Ona XXXV

La meua vida és monòtona, discorre tancada en la meua innata desgràcia, que d’alguna manera és triple. Si no sóc capaç de res sóc desgraciat; si sóc capaç d’alguna cosa el temps no m’arriba; i si confie en el futur, tot d’una arriba la por, una por distinta, a no poder treballar de bon de veres. Un refinat infern. Però –i això és ara el principal- no està desproveïda de bons moments.

Cartes 1914-1920. Obra completa V. Galàxia Gutenberg.

Carta a Felice Bauer, Berlin

Praga, dimecres 20 de desembre de 1916. Franz Kafka

 

 

1

 

 

La Mariola, sense aigua del cel, malgrat això, batega els seus endins sostingudament, de bon ritme els verds es conjuguen, l’ombria ja es vesteix de tardor, amb el sol absent en la major part dels seus viaranys, caminar i Ona, s’anuncien lleugers, ses fonts ufanes –en denominació pròpia- de devora Castanyer avui ens mostraven el caminoi avall de Kong, una densa i exuberant vegetació immaculada a un costat i l’altre de la senda, com una varietat indígena de túnel del temps, ens menava als bancals de sota i cap a la promesa d’un bri d’aquell que ja no hi és, oliveres centenàries ens fan de guia, la seua sola presència incorpora noblesa a l’entorn, tan en silenci on regna el cant dels ocells, que es diria, de rompre’l, no pot ser altra cosa que el córrer d’Ona que ressegueix un rastre, en un context on té tant on escollir que les potes li van al davant, se la menen més enllà d’on ella és, tant que vola amunt i avall, mai, però, ens perd de vista i les orelles de punta ens ubiquen de continu on som, far de secà, la seua oïda és tan exquisidament refinada que ens seria del tot impossible perdre’ns de camí de regrés, i encara més, equivocar l’exacta via de tornada per la serra mariolenca.

 

 

2

 

 

Quan hom fa camí, abans de poder-se explicar res del fet, ha d’arribar, és inútil temptar de fer-ho en construcció, les eines necessàries per col·locar les peces al lloc adequat estan ocupades en altra cosa, tant és així que en realitat no se sap ben bé què és el que es fa, quan hom fa camí, ni siquiera si el que es fa és fer camí, la situació d’immersió és tan absoluta que les superfícies del món s’esborren i els horitzons no passen de ser realitzacions mentals de durada limitada, la immediatesa esdevé així l’únic calaix on descansar l’ànima i el cos, i és un espai privat, ocult a les mirades dels altres, de tots els altres, àdhuc dels més íntims, fins al punt que en aparent normalitat per a tothom hom fa camí en solitari, sol del tot, no necessàriament trist ni vençut, ben al contrari, pletòric d’haver-lo, ignorant del tot, encetat, perquè no s’inicia cap cosa, es produeixen canvis en els estats  i són molt subtils, gairebé sempre atribuïts a una altra cosa ben distinta de la que realment és la causant, i d’aquesta manera hom pot estar recuperant un codi oblidat, tastant unes sensacions arraconades o senzillament avaluant-ne d’altres ben quotidianes de diverses formes desconegudes fins aleshores, quan hom fa camí, ningú, ni el camí, sap a les clares què és el que està succeint, i no serà fins al final d’aquest que es podrà treure aigua clara, i serà en aquell instant màgic en què hom s’atura que sabrà en mirar enrere que no s’ha mogut del lloc, ni una passa ha estat executada en fer el camí, però d’aquell que el va iniciar no queda ni la memòria.

 

 

3

 

 

Hi vàrem arribar d’hora, de prest, malgrat que es pensava que igual fèiem tard, però no, arribàrem primers de tots, i deixàrem el cotxe, després d’un viatge més breu que pensàvem, amb bona carretera, gens de trànsit, un dia esplèndid, per bé que dies enrere no estava tan clara la cosa, en un carrer arbrat, ombra assegurada durant el temps previst de la visita, mai se sap, això dels soterrats com anirà, l’església, el cementiri, els familiars, en fi, és una incògnita, i davallàrem que tot d’una preguntàrem a un senyor d’edat, qui no la té, ja, l’edat feta d’edat, que molt amablement ens indicà on era el temple que cercàvem, on seria l’ofici de difunts, i l’havíem encertada, de moment, el cotxe es quedaria al lloc on l’havíem deixat, una passejada agradosa i breu ens separava de la nostra destinació, i hi fórem que no hi havia encara ningú, amb la necessitat de fer-nos un calentet, després de conduir el cos s’ensopeix, es queda mig inútil, i l’acompanyant, si n’hi ha, també davalla una cama ara després l’altra, així que preguntàrem per un bar pròxim, no se’n veia cap a la vora de on érem, i ens indicaren una via on semblava que n’hi havia més d’un, per poder escollir, i de cop i volta fórem conscients que just devora on demanàvem hi havia el cercle de jubilats, amb gent per dedins ja movent-se, però semblava net i acabat d’aixecar-se, cosa que era una garantia per l’estat dels wàters, i preguntàrem si era d’accés públic, majors i no tant, i allà que anàrem, amb uns preus competitius, els serveis, en aquesta hora en què els jubilats no havien començat de fer processó, quasi d’una netedat imbatible, un lloc on seure segur i a gust fer les necessitats, una torrada a punt de mantega i melmelada, i el temps que lentament ens acostava a l’hora, l’ofici, quasi una mena de reservat de tan poca gent, i el retor negre intens i de parla intensament millorable, l’home es veu que no feia gaire que s’havia instal·lat, de vegades hom creia estar escoltant la missa en la llengua materna de l’oficiant, si no en llatí, la qüestió era que no l’entenia ni déu, cosa que ja li anava bé a la difunta, no perquè no l’oïa, sinó perquè la forma de parlar inescrutablement entenedora era molt semblant, la d’un i la de l’altra, per un moment la vàrem tornar a tenir ben present, que de cos ja hi era.