en la immobilitat que la frenètica visió de les coses, de les paraules, dels silencis, del menfotisme, hem conreat en la nostra breu, insignificant, lamentable i esquifida existència mundana.