Tens 0 productes a la teua cistella
En conclusió, el conjunt dels bessons primers que acompanyen els múltiples de 9, tram a tram de les potències de 10, és un conjunt infinit, si les variables es mantenen en l’interval [0, 1] per a la 1ª Generació i [1, 2] per a la 2ª Generació. A açò ho anomenem Conjectura d’Àvalon. I és conseqüència del fet que Limn→∞ (1+ζn+1) e-1/n > 1, cosa que implica que ∑∞n=0 kn és divergent, com també ho serà la sèrie ∑∞n=0 ζn en els intervals esmentats. I en canvi ∑∞n=0 ∆n, en els intervals [1, 2], convergeix. A més definim
* e-1/n = 1 + (-1/n)/1! + (-1/n)2/2! + (-1/n)3/3! +…+ (-1/n)n/n! = ∑∞n=0 (-1/n)n / n! convergent
en sèrie expandida de Taylor, d’acord amb ex = 1 + x/1! + x2/2! + x3/3! + … + xn/n! = ∑∞n=0 xn/n!, que convergeix absolutament, segons: Anomen xn/n! = ak. El límit, en valor absolut, d’aquest quocient ak+1/ak<1. Això és,
xk+1/(k+1)! / xk/k! = xk x k! / k! (k+1)! xk = x/k+1. En valor absolut /x/ limn→∞ 1/(k+1) = /x/·0 = 0 < 1.
1
Què estaria disposat a pagar l’Humà per estar en possessió altre cop de la parla perduda, quantes coses ha hagut d’ignorar primer fins assolir la consciència plena d’aquella caiguda, com ha pogut sobreviure, inert, nu, aïllat, ja no del clar del bosc, de què era exiliat, sinó de l’ombra que els seus habitants projectaven, qui serà qui pagarà la penyora de l’enyor acumulat, de quina forma podrà aquell ésser esdevingut anhel retornar a sentir-se amb els atributs suficients per tal de reiniciar el camí oblidat del passat, com quan era capaç d’entendre que les parts d’un tot no eren altra cosa que les aproximacions subtils a ser-ne capaç d’oldre l’entorn en la seua completesa?
2
L’enyor d’alguna cosa, si és possible, s’ha de protegir, ja siga assumint la perduda o guanyant-la altre cop, i de les dues opcions, en tot cas, si es pot, escollir aquella que descompte de menys entre les hores que els grecs coneixien com acta agere, i continuar en la recerca, si no de la felicitat, una paraula gairebé desposseïda de sema, al menys de la descompressió, fer el camí que vaja quedant desinflamat, perquè, al capdavall, com diria Cató, fer-se vell és aprendre a deixar-se anar, i aquí ho puc confessar, vaig tenir-ne, d’allò de més amunt, del llenguatge matemàtic el temps en què per casa, rebostejant de llibres, guaitava textos de càlcul, d’àlgebra, àdhuc de física i química, i em veia apartat del conhort que sé que ofereix si en saps una mica, no cal fer consideracions del comportament dels protons en un medi hidrodinàmic, com ara si el govern de Noruega t’encomana una investigació sobre la viabilitat d’instal·lació de nuclears al damunt de vaixells, basta que sigues capaç de derivar i construir una sèrie de Taylor, entendre la correspondència entre el valor d’un límit i el rang d’un conjunt, l’error d’una recta de progressió i el concepte de mínims quadrats, en fi, tot un món assequible per a una voluntat de regrés a un codi que un dia va abandonar, qui sap si del tot inconscient, i que ara anhelava d’enyor.
3
I en realitat, si bé ho pense, el curs de la vida és un cúmul de memòria, de fet ho és fins i tot la manca d’haver viscut, la sensació que hom pot tenir de no assolir aquelles fites somniades, el sentiment d’ineficàcia en les accions executades i de fracàs per les pendents, si ho pense bé, crec que hi ha una distorsió de caràcter general, en realitat allò que no s’arriba a considerar amb la suficient coherència versemblant és el propi curs de la vida que hom ha tingut sense pretendre’n un altre sinó aquell que cada dia de la seua vida s’ha construït, amb les pujades i baixades inherents a qualsevol cursus, al capdavall, la vida, com la poesia, requereix de l’habilitat i la constància justes per afitar un lloc des d’on observar l’horitzó amb perspectives canviants, la casa dels grecs, el lloc des d’on el se es construeix amb la garantia de no recaure en el contacte aliè i ésser, així, abduït per la brama.
